Selecciona Edició
Connecta’t

Adeu Madrid-Estat

Si Espanya té una proposta per a Catalunya millor que la de la independència, que la proposi i s'atreveixi a guanyar o perdre

Manifestació per commemorar el referèndum de l'1-O al passeig de Gràcia de Barcelona.
Manifestació per commemorar el referèndum de l'1-O al passeig de Gràcia de Barcelona.

Com és possible que la Constitució espanyola del 1978 fos votada a favor per una majoria de catalans que avui es decanten per la independència? Al meu parer hi ha dues causes profundes. La primera, el cop d'Estat del 1981, que va suposar un punt d'inflexió, que de fet va condicionar fins a gairebé la seva total desaparició política l'esperit plurinacional-federalista que la Constitució acabada d'aprovar permetia desplegar. La segona, la integració a la Unió Europea i a l'euro, amb la creació d'un immens mercat únic que reduïa molt significativament la rellevància del mercat interior espanyol.

Dos fenòmens de direcció oposada, un de centrípet i un altre de centrífug, enmig dels quals s'ha fet evident la necessitat d'un Estat al servei de Catalunya, entenent per Estat el conjunt d'eines d'acció col·lectiva per protegir i alhora empoderar els ciutadans i ciutadanes de qualsevol poble. Dos fenòmens ampliats i reforçats per l'explícita opció política dels dos grans partits espanyols (PSOE i PP), decidits des del primer moment a construir un gran Estat nació amb Madrid com a centre gairebé exclusiu de poder econòmic i polític.

Pel que fa al moviment centrípet, hem de registrar, per constatar com van ser d'ignorats, els avisos que va fer Pasqual Maragall el 2001 i el 2003, amb sengles articles en aquest diari de títol revelador: Madrid se va i Madrid se ha ido. La descripció anticipada d'un Madrid, seu de l'Estat, decidit a buidar la perifèria per convertir-se en gran metròpoli ja és una realitat palesa. A excepció de Catalunya, que ha resistit l'embat i manté el seu pes econòmic respecte del conjunt de l'Estat, la resta de territoris l'han vist disminuir per alimentar el creixement imparable del de Madrid, un 30% des del 1980. El mateix percentatge de creixement en les infraestructures de l'Estat a Madrid en detriment dels altres.

L'Estat post-Transició es troba avui en el seu nivell més alt de centralització, en la mesura en què ha afegit a la concentració del poder polític de sempre una concentració econòmica mai vista. I això malgrat la suposada descentralització autonòmica, que ho és en termes de gestió i despesa social, però en cap cas de responsabilitat política, fiscal o econòmica. Una negació directa, per part de l'Estat, de la resta de subjectes polítics i de la seva capacitat per autogovernar-se.

El creixement de Madrid a costa de tota la perifèria és el certificat del més absolut fracàs de la política de reequilibri territorial que tot centre ha de procurar, si és que ho pretén de debò, i ha deixat sense la més mínima justificació les transferències fiscals interregionals que ho havien de facilitar. El model actual s'ha acabat convertint en una font de desigualtat crònica i de consolidació de la dependència, en lloc de ser un instrument de convergència.

Pel que fa a la força centrífuga, la substitució de la pesseta per l'euro va multiplicar per 10 la grandària del mercat interior; és a dir, va multiplicar el nombre de competidors i de clients potencials sota un mateix marc regulador. D'entrada, això va suposar a Catalunya la desaparició de milers d'empreses que no eren prou competitives, però a continuació va disparar el volum de les exportacions a la resta de la Unió Europea i del món. De tal manera que avui les vendes internacionals ja dupliquen les que fem a la resta de l'Estat; i pel que fa al saldo entre exportacions i importacions, obtenim actualment un superàvit comercial equivalent a banda i banda, quan tradicionalment aquest saldo era deficitari amb l'estranger. En definitiva, mai havia estat més alta la concentració d'Espanya a Madrid ni menor la dependència de Catalunya.

L'Estatut d'autonomia que va aprovar el Parlament de Catalunya pels volts de setembre del 2005 pretenia trobar l'encaix institucional en aquest nou escenari, amb el blindatge de les competències necessàries i també amb la capacitat de decisió política per ressorgir socialment, assegurant al mateix temps un finançament just. I ho va fer seguint escrupolosament els procediments previstos per una Constitució que el Tribunal Constitucional ja havia estat reinterpretant en contra de l'Estatut vigent fins a aquell moment.

Ni jutges ni policies resoldran una cosa que és de naturalesa política, de distribució de poder real

El cepillado del 2006 i la sentència del Constitucional del 2010 van completar el cercle del rebuig a la lleialtat federal que Catalunya havia posat sobre la taula. La ruptura va ser definitiva, i aquest menyspreu va fer créixer l'amor propi i la consciència col·lectiva. D'aquí la fita independentista de l'1 d'octubre del 2017. I d'aquí, avui, la rancúnia de l'Estat, la ignomínia de la presó i l'exili forçat.

Ara, dos anys després, l'Estat s'ha instal·lat en la judicialització i la pressió policial com a únic llenguatge de comunicació amb Catalunya, mentre que l'independentisme aprèn a resistir i continua treballant per convertir la majoria parlamentària en majoria social.

Ara sabem que l'objectiu republicà, amb la mobilització i la resistència pacífica, demana encara més i millor governació i transformació social, tant a la Generalitat com als Ajuntaments. Una reflexió que ajuda a entendre per què les forces que avui representen l'Estat ho han fet tot i més per impedir un govern progressista encapçalat per ERC a la ciutat de Barcelona.

Evidentment, ni jutges ni policies resoldran una cosa que és de naturalesa política, de distribució de poder real. Tampoc, és clar, qüestions que responen a canvis estructurals com els esmentats. Encara menys ho faran sentències com la que estem a punt de conèixer.

Catalunya i Espanya són avui realitats molt diferents de les del 1978, quan la integració a la UE no era més que un desideràtum. I és per a aquesta nova realitat que cal trobar respostes i solucions. La nostra és clara: la república catalana de drets i deures, igualtat i progrés. Si Espanya té una proposta per a Catalunya millor que la de la seva independència, que la proposi i s'atreveixi a guanyar o perdre, on es guanya i perd en democràcia; és a dir, a les urnes, en un referèndum vinculant.

Ernest Maragall és diputat d'ERC al Parlament de Catalunya.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >