Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Apuntant a l’endemà

El fracàs de la política ha conduït on no hauríem d’haver arribat mai: que el Suprem hagi de dirimir un conflicte per deixadesa i irresponsabilitat dels poders executiu i legislatiu

Carles Mundó durant la seva declaració al judici.
Carles Mundó durant la seva declaració al judici.

“Tenim problemes importantíssims sobre la taula que no es volen veure. Per descomptat, el conflicte polític entre Catalunya i Espanya n’és un, que alguns no s’atreveixen a abordar per por de trobar solucions”. La frase és de Carles Mundó, exconseller de Justícia, acusat al judici del procés. En vigílies de l’esperada sentència del Suprem proliferen als mitjans les reflexions sobre la crisi de la política i dels polítics, una manera d’evitar la temptació d’anticipar les conseqüències de la sentència abans que sigui pronunciada i, al mateix temps, avançar temes de reflexió per a l’endemà. I el primer i principal és el fracàs de la política, que ha conduït on no hauríem d’haver arribat mai: que el Suprem hagi de dirimir un conflicte per deixadesa i irresponsabilitat dels altres dos poders de l’Estat, l’executiu i el legislatiu. Un debat que agafa un to diferent des del moment que Felipe González, representant genuí de les elits polítiques de la Transició, hagi estès l’acta del fracàs que fa que “tots estiguem pendents del que decideixi el Suprem”.

Amb la mirada fixada en l’endemà de la sentència, la reflexió de Mundó m’interessa perquè apunta al que em sembla que són les qüestions clau del futur immediat. Primera, som en un conflicte polític i se l’ha de tractar com a tal, i cal tractar-lo com a tal més enllà del que decideixi el Suprem. La sentència no posa punt final a res. Al contrari, hauria d’operar com una apel·lació a la responsabilitat dels polítics perquè assumeixin les seves obligacions i treballin per retrobar-se.

Buscar solucions és molt més difícil que no pas mantenir un estat de sòrdida confrontació permanent que, de fet, és degradant per a tots

Segona, la tendència a la demora, a l'ajornament dels problemes, al no hi ha alternativa, al fatalisme de la desídia, és el fracàs de la política que sembla que es gronxi en la seva impotència, incapaç d’afrontar unes mutacions que demanen respostes urgents, de la transició ecològica a l’evolució demogràfica, de les tecnologies de la informació a les tecnologies de la vida, de l’automoció al futur del treball i de les pensions. Eludint els grans problemes, la política s’empetiteix dia a dia.

Tercera, passat el moment de la sentència ningú hauria d'instal·lar-se en la comoditat de les inèrcies, ni els que governen a Espanya ni els dirigents dels partits polítics tenen dret a donar el conflicte per amortitzat, com si la sentència judicial fos l’última paraula, i limités l’apel·lació permanent a les vies d’excepció i al jutjat de guàrdia; ni els dirigents independentistes es poden parapetar al darrere de la reacció dels amplis sectors ciutadans, que no entenen que s’hagi arribat fins aquí, per conservar la posició i continuar instal·lats en la inanició política. Fa dos anys que estem estancats i, en totes dues parts, la temptació de convertir la paràlisi en normalitat pot ser gran. Buscar solucions és molt més difícil que no pas mantenir un estat de sòrdida confrontació permanent que, de fet, és degradant per a tots.

L’endemà toca tornar a la política, tot i que, com diu Mundó, alguns tinguin por de buscar solucions, potser per por de perdre els seus espais de comfort, d’arriscar posicions personals o de grup. Sense valentia política –és a dir, sense coratge per contradir els teus quan sigui necessari– no s’obriran mai expectatives raonables. L’esforç de pensar com es poden superar els llocs comuns de cada part, com posar fi al llenguatge de les barreres infranquejables, per entrar en una dinàmica que trenqui amb la negativitat com a única manera de comunicar-se, comença per un exercici de comprensió i de sentit de llibertat per a l’endemà.

Sense valentia política –és a dir, sense coratge per contradir els teus quan sigui necessari– no s’obriran mai expectatives raonables

Cal deixar espai per digerir la sentencia i al mateix temps cal trencar les inèrcies que convidarien totes dues parts a replegar-se sobre si mateixes. Es troba a faltar un lideratge decidit de l’actual president del Govern espanyol. Si realment vol ser garant de convivència i “reconstruir ponts”, no n’hi ha prou amb missatges d’anada i tornada, un dia amb el 155 i l’altre amb retòrica bonista. Falta voluntat expressa de reconeixement i propostes polítiques que vagin més enllà de l’apel·lació genèrica al marc constitucional. El problema segurament és que no en tenen. I que és més fàcil deixar-se endur per les inèrcies, tot i que aquestes condueixin a un bloc indefinit. L’esquerra instal·lada en la por resulta depriment.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ