Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

De la penitència a l’autocrítica

Les actuals autocrítiques, adaptades als temps i les mentalitats d'avui, són la forma indulgent de tractar els errors propis i traslladar la responsabilitat als altres

L'expresident de la Generalitat Artur Mas, dissabte a Terrassa.
L'expresident de la Generalitat Artur Mas, dissabte a Terrassa. efe

La cultura catòlica dedicava tot un sagrament, el de la penitència, a la feina depuradora de les pròpies responsabilitats. I ho feia amb la mateixa eficàcia que les rentadores amb la roba bruta. Un cop superada i gràcies al secret de confessió, au!, altre cop a pecar. Exactament el contrari dels que diuen que ho tornarem a fer però després no fan res. Mai sobra i potser és fins i tot útil el recordatori de les fases sagramentals, perfectament adaptables als sobrevinguts afanys penitencials més laics d’avui.

Primer de tot, cal l’examen de consciència, acte d’autoanàlisi del pecador, sobre els actes que ha fet i no ha fet i sobre les seves responsabilitats concretes en cadascun. En segon lloc, cal el penediment, potser el més difícil en una societat on ningú s’avé a reconèixer cap error i on al damunt se solen coronar els errors amb la tossuda i declarada voluntat de persistir-hi.

Mas coneixia perfectament la fortalesa de l'Estat i l'existència d'una Catalunya hostil a la secessió"

En tercer lloc arriba la confessió pròpiament dita. Cal convertir l’examen i el penediment en paraules dites o escrites. En el nostre cas, el laic, ha de ser amb publicitat, de la mateixa manera que es van cometre els pecats. Per als qui s’han limitat a la paraula o al text, és obligat que el penediment sigui de paraula o de text, ja sigui en article o bé en tertúlia.

En quart lloc, cal el propòsit d’esmenar-se, tot el contrari del lema “ho tornarem a fer”. Tractant-se de política, com és el cas, vol dir que cal un pla B alternatiu que no incorri en els pecats del pla A fracassat. I queda el compliment de la pena imposada pel confessor, la quarta condició del sagrament, sovint associada a una llarga i avorrida pregària reiterativa, tot i que l’església ha conegut temps més expeditius, associables perfectament a les penitències estalinistes, en què corria la sang, com a mínims dels cilicis, i fins i tot flamejaven les fogueres inquisitorials i el ferro roent llagava la carn del condemnat.

Afortunadament som lluny de tot això, tot i que la sospitosa paraula de moda sigui autocrítica. Al capi a la fi, l’autocrítica és el sistema de penediment polític inventat per l’estalinisme en les seves fases més condescendents, per tal que el pecador confessés els seus errors i desviacions de la bona via, la línia marxista-leninista correcta. En les altres fases ja se sap quins efectes tenia l’autoinculpació: letals en el pitjor dels casos i el Gulag en els més lleus.

La justícia pot ajudar i molt si fa bé la seva feina. Si és justa, com tots esperem"

Ni tan sols els més missaires i montserratins responsables de l’actual desgavell parlen en termes penitencials i prefereixen la vulgar i inofensiva autocrítica, sense etapes, sense penediments ni rectificacions, sobretot sense penitències, i sovint amb rebots crítics cap als altres, ja sigui l’enemic secular, ja sigui l’aliat o l’amic covard o infidel. Les actuals autocrítiques, adaptades als temps i a les mentalitats d’avui, són la forma indulgent de tractar els errors propis i traslladar la responsabilitat als altres. Com el nen entremaliat i irresponsable, en el fons venen a dir-nos allò de “jo no he sigut”, o “si he sigut jo, ha sigut per culpa de l’altre”.

Ara toca i tothom la fa. Fins i tot Artur Mas, amb tres reflexions realment ben curioses: no havia calculat la força d’Espanya com a membre de la Unió Europea; tampoc havia comptat amb “la Catalunya no catalanista però finalment catalana”; i s’havia oblidat de l’estratègia política de l’Estat contra la independència, que sempre segons les seves paraules “està preparant el terreny per, algun dia, poder arribar a il·legalitzar els partits independentistes”. L’expresident no ho confessa com a errada personal, sinó com un defecte de lectura dels mapes polítics per part del catalanisme. És la seva manera de dir “jo no he sigut”. Si hi ha algú en el món nacionalista que no podia enganyar-se a si mateix sobre aquests errors, i per tant se li pot suposar el pecat d’haver enganyat massivament als seus conciutadans, aquest era Artur Mas. El tercer president de la Generalitat restaurada coneixia perfectament la fortalesa de l’Estat, la solidaritat europea entre els estats membres de la Unió, l’existència d’una Catalunya ben catalana aliena i hostil a la secessió i la plena disposició espanyola a evitar el trencament del país.

El primer a qui li cal fer examen de consciència, penedir-se’n, enumerar públicament els errors i esmenar la seva conducta és al màxim responsable de la malifeta. La indulgència vindrà després, però no pot arribar abans del sagrament. Ni pot ser-hi si es practica, com sol succeir, envers un mateix però a la vegada s’acompanya del màxim rigor cap als altres. Paradoxalment, l’autocrítica independentista, per ser sincera, ha de ser també independent. No valen les autocrítiques mirant de reüll. Indulgents amb els pecats propis i rigoroses amb l’adversari secular, aquest Estat on s’inclou tot el que no és amic o favorable.

Això no té res a veure amb la justícia. La justícia pot ajudar, i molt, si fa bé la seva feina. Si és justa com tots esperem. Això té a veure amb la convivència, amb la reconciliació, amb la restauració dels mites de la unitat civil, dels consensos lingüístics i del catalanisme transversal i compartit. No s’entén el tropisme eclesial independentista, que porta els fidels creients als oficis, misses i pregàries montserratines i els allunya de la penitència, substituïda per les falses i inútils autocrítiques de ferum estalinista. Guardem-nos bé dels qui diuen “em faré l’autocrítica”, perquè al final tots sabem que no se la fan ells mateixos, sinó que ens la fan als que no som responsables dels actuals disbarats.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >