Selecciona Edició
Connecta’t

Ara sí que toca

Álvaro surt a pit descobert de la seva trinxera —la de l’independentisme moderat, des d’on va escriure Per què hem guanyat (2015)— per fer preguntes que interpel·len tothom

“Va ser engany, autoengany o cadena d’errors?”, s’interroga Álvaro sobre el procés.
“Va ser engany, autoengany o cadena d’errors?”, s’interroga Álvaro sobre el procés.

"Ara no toca” és la crossa amb què Jordi Pujol esquivava les preguntes incòmodes. El 2003, en l’ocàs del president, el periodista Francesc-Marc Álvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967) va fer-ne unes primeres exèquies precisament titulades Ara sí que toca!, actualitzades una dècada després amb el subtítol El pujolisme, el procés sobiranista i el cas Pujol (2014). No obstant això, l’ara-no-tocaha seguit funcionant com un driver informàtic que ha hackejat el disc dur de Catalunya i ha impedit de plantejar i respondre interrogants evidents que anava generant el procés sobiranista i que molts periodistes, en una trinxera o l’altra, no preguntaven o no responien amb rigor. Per això té mèrit que ara Álvaro, amb Assaig general d’una revolta. Les claus del procés català, sense abjurar de res i amb l’objectiu inconfessat de salvar la memòria política de Pujol, mati definitivament no el pare però sí l’ara-no-toca. Indulgent amb la corrupció i admetent que del pujolisme perdura la deixa del “com si” —així sintetitza la “dissonància cognitiva” que “marca la història del nacionalisme català des de fa dècades”—, Álvaro surt a pit descobert de la seva trinxera —la de l’independentisme moderat, des d’on va escriure Per què hem guanyat (2015)— per fer preguntes que interpel·len tothom.

“Va ser un engany? Va ser un autoengany? Va ser una cadena absurda de malentesos i errors? Va ser una mica de tot?”, s’interroga l’autor al demolidor penúltim capítol. Clar i català, parla d’“autoengany d’enormes proporcions, en què la propaganda pròpia acaba sent consumida com si fos una anàlisi solvent”. I això val tant per als independentistes del “tenim pressa” i “ho tenim a tocar” com per a l’Espanya que només veu un suflé en un moviment social i polític sense precedents a Europa que, tanmateix, no ha protagonitzat ni un cop d’Estat ni una revolució, sinó una revolta, segons la conceptualització presa d’un Jaume Vicens Vives de qui també recupera la imatge del Minotaure com a poder que els catalans no saben agafar per les banyes. Álvaro sosté que els sobiranistes han “cremat un somni” per errors greus, com ara perdre els tempos de la política i calcular malament les correlacions de forces: les pròpies i les del conjunt de Catalunya i l’Estat espanyol.

Destriant el gra de la palla a la llibreria del procés, Álvaro recomana El naufragi, de Lola García, i Los entresijos del ‘procés’, d’Oriol March, però adverteix que ell pretén anar més enllà de la veritat periodística factual. Això el situa, els citi o no, al costat de l’anàlisi política de Joan Coscubiela (Empantanados), Antoni Bayona (No todo vale) i Joan Manuel Tresserras i Enric Marín (Obertura republicana). Però la singularitat d’Álvaro és que es recolza en pensadors universals de l’òrbita liberal (Arendt, Berlin, Weber, Habermas, Byung-Chul Han, Fukuyama...) i obre debats de fons sobre la història del present i el catalanisme contemporani en un assaig a la manera de Josep Pla, com diu Albert Sáez, i que cal inscriure en l’estela dels que ja han fet Jordi Amat (El llarg procés i La confabulació dels irresponsables) i Joaquim Nadal (Catalunya, mirall trencat).

Als capítols centrals, Álvaro fa la seva síntesi interpretativa del catalanisme citant historiadors diversos (Vicens, Termes, Fontana, Ucelay-Da Cal, Culla, Fradera, Esculies...), però amb un biaix pujolista si fem atenció als protagonistes que silencia o menysté, sobretot de l’esquerra. Ara bé, les aportacions de fons estan a l’inici i al final del llibre, quan analitza el “biaix antipolític del procés” i la seva deriva populista per influència del llegat del sacerdot i activista Lluís Maria Xirinacs, i quan s’interroga amb lucidesa sobre les identitats múltiples de la societat catalana. Per defensar d’inici Pujol com a antítesi (i encara antídot?) del relat sobre la traïció dels líders que avui perdura de Xirinacs (a qui atribueix per error ser el senador més votat el 1977), Álvaro relega Josep Benet i Paco Candel (ells sí, els senadors més votats el 1977) al capítol final. I és justament pensar la noció d’un sol poble de Benet i Candel, tant històricament com avui dia, l’única manera d’abordar l’interrogant que Álvaro defineix com “la pregunta del milió” de tot el procés: “Benet, Pujol, el PSUC i el llibre Els altres catalans, de Paco Candel, formen part d’una vitrina que, a dia d’avui, no sabem si s’ha trencat o si només té unes petites esquerdes”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >