Selecciona Edició
Connecta’t

Maspons, desactivat

La seva inspiració s’alimentava de la cultura de masses, que s’expressava en la publicitat, en la televisió, en els objectes de consum, en els tebeos

Una de les imatges d’Oriol Maspons exposades al MNAC.
Una de les imatges d’Oriol Maspons exposades al MNAC.

Per a Oriol Maspons, la cultura popular no era una forma aberrant de cultura, com li volien imposar els cercles artístics —salonistes, en deia, burleta. No li interessava la cultura elitista plasmada en llibres de luxe i mercadejada en galeries. La seva inspiració s’alimentava de la cultura de masses, que s’expressava en la publicitat, en la televisió, en els objectes de consum, en els tebeos. Com en el còmic, els seus retrats són plens d’onomatopeies visuals, gestos, exageracions, exclamacions, insults... Però on gaudeix i s’esplaia és en la publicitat, que li permet crear i aplicar el ridícul del pop (el plexiglàs, els estampats de flors, els colors brillants, autèntics estímuls durant els avorrits anys de la dictadura) que defineix la seva fotografia. A través del kitsch fa una aproximació crítica a les icones que va estimar la seva generació i que la reaccionària generació precedent considerava poc rellevants. Potser per a la nostra generació tampoc siguin rellevants, i fins i tot les trobarem incorrectes, però ens hauríem d’esforçar a entendre’l i donar-lo a entendre.

ORIOL MASPONS, LA FOTOGRAFIA ÚTIL (1949-1995)

MNAC
Barcelona
Fins al 12 de gener del 2020

El museu com a institució pot arribar a desactivar un autor. Com una granada de mà sense el detonador, quan s’exposa només com a objecte, sense ànima, l’obra deixa d’impactar, fins al punt de poder-nos-hi apropar sense por que se’ns aturi el cor. Així d’asèptica i desproveïda de perill veiem la fotografia de Maspons en la tan esperada exposició del MNAC, el mèrit de la qual és el descobriment dels tresors secrets del seu arxiu. S’ha fet la feina d’ordenar i netejar aquell caos del seu estudi on, entremig de diaris passats i sobres buits, podien aparèixer còpies —“¡Vintage!”, subratllava Maspons, rient burleta com el Joker— que ara es mostren ordenades en àmbits de visió reduccionista. Però, on és la veu de l’autor, els seus títols i els seus peus de foto treballats amb esforç perquè ningú fos aliè a la intenció? Trobem a faltar les seves contradiccions, les seves sortides de to, allò que el fa humà. I és una manca molt important, perquè Maspons va ser com a artista un recol·lector de matisos de significat. No tothom aconseguia interpretar-lo i alguns, en comptes de contestar de manera intel·ligent a les seves provocacions, s’ofenien, callaven i tornaven la resposta refredada pel temps quan ell ja estava en una altra cosa. Com el Joker de la cançó de Dylan, sempre es va mantenir un pas per davant del perseguidor. En l’exposició així es demostra.

Es passa de puntetes per la “mística de la masculinitat”, en paraules de Terenci Moix, que impregna l’obra de Maspons i queda condensada en el llibre Private Collection (La Fàbrica, 2006), on reuneix alguns dels seus “retrats de nenes”. Un Maspons en la seva plenitud. Si en altres treballs l’exposició es preocupa per la reconstrucció arqueològica de l’edició de les sèries, en aquest cas les fotografies es mostren agrupades a “Moda i models” (encara que algunes no siguin ni moda ni models) i analitzades formalment, sense donar l’oportunitat de gaudir de la literatura que en el llibre acompanya les fotografies. Veiem en els últims retrats la influència de l’estètica de la Valentina de Guido Crepax, les fantasies de la qual projecta retrospectivament fins a les protagonistes de les portades d’Afal. Maspons se sent davant d’aquestes dones com un dels herois de còmic, els seus companys de somnis infantils. En conseqüència, quan va haver de triar un paper per al còmic Batman y Robin, editat amb Julio Ubiña per inaugurar el seu nou estudi, va preferir el paper del Joker bromista i malintencionat en comptes del previsible heroi ratpenat. La seva escola va ser l’humor, i així cal interpretar-lo.

Hem perdut l’oportunitat de discutir i polemitzar. En aquesta exposició se’ns mostra un Maspons pentinat i planxat, endreçat en categories, sense rastre d’insolència. Presentar-lo així és restar-li el valor de la seva banalitat. Reduir el seu treball a l’epítom de la utilitat és desactivar la càrrega artística que sens dubte té, pel que té de llibertat, independència i rebel·lia contra la servitud de l’encàrrec.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >