Selecciona Edició
Connecta’t
LA CRÒNICA

La vida en un ‘clic’

Els Playmobil em van arribar tard, no vaig ser just amb ells: no els vaig fer servir; em molesta com vaig perdre la capacitat de jugar

Diorama en el Poble Espanyol: cada dia es fabriquen 3,2 'clics' per segon.
Diorama en el Poble Espanyol: cada dia es fabriquen 3,2 'clics' per segon.

“Doncs al final posa’m el Waffen-SS, un de l’Afrika Korps i el del camuflatge hivernal”, assenyala els tres ninotets un home amb barba, que té més de 30 anys, que porta una samarreta descolorida diria que amb el nom FC Sant Pauli, el club de futbol alemany antifeixista i d’esquerres. Paga ben a gust 60 euros. Quines coses. Però a la 6a Fira de Clicks i Lego al Poble Espanyol de Barcelona tot és feliçment xocant; els pares estan més emocionats que els nens: una mare duu la careta d’un ninot de Lego; una parella de vint-i-tants llargs, sense fills, es fan selfis entre un faraó i un soldat mongol de Playmobil gegants, assajant un bon ventall de posats que causa impaciència en les 16 persones que hi ha a la cua; un pare murmura a cau d’orella de la mare que convenci la filla que “el que ens aniria millor és el cavall marró amb crinera blanca”, mentre la nena va remenant entre les sirenetes rebaixades a 3,5 euros. Com no han d’estar d’oferta si al món hi ha tres mil milions d’aquestes figuretes, em pregunto.

També em pregunto què hi faig aquí; la culpa, un altre record d’infantesa: últimament pessiguen cada vegada més. Ara és una capsa de Playmobil de guerrers medievals —vermells i grisos en la seva rígida senzillesa, mans en forma de U, no giratòries, cabells retallats— que hi havia sobre l’armari de l’anomenat, pomposament, quarto dels juguets de casa. Gairebé no van sortir de la capsa, gairebé per estrenar, a diferència dels dos pots circulars de detergent Colón on s’acumulaven, despintats, soldats de la Unió, sudistes, indis i alguna palissada del fort apatxe de Comansi.

Eren dels primers Playmobil que es comercialitzaven a Espanya, pels volts del 1976. Em van arribar tard: jo ja tenia 13 anys, però encara avui crec que no vaig ser just amb ells perquè gairebé no els vaig fer servir; em molesta com vaig perdre la capacitat de jugar; em molesta que els meus pares no em veiessin passar-m’ho bé amb ells i es gastessin uns diners que no sobraven i que no vaig amortitzar. El final de la infantesa... Els Lego ni tan sols van entrar a casa: van aterrar el 1978 i amb 15 anys els meus jocs passaven per les noies que havien introduït per convertir l’institut en mixt.

En la Fira de Clicks i Lego, un ninotet de guàrdia civil es ven al costat d'un altre amb estelada i llaç groc

Sota el tendal gegantí de la plaça Major del Poble Espanyol fa calor aquest dissabte de tardor-estiu; cada vegada hi ha més criatures i adults aplegats davant de les paradetes, però no, no és una reverberació: un guàrdia civil, amb el seu tricorni, és al costat d’una altra figureta amb pantalons blaus i samarreta blanca amb l’estelada i un llacet groc minúscul. “Hi ha gent que de seguida posa el crit al cel, però, mira, jo vinc de Sevilla i en tinc de totes les preferències”, diu el Felipe, que, amb paciència, documentació, i una poció que no revela, però en la qual són crucials el betum i el greix de cavall, és qui va personalitzant els Playmobil, a “35-40 minuts per ninot”. És el que ha venut el trio nazi. Per allà hi ha un Hitler (que recorda el xarlotenc), un Darth Maul galàctic, un anarquista de la Guerra Civil i uns soldats en helicòpter sortits d’Apocalypse now. També ven per internet. No, Playmobil no hi ha posat mai cap trava. “La base és sempre un Playmobil i després és com els soldadets de plom: pintes, transformes…”, diuen en una altra paradeta, on també els personalitzen (hi tenen uns soldats espanyols dels últims de Filipines).

Xoco amb un adult cepat que duu una samarreta de Legoland Deutschland, amb una de les bosses carregades de ninos que arrosseguen les mares i, analògic com soc, amb el Hidden side, l’últim invent de Lego: si escaneges amb el mòbil un codi QR visualitzes fantasmes en una casa encantada que hi ha exposada… Ho llegeixo com si fos un senyal perquè marxi de la zona i visiti el concurs de diorames i, de camí, veure com se’m dona la gimcana: trobar cinc Playmobil gegants pròfugs (lògic: acaben visitant la fira unes 15.000 persones) que s’han amagat pel Poble Espanyol: un excursionista, una parella de bailaores flamencs, una princesa i un Sant Jordi.

A fora, una allau brutal de turistes, no em creuo amb cap ninot, però els diorames (30.000 peces i 1.800 hores de muntatge per als Playmobil; 400.000 peces i 5.000 hores per als Lego) compensen: la guàrdia pretoriana sota l’Arc de Triomf, a tocar d’un circ atapeït (més de mil peces) o un concert de pop, amb unes pantalles minigegants actives, música i tan real que fins i tot un policia atura una persona. “Sou en una rave”, il·lustra al seu petit una mare, una altra dels adults que s’abraonen sobre la recreació del segon atracament de la televisiva La casa de papel. Impressionen les batalles de Yorktown entre francesos i anglesos (1781) o la retirada de Napoleó després de la del riu Berézina (1812), amb canons funcionant amb cotó i llumetes vermelles, però em quedo paralitzat en una de molt modesta, La revolta de les mans fixes: són peces com les meves dels setanta i vuitanta, lluitant contra les seves homònimes de mans que ja són mòbils... Quina metàfora!

Es fabriquen al món, per segon, 3,2 ninotets de Playmobil (clic, en l’argot, si és noi; clac, si és noia, tot i que mai va arribar a fer fortuna). Més que persones neixen, diuen. Amb la xifra i la miríada dels que he vist, torno a casa, però abans sucumbeixo en una paradeta amb ninots Lego, però dubto entre un Batman de tres euros i un altre de nou. No són idèntics? “El de tres és fals, però de tan ben fets que estan tenim la teoria que els fabrica la mateixa Lego sense logotip per evitar competència”, m’il·lustra el venedor. Com es pot saber si és el genuí? “Se li ha de desmuntar el tors i veure si duu la marca Lego entre les cames”. Mirar-li el sexe com si fos un pollet, em sembla entendre entre la gent.

A casa, el Batman diminut s’uneix a la creixent família d’homes ratpenat de tota condició i a un solitari samurai, el meu jo ronin. La cosa va començar fa un parell d’anys. No arriben a la desena. Sense presses, sense obsessions. Els moc lentament, amb certa melancolia, acompanyats per un taral·lejar fill del cine de Christopher Nolan… No sé què vol dir tot això. Han passat gairebé dues setmanes des de la fira i encara no m’he atrevit a desmuntar el Batman; ja en tinc prou amb el record dels clics sobre l’armari.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >