Patriarcat i sacsons

Desfigurada per l’art, l’adipositat connota la baixesa o com a mínim la fluixesa d’un suposat caràcter masculí. Jabba The Hutt, el llimac de carnum lasciu a Star Wars, o els sinistres i grossers mafiosos italians a Nova York. Els mascles foraviats poden fer ostentació d’afeccions glandulars, perquè la qüestió és que l’aspecte físic acompanyi la deformitat moral associada a un gènere.

A la novel·la L’escombra del sistema (Foster Wallace, 1987), hi ha Norman Bombardini, el propietari estrafet d’una companyia i d’un edifici que porten el seu cognom de gras. No en té prou amb l’èxit (social, econòmic) assolit, perquè va coix d’una altra prerrogativa del mascle tradicional, la de l’èxit amorós. A la manera d’un Gargantua amb depressió, s’engreixa sense mesura i vol, més que no pas engolir el món, fer-se’n coextensiu.

La condició tragicòmica de l’obès és immillorable per abordar la condició humana del mascle, perquè la resumeix: (des)ordre i aventura. Obèlix, obsedit amb els senglars i amb els romans, i Kingpin, el gruixut senyor del crim. I Falstaff, el gord, el busca-raons pitof i bufonesc de Shakespeare. L’obesitat masculina és un missatge: des dels retrats patriarcals de la burgesia (en què la panxa és proporcional al poder) fins a les conegudes teles i escultures de Fernando Botero que, per molt que l’autor parli de la dignitat de l’ànima per damunt del greix, el públic admira tot proferint comentaris hilarants. En la literatura i el cinema hi ha glotons per odiar i per riure. Capellans, banquers, reis, els espàrrings del Quixot, del prim de Laurel & Hardy o de l’actor Terence Hill. Ignatius J. Reilly i Homer Simpson, cadascú per on l’enfila, engendren un punt d’imbecil·litat masculina que potser els acabem perdonant en nom de la seva malaptesa social.

Per contra —continuem als dominis de l’art—, la grassoneria no ha tingut tanta correlació amb la perversitat del suposat tarannà femení. Les venus neolítiques són fecundes i les Gràcies de Rubens són curvys de l’època. I és clar que tenim l’estanquera descomunal d’Amarcord (Fellini, 1973) o la prostituta Bola de greix (Guy de Maupassant, 1880), però tant l’una com l’altra són l’encarnació brutalista i freudiana de la sexualitat vista amb ulls de mascle. Al fulletó de Santiago Rusiñol La niña gorda (1917) hi ha una pobra criatura que només s’engreixa i plora, té tara, però l’autor la fa servir per criticar un sistema d’enriquiment tradicionalment masculí, el del negoci immoral: la nena és exposada com un macaco. La glotonia femenina ha estat tractada, més aviat, en termes eroticofestius de patent patriarcal. Valgui el cas d’aquella cançó, de tornada tan encomanadissa, de l’Orquestra Mondragón. I les grasses madames dels prostíbuls, que cobren dels homes.