Selecciona Edició
Connecta’t

Javier Cercas: “Res a Catalunya serà més perillós que la tardor del 2017”

El guanyador del Planeta per 'Terra Alta' afirma que el que va passar a Catalunya el va canviar com a escriptor

Javier Cercas, a Barcelona, després de guanyar el Premi Planeta.
Javier Cercas, a Barcelona, després de guanyar el Premi Planeta.

El matí després de guanyar el Planeta, de fer el salt cap a la competència i de poder, per fi, deixar de sentir que els seus veïns s'apiadaven d'ell cada any per no haver-lo aconseguit, Javier Cercas (Ibahernando, 1962) s'escuda en la idea que pensa millor “per escrit” per no parlar de la relació real de la novel·la guanyadora, Terra Alta, amb el procés. Després, no pot evitar fer-ho. “Quan Kafka va escriure aquella famosa anotació al seu diari en què feia referència al dia en què va esclatar la Primera Guerra Mundial assegurant que al matí havia esclatat la guerra i a la tarda se n'havia anat a  nedar, no es referia en realitat al fet que li importés un rave, sinó que havia de pensar”, diu. Així reflexiona l'escriptor, que diu que dimarts no es va assabentar de la “batalla campal” que hi havia al centre de Barcelona fins que no va tornar a casa, ben entrada la matinada. Li va semblar “horrible”, per descomptat, però no tant com el que va passar la tardor del 2017. I és precisament en aquest moment del passat que transcorre part de la novel·la. “Tota la meva obra tracta del fet que no es pot extirpar el passat del present, i aquesta novel·la també”, va dir ahir a la nit. Tota la resta és un intent de “reinventar-se” com a escriptor. “Es podria dir que, per a Terra Alta, m'he inventat un escriptor nou que es diu com jo”, afegeix.

Pregunta. Com viu aquest nou escriptor un moment com el que experimenta ara Catalunya? Què opina del que va passar ahir a la nit a Barcelona?

Resposta. Crec que vivim una situació molt difícil, que ha tingut pics de tensió inimaginables. El més alt va ser la tardor del 2017. Ara crec que ens trobem en un canvi de fase. Pot ser que això sigui més aparatós, però és menys perillós, tot i que sempre poden passar coses inesperades. Pot sorgir això que anomenen un cigne negre, un fet que desencadena altres fets, però ja res serà més perillós que el que va passar la tardor del 2017, perquè llavors l'Estat, és a dir, el Govern de Catalunya, que és l'Estat a Catalunya, estava al darrere del que passava, com ha demostrat la sentència, i com tots vèiem per televisió.

P. Què caracteritza la fase actual?

R. La gent frustrada. Però crec que ni tan sols el Govern sap en quina fase estem. Pot ser perillosíssima però, hi insisteixo, és diferent d'aquella. El que vam viure llavors jo mai vaig pensar que arribaria a viure-ho. Cito Josep Fontana, patriarca dels historiadors catalans, que ho qualificava d'atmosfera prebèl·lica. Això d'ara és diferent. Els Mossos tenen claríssim on són i la Generalitat sap el que passa si s'hi apunten. Saben que hi ha conseqüències, i la més important no és la presó, és que perden els diners, i si perden els diners, ho perden tot.

P. És curiós, diu que Terra Alta no és un llibre sobre el procés, però alhora que és el més profund que ha de dir sobre el tema. No és una contradicció?

R. No. Kafka va escriure un llibre sobre un paio que es desperta un matí i és un escarabat. Del que parlava era de la seva solitud, del seu desarrelament existencial, de la seva incapacitat per viure. Tot això era el carburant del seu malson. Es podria dir, en aquest sentit, que el meu malson es diu Terra Alta i que el carburant són les situacions personals que aquell moment històric em va portar a viure. La Història afecta personalment. Quan la Història arriba, arrasa les persones. No és una cosa abstracta. Passa.

P. I d'aquí ve la seva reinvenció?

R. Sí. La idea d'aquest llibre la vaig tenir exactament abans de la tardor del 2017, però en aquest moment em va passar una cosa que mai de la vida m'havia passat: vaig deixar d'escriure durant dos mesos, només feia articles sobre el tema. Quan em vaig tornar a posar a escriure la novel·la, jo era una altra persona pel que vam viure aquells dos mesos. L'atmosfera que es respirava només l'havia respirat anteriorment el 23 de febrer del 1981. I va ser un sol dia. Però allò ho vaig respirar molt de temps. No vull entrar en els detalls, però el que vaig experimentar em va canviar com a escriptor. Va fer que la idea que en tenia es convertís en una altra cosa, i jo també, i això em genera una gran alegria, perquè l'últim que voldria és repetir-me. Els llibres han de sortir de les entranyes, i vaig sentir que amb El patriarca de las sombras tancava l'etapa que havia començat amb Soldados de Salamina. Ara em sento un altre escriptor.

P. Un de millor?

R. Crec que sí. Un de diferent que es planteja problemes diferents. Quan vaig escriure aquest llibre em sentia molt feliç tancat en una mena de búnquer, m'hi ficava i em deia “Què bé, Javi!”, estàs escrivint una cosa que no té res a veure amb això que està passant al voltant. Al meu despatx em sentia protegidíssim i molt feliç. Em vaig aïllar del tot. En acabar m'he adonat que estava parlant del que passava. Hi ha un munt de temes que no m'havia plantejat mai, com el valor de la llei, la possibilitat de la justícia, la legitimitat de la venjança, la traïció. El protagonista és un policia amb una set ferotge de justícia que aparentment no té res a veure amb mi. No obstant això, jo hi he ficat tot el que pensava. Totes les novel·les són autobiogràfiques.

P. En una època en què es parla constantment dels "relats" que es fan de la realitat en els mitjans i en la política, el novel·lista que escrivia el que anomenava "relats reals" ara es decanta per la ficció pura. I amb un mosso com a protagonista.

R. He tornat a la ficció, però d'una altra manera, amb unes ganes brutals i una necessitat total. Respecte al protagonista, he parlat amb molts mossos i sé que han patit molt. La meva simpatia amb el protagonista del llibre és total. És el personatge que més estimo dels que he creat. És un home profundament ferit que, com vaig dir ahir a la nit durant el lliurament del premi, busca el seu lloc al món.

P. Aquesta novel·la inicia una cosa nova?

R. Sí. Tinc tot un nou territori per explorar. Gimferrer em va dir ahir a la nit que havia descobert que era jo a la pàgina 10. Em fa feliç ser el mateix i diferent. Als 57 anys la gent fa coses rares, es divorcia, per exemple. Jo m'he inventat un altre escriptor.

P. Davant de tant d'optimisme, diria que hi ha solució al que estem vivint a Catalunya?

R. És clar que n'hi ha, però no sé si jo la veuré. Aquest és un problema seriós. Espatllar les coses és molt fàcil, arreglar-les és dificilíssim. No vull parlar d'aquest tema avui, però tots sabem que ens hem ficat en un embolic immens. Per solucionar alguna cosa cal baixar a la realitat, i hi ha molta gent que no ho ha fet, és a un altre planeta perquè els han mentit de manera massiva, i segueixen mentint de manera massiva. Sabem des de l'Evangeli que la veritat fa homes i dones lliures, però la mentida fa esclaus, és letal.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >