_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

El que ens juguem amb la jugada de Sánchez

Si el PSOE depèn del PP o de Ciutadans per governar, les reformes que espera l’electorat progressista no podran aplicar-se

Pedro Sánchez, en un acte de precampanya el dimecres a Barcelona.
Pedro Sánchez, en un acte de precampanya el dimecres a Barcelona.Massimiliano Minocri

Quan falta menys d’un mes perquè se celebrin les noves eleccions legislatives, la inquietud s’ha instal·lat a Ferraz sobre els possibles resultats. Les últimes enquestes assenyalen una sèrie de tendències preocupants per a Pedro Sánchez. Quan va decidir anar a eleccions, la perspectiva era que podien guanyar almenys 10 diputats i, amb una mica de sort, alguns més. No comptaven que els altres actors no es quedarien quiets i Pablo Casado ha protagonitzat un espectacular gir al centre que li està donant resultats. De la mateixa manera que les eleccions andaluses van influir en les posteriors generals mobilitzant l’electorat progressista en fer versemblant una aliança de les dretes, els catastròfics efectes que va tenir la dispersió del vot entre PP, Ciutadans i Vox influiran ara en electorat de la dreta. Amb la repetició electoral, Sánchez els ha regalat l’oportunitat de rectificar i concentrar el vot.

Amb la repetició electoral, Sánchez ha regalat als electors de dreta l’oportunitat de rectificar

La tendència que dibuixen les enquestes és que el PP segueix en ascens, mentre que el PSOE va perdent l’avantatge que tenia quan es van convocar les eleccions. Falta encara molt perquè s’obrin les urnes, i atesa la volatilitat que caracteritza aquests temps, res no és segur. Però de moment el PSOE té motius per estar inquiet. La patacada que pronostiquen per a Ciutadans pot deixar Sánchez sense l’aliat desitjat si Rivera no obté prou diputats per completar una majoria de govern. Sánchez quedaria en mans del PP. Es plantejarien llavors tres possibilitats: un Govern de gran coalició PP-PSOE, poc probable; un pacte de legislatura o un simple suport puntual que permeti la investidura. La molt oportuna trobada entre Felipe González i Mariano Rajoy ha posat aquesta possibilitat sobre el tauler polític. Però això tindria conseqüències. Per al PSOE i per al país.

La jugada de Sánchez pretenia un reforçament del PSOE com a partit hegemònic de l’esquerra i, com a conseqüència, també del bipartidisme. Si amb aquesta operació els dos partits de l’establishment es treuen de sobre els de la nova política, la convocatòria electoral quedarà als seus ulls més que justificada. Però a més de riscos electorals, l’estratègia de Sánchez pot tenir costos a llarg termini. Un dels problemes que tenia el PSOE, i que el van portar a un declivi electoral sense precedents, era precisament el de ser percebut com un partit de l’stato quo. El procés d’actualització de l’ideari que va iniciar Alfredo Pérez Rubalcaba havia creat excel·lents textos programàtics però, com lamentava un dels dirigents que més hi havia contribuït, resultava molt frustrant el poc efecte que s’aconseguia: el PSOE no tenia credibilitat. S’havia instal·lat la idea que no feia el que feia i que una vegada instal·lat en el Govern, el programa no comptava.

En la seva agitada lluita per aconseguir el control del partit, Sánchez havia aconseguit una cosa molt important: tornar a tenir credibilitat com a partit d’esquerres. En realitat, havia adoptat aquesta estratègia com a resposta a l’amenaça que representava el sobtat ascens de Podem. El sorpasso era una possibilitat i la resposta de Sánchez va ser un gir a l’esquerra i les bases hi van donar suport amb entusiasme. Les mateixes bases que la nit de la victòria electoral del 28 d’abril li deien “amb Rivera no”.

La tendència que dibuixen les enquestes és que el PP continua en ascens, mentre que el PSOE va perdent l’avantatge que tenia quan es van convocar les eleccions

Les caramboles de la política van fer que en la moció de censura contra Rajoy les altres forces progressistes li regalessin la investidura sense contrapartides. L’any que ha governat, Sánchez ha pogut fer gestos i mostrar polítiques destinades a reforçar el perfil del PSOE com a partit d’esquerres capaç de ressuscitar i renovar l’ideari socialdemòcrata. El nomenament de Teresa Ribera com a titular del nou ministeri de Transició Ecològica era un senyal potent. La ministra no va defraudar els que des de l’ecologisme havien saludat el seu nomenament. Altres gestos, com l’exhumació de Franco, la pujada del salari mínim o la llei de l’eutanàsia enviaven senyals en la mateixa direcció.

Tot això és el que ara està en joc. En què quedarà tot aquest programa si després de les eleccions depèn de Ciutadans o del PP? Hi ha dos temes que seran la prova del cotó sobre la credibilitat del gir a l’esquerra: embridar una transició energètica capaç d’imposar-se sobre interessos econòmics molt poderosos i consolidats, i revertir la catastròfica reforma laboral del PP, que lluny d’acabar amb la dualitat del mercat de treball, ha propiciat nivells de precarietat insuportables. La credibilitat del PSOE com a partit d’esquerres torna a estar en joc, però també l’esperança de l’Espanya progressista i de poder fer reformes de pes per assegurar l’estat de benestar i garantir més justícia social. Si torna a defraudar, potser no tindrà una altra oportunitat.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_