Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Un altre esglaó en l’escalada

La dura condemna penal dels líders sobiranistes alimenta la desconfiança d’aquesta part de la societat catalana cap al marc polític espanyol

El president Quim Torra amb el Govern compareixen després de la sentència.
El president Quim Torra amb el Govern compareixen després de la sentència.

La sentència del 2010 sobre l’Estatut d’Autonomia va ensorrar la credibilitat del Tribunal Constitucional per a la meitat dels catalans, que després d’uns primers anys de desconcert van respondre abraçant la causa de la independència. La sentència dictada aquest dilluns pel Tribunal Suprem destrueix la confiança que aquesta mateixa meitat de ciutadans, almenys, pogués tenir al Tribunal Suprem. En el camí que ha portat a aquesta sentència, aquesta part de Catalunya va perdre el 3 d’octubre del 2017 el crèdit que per a ella tenia el Rei com a poder moderador en els conflictes entre institucions de l’Estat. El resultat és que Catalunya té des de fa nou anys un Estatut que no és el que ha votat, ha donat sobrades mostres que no es conforma amb aquesta situació i que la rebutja obertament, però està immersa en un entorn polític en què no hi ha perspectives de millora.

Ara arriba una sentència que, segons s'està veient en les primeres reaccions que genera a Catalunya, no serveix per a la pacificació. No asserena els ànims. Els líders dels partits sobiranistes i els membres del Govern de la Generalitat empresonats des del 2017 són condemnats per sedició amb penes de presó, en una decisió que el sobiranisme interpreta i interioritza com a pura i simple repressió política. Es veia venir que una cosa així passaria i avui s’han confirmat els auguris més pessimistes. Estava anunciat que una sentència d’aquest tipus seria interpretada com una venjança per part dels aparells centrals de l’Estat, i això és el que està passant, i així està passant. El resultat és que la sentència del Suprem es converteix en un altre esglaó en l’escalada cap a la topada política entre Catalunya i l’Estat constitucional del 1978.

No hi ha motius raonables a la vista per esperar que la condemna penal dels líders sobiranistes tanqui un cicle negatiu i obri vies per afrontar sortides al conflicte polític. A l’inrevés. La sentència judicial fomenta la desconfiança d’aquesta part de Catalunya respecte al marc polític espanyol, augmenta la distància emocional entre Catalunya i la resta d’Espanya, i a l’inrevés, la desafecció en el seu moment assenyalada encertadament pel president José Montilla. Tots els indicis porten a creure que l’escapçat, desavingut i afeblit bloc sobiranista es reforça en la convicció que no s’ha d’esperar res de bo de les institucions centrals de l’Estat ni dels partits polítics que, en última instància, les dirigeixen.

El fet que els sobiranistes obtinguin en les eleccions percentatges de vot entorn del 47% porta sovint a creure que al cap i a la fi només es tracta d’una mica menys de la meitat del país i que, per tant hi ha una altra meitat que no combrega amb aquestes posicions. Però aquesta no és tota la realitat social i política del país. Ni tots els votants dels partits sobiranistes són en puritat partidaris d'una independència de Catalunya ni tots els electors dels altres partits estan a favor de l'immobilisme i la intransigència contra els quals s'ha estavellat la protesta. Tot és més complex, i en el fons el que s'està posant en qüestió és la legitimitat d'un règim quan un dels seus components fundacionals en la dècada del 1970, el catalanisme, comença a considerar-se’n aliè.

La destrossa política provocada per aquesta crisi és brutal, aclaparadora. I ho és, a més, en un context gens encoratjador a curt termini. La dura condemna cau sobre una Espanya que està en campanya per a les quartes eleccions generals en quatre anys consecutius i després de diversos fracassos de diferents partits per formar govern. Arriba després d'una esperpèntica onada de corrupcions en les altes esferes de diferents administracions. S’abat sobre una societat amb l'ànim agre pels estralls socials d'una crisi econòmica mal resolta acarnissant-se en les seves generacions més joves. I l'ha de gestionar un sistema de partits sumit en un confús procés de reconfiguració, tant a Catalunya com al conjunt d’Espanya. Empitjora aquest desastrós escenari el fet que el progressisme espanyol, tradicionalment aliat al catalanisme moderat, s'hagi deixat arrossegar pel nacionalisme espanyolista a una política d'intransigència en el conflicte català fins al punt d'impedir-li elaborar una alternativa per canalitzar-lo cap a una solució. I així com el catalanisme moderat és una de les víctimes d'aquest procés, la primera, en realitat, la crisi constitucional s'estanca a causa de l'absència de propostes constructives per resoldre-la per part dels partits espanyols. La sentència d’avui tampoc hi ajuda. El més versemblant és que amb aquesta resolució passi una cosa semblant al que va passar amb la del 2010 sobre l’Estatut: que sigui un altre esglaó en l'escalada de distanciament entre Catalunya i Espanya.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >