Selecciona Edició
Connecta’t

Pla-Vicens, text i context

En l’edició de cartes hauria de prevaler l’interès històric i la informació, no el ressò mediàtic de qui les signen

L’obra i la trajectòria intel·lectual de dos grans homenots com Josep Pla i Jaume Vicens Vives els va reservar un lloc a l’Olimp de la intel·lectualitat catalana, fet que sovint ha afavorit la seva utilització de manera arbitrària, excessiva i, de vegades, poc rigorosa. Ultra això, l’epistolari de dues figures implicades en la vida política i cultural del país, i amb una visió ben esmolada de la realitat, aporta llum a un període fosc, el de la segona dècada del franquisme. Així ho vam considerar Josep Maria Muñoz a Jaume Vicens i Vives (1910-1960): Una biografia intel·lectual (1997), i Cristina Gatell i Glòria Soler a Amb el corrent de proa. Les vides polítiques de Jaume Vicens Vives(2012).

La recerca per a la confecció d’aquests treballs va permetre reunir, gràcies a la generositat de la família Vicens i de Frank Keerl Pla, un conjunt epistolar entre Pla i Vicens de 39 cartes i sis postals, que es van publicar parcialment dins l’Àlbum Jaume Vicens i Vives (Muñoz, 2010), a l’exposició del 2010 amb motiu del centenari de l’historiador, i en la seva totalitat a Gatell i Soler. Els que hem tractat d’establir la trajectòria intel·lectual i política de Vicens Vives sempre hem reconegut la tasca pionera de Josep Clara, Pere Cornellà, Francesc Marina i Antoni Simon, que van compilar en dos volums (1994 i 1998) l’epistolari de l’historiador.

La publicació de Josep Pla i Jaume Vicens Vives L’hora de les decisions. Cartes 1950-1960 (Destino, 2019) posa de relleu qüestions d’interès. D’una banda, i en contrast amb la visió que s’ha tendit a donar-se’n, cal considerar el caràcter poc inèdit de les cartes, la major part ja publicades a les obres esmentades, mentre que les refusades es van considerar mancades de rellevància històrica. És el cas, per posar-ne dos exemples, del telegrama enviat per Pla només per confirmar una trobada a Roses, o la postal de Vicens amb dues paraules: “Bon Nadal”. Les altres peces inèdites són articles a la premsa, algunes cartes intercanviades amb l’editor Cruzet, amb Josep Quintà o amb Florentino Pérez Embid, director general d’Informació, amb el propòsit que algun llibre de l’autor empordanès aconseguís superar la censura. L’única epístola realment inèdita, la d’un jove Alfons Quintà i Sadurní a l’amic del seu pare Josep Pla, té interès per la morbositat del personatge i per la indecència de l’amenaça d’un xantatge personal.

La publicació porta a preguntar-nos sobre l’oportunitat i l’interès de l’edició d’epistolaris i la seva presència copiosa dins el panorama editorial. En l’edició dels intercanvis epistolars hauria de prevaler sempre l’interès històric, que resultarà rellevant en funció de la informació que aporti i no pel ressò mediàtic de les persones que signin les missives. La comprensió i la vàlua d’un determinat material epistolar rau en la seva capacitat per relacionar els personatges, el que s’hi diu (de manera explícita o implícita) i els fets que s’hi esmenten amb les circumstàncies que els envolten.

Els epistolaris esdevenen eina de comprensió d’un personatge o d’un moment històric quan la publicació de les missives va acompanyada d’un estudi que tingui en compte les mancances del material que l’historiador té entre les mans. Una carta deixa constància escrita d’un estat d’ànim i d’un pensament puntuals, que han volgut ser compartits durant un breu instant, però que no tenen motiu per mantenir-se al llarg del temps. Això es fa encara més evident quan es dona la doble circumstància d’un epistolari com el que ens ocupa, caracteritzat per la curta durada que imposa la mort primerenca de l’historiador i per la confusa situació de canvi polític de finals dels cinquanta, quan l’intercanvi epistolar adquireix el seu to més polític. Com va escriure Joaquim Molas, Vicens ens va ajudar a recuperar el nostre passat històric i la nostra tradició historiogràfica en termes crítics, i a posar-los en relació amb el context general. Qualsevol aproximació a la seva correspondència hauria de seguir aquestes mateixes premisses.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >