Selecciona Edició
Connecta’t

Què diu Teresa Pàmies?

La primera trobada acadèmica sobre la popular escriptora apunta mirades inèdites a la seva vida i obra

Teresa Pàmies, a la plaça Sant Felip Neri l'any 1971.
Teresa Pàmies, a la plaça Sant Felip Neri l'any 1971.

Amb les mans a l’abric de quadres, les cames creuades, recolzada a la font, i el rostre segur i franc, potser una mica altiu, dels que van sempre de cara, la mirada de Teresa Pàmies a la fotografia no sembla la d’una dona que ha passat més de 30 anys durs a l’exili entre Amèrica i Europa. Però fa tot just tres setmanes que ha guanyat el Premi Josep Pla del 1970 amb Testament a Praga, a partir de les memòries del seu pare cosides per l’autora. A les portes dels 52 anys, li canviarà la vida. “És un estímul per continuar treballant i el meu retorn definitiu a aquest país”, li confessa a Josep Maria Espinàs, membre del jurat del guardó que fa alhora d’entrevistador per a la revista Destino del 31 de gener del 1971. “És la seva primera presentació pública a Catalunya i l’escenari escollit no és casual”, destaca l’estudiosa Lluïsa Julià. És cert: darrere de la font hi ha la inesborrable façana de l’església de Sant Felip Neri de Barcelona, la seva pedra encara amb el rastre de la verola del bombardeig feixista que el 30 de gener del 1938 va matar 42 persones, majoritàriament nens. “Aquell escenari diu molt d’ella”, assenyala amb encert Julià.

Què diu de Teresa Pàmies? Encara s’ha d’estudiar perquè “era extraordinàriament popular, però l’acadèmia sempre ha tingut certa reserva amb ella”, assegura el seu fill petit, l’escriptor Sergi Pàmies. I queda molt per fer perquè, per no saber, hi ha “contorsions identitàries” fins i tot en el dia del seu naixement: el certificat oficial fixa el 18 de octubre del 1919, però ella deia, i així ha quedat, que era el 8. Per això va ser aquest dia l’escollit per a la primera jornada acadèmica dedicada a l’autora de Quan érem capitans, organitzada per la Institució de les Lletres Catalanes a l’Institut d’Estudis Catalans.

Hi ha tant per estudiar que s’ha de començar pel principi: per la persona, la dona “de riure franc, sorollosa, vital”, “lletra gran, rodona, psicodèlica”, tan seduïda pel tipus de bellesa de Marcello Mastroianni, Alain Delon, Lino Ventura i Paco Rabal” com “obsessionada per Santa Teresa de Jesús”. Escolta, abstreta, “discos de boleros asseguda en un balancí” i li encanten, entre altres modestes delicatessen, “les albergínies, l’escalivada, les mongetes verdes, les torrijas de Santa Teresa”. És la mateixa a qui li va costar admetre una profunda depressió de mesos perquè “era una malaltia de rics”, la que arrossegava el seu fill Sergi a recitals de J.V. Foix o Vicent Andrés Estellés quan no sabia on deixar-lo, la que va reaccionar en ser-li concedit el 1981 el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes assegurant que era “perquè no tenien dones” (va ser la segona, després de Mercè Rodoreda) i la que convidava a casa altres exiliats per al sopar de Nadal perquè “no hi ha res més trist al món que ser exiliat aquell dia i els diumenges”.

Ho va perfilar, sota el format de l’I remember de Joe Brainard, el seu fill Sergi, obrint així el simposi Teresa Pàmies, política, memòria i literatura, traçant una via entre allò vital i allò intel·lectual, mentre que Montserrat Barderi, comissària de l’any Teresa Pàmies, hi va afegir “l’autodidactisme sense victimisme” que va practicar una dona “de classe baixa, pagesa sense estudis, de comarques”, però d’“un romanticisme militant i cert afany utòpic”. Així va reprendre el fil del seu joveníssim compromís polític que va travessar el segle XX la historiadora Paola lo Cascio: també diu moltes coses de Teresa Pàmies (1919-2012) la seva militància a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya, on ocuparia un càrrec. “És un segell de qualitat, són militants especials, ho seran per sempre, compromesos com pocs amb la victòria militar davant del feixisme”. Després, és cert, com que ella mai no va ser “ni rígida ni dogmàtica”, vindria la crítica: a un Maig del 68 que protagonitzen “uns mocosos” i on creu veure fins i tot la mà de la CIA (“és una revolució més en la superestructura que en la infraestructura”) i, abans, a un determinat comunisme, que es reflecteix en els temps de Testament a Praga, on es pot veure la seva oposició a la intervenció militar soviètica.

Tomàs Pàmies, el progenitor mort quatre anys abans del Premi Pla, líder comunista, ja es va esfumar alguna cosa perquè en els preàmbuls de Testament a Praga ja avisa la seva filla que afegeixi totes les comes i punts que consideri, però que, “avesada com és a les fantasies, no vull que arregli el seu pare, sinó que el deixi tal com és, que ni a la terra ni al cel hi ha àngels, i l’home no és res més que fill de les circumstàncies”, com recull Espinàs en el reportatge, on també hi ha una imatge de l’avi amb els quatre nets: entre els seus braços, el petit, el Sergi.

“Crec que Teresa Pàmies arriba a la literatura quan es desestalinitza, com per treure’s de sobre fantasmes i contradiccions”, apunta la proteica Julià. La que als anys seixanta va esgotant la quarantena comenta en una carta al crític Rafael Tasis, el seu confessor i enllaç literari amb Catalunya: “M’agrada escriure rabiosament”. El maig del 1963 li diu: “Escric mentre es couen les mongetes”. Aquell any acabarà la seva primera novel·la, La xiqueta de Balaguer. Julià també remarca que l’autora està escrivint llavors indistintament en català i castellà: el 1965, per exemple, s’ha presentat al Premi Nadal amb Nadie me esperaba, continuació d’aquella primera en català.

“Els seus llibres de cròniques són com les novel·les de veus de la Nobel Svetlana Aleksiévitx”, apunta el professor de la Universitat d’Alacant Enric Balaguer, sobre llibres com Gent del meu exili (reeditat per Empúries), mentre la seva col·lega Anna Esteve es meravella que en els seus híbrids dietaris (com Si vas a Paris, papà… ) “mai s’autoprotegeix ni s’autocensura: hi ha una gran intimitat, un despullar-se insòlit en el diarisme català”, a la qual cosa afegeix que el sorprèn “una polifonia que defuig la tendència a l’excés de jo ara tan habitual”, “l’estructura fragmentària”, els seus inicis i finals in media res… “Y llavors també deia que volia escriure com Carson McCullers, no?”, llança Julià, interrogant un Sergi Pàmies que només pot testimoniar que de “diaris personals només en portava quan viatjava”, però que encara hi ha papers per mirar. Queda molt per saber de tot el que va dir Teresa Pàmies.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >