Selecciona Edició
Connecta’t

Les galàxies de Sisa

Les 600 pàgines de la recopilació dels escrits del carismàtic cantautor permeten entreveure les seves iconoclastes fonts, de Terenci Moix a Bob Dylan, passant pels invents del TBO

Jaume Sisa, al Cosmocaixa de Barcelona.
Jaume Sisa, al Cosmocaixa de Barcelona.

A Catalunya no sabem gaire què fer-ne, dels estrambòtics. O, més ben dit, sabem què n’hem de fer si no volem fer-los gaire cas, i és titllar-los d’“estrambòtics”, riure’ls educadament les gràcies i dedicar-los aquesta mena d’atenció difusa que es dedica als llampats tocacampanes. En realitat, no és cap innovació nostrada, sinó la manera que té un cos social de mantenir l’ordre gràcies a aquesta mena de judo cultural que és l’acceptació del rebel, del dandi, de l’extravagant. Per això resulta tan difícil situar el corrent lúdic (psicodèlic, dalinià) de la cultura catalana. Penso en l’obra de Pau Riba (o dels Màquina!, de Jordi Batiste i Enric Herrera, pioners en el rock progressiu psicodèlic). D’acord, l’acceptem com l’oposat binari del seny, i ens la concedim de tant en tant, però mantenint-la sempre a una certa distància de seguretat, on es mantenen les amenaces. Té sentit, doncs, canonitzar-la, si el que busca tota aquesta tradició és sacsejar-se de sobre les inèrcies i esbandir boires mentals? La publicació de les 600 pàgines d’Els llibres galàctics (Anagrama), que reuneixen en dos volums més de quaranta anys de composició i d’escriptura, ens obliga a examinar la pregunta, per bé que Sisa, com Riba, com els grans noms d’aquesta tradició oniricopsicodèlica, ja estigui, si no canonitzat, a bastament reconegut. També cal examinar què diem quan diem Sisa. Un bon elogi a la seva obra seria utilitzar amb gràcia les cometes quan parlem de “Sisa”, i deixar en Sisa (Jaume) per a les domesticitats i les privadeses. Ja és gairebé un lloc comú parlar de les diverses màscares de Sisa, del batibull de personatges (de Solfa, del Viajante, d’Armando Llamado, de Ventura Mestres) i d’una voluntat pessoana d’escriure, en musical i a la catalana, un drama em gente.

Pere Calders a l'obra 'Antaviana', amb música de Sisa, el 1980. ampliar foto
Pere Calders a l'obra 'Antaviana', amb música de Sisa, el 1980.

I és cert: la multiplicació de Sisa en diversos heterònims, que tenen vides, gustos i creativitats clarament diferenciades, té una arrel pessoana i, encara més important, implicacions pessoanes. El que hi ha en joc en tota aquesta proliferació egòtica no és un capritx d’artistoide, sinó una voluntat de qüestionar aquesta identitat forta, cartesiana i autocentrada, pròpia del pensament il·lustrat. Per contra, l’esclat heteronímic treu el jo de casa seva i li obre un teatre al pit (per l’escenari del qual passen una munió de personatges, com deia Pessoa, i expliquen les seves històries), amb la qual cosa trontolla tot un edifici polític i estètic que posava l’individu al centre de tot, i la resta, en òrbites més o menys llunyanes. Només cal escoltar el Galeta galàctica (de 1976), o el Barcelona postal (del 1982), per constatar una voluntat sistemàtica de desfer l’estil dels moderns en els estils dels postmoderns, cosa que genera la sensació que allà hi ha un artista i, alhora, que no hi ha ningú. D’aquesta sensació se n’ha dit eclecticisme, per mandra crítica. Em sembla, però, que hi ha tant una càrrega contra aquestes ganes de lligar un autor amb un estil (una forma perversa de branding, que es contraresta a la warholiana manera, entenent que l’artista pot ser figuratiu al matí, abstracte a mitja tarda i pop abans d’anar a sopar, i no sentir que ha perdut res) com la convicció que ser artista és ser-ho tot, ser totes les coses, tots els artistes possibles.

Visió esfèrica

Aquesta ambició sintètica i totalitzant (sincrètica, més precisament) és la proposta teoricofilosòfica pivotal de l’obra de Sisa: el que anomena “la perspectiva galàctica”. “Ser galàctic”, escriu, “és una manera d’interpretar i ordenar la realitat a partir de l’acceptació de totes les realitats possibles o imaginades. És l’aplicació de la visió esfèrica com a síntesi de l’instint, el sentiment i la raó a la recerca d’una forma de viure que relligui els contraris i els doni carta de naturalesa”. Com diu al poema, “som anarcos i cristians / segadors i comerciants / som negrers i botiguers / traficants i mentiders / som poetes benestants / som covards, som els més grans / som catalans!”. Hi ha alguna cosa de costumisme d’En Patufet i de grandiloqüència daliniana, en la sociologia de Sisa. Alhora, aquesta voluntat sincrètica explica també el Sisa dietarista, que, a l’hora de fer-se un retrat, no només es narra, sinó que es documenta: la carta de queixa als organitzadors de la Sala Zeleste, la transcripció d’unes factures, l’escanejat de la targeta de Ricardo Solfa. Evoca, salvant totes les distàncies, l’element de muntatge i el caràcter documental del Retrato del artista en 1956, de Jaime Gil de Biedma, a qui Sisa admirava profundament.

La síntesi d’elements contradictoris connecta amb una aspiració de totalitat que travessa l’obra de Sisa. Al Diari de San José (1990), peça interessantíssima que escriu després de topar amb una rebuda més aviat freda de la proposta de Ricardo Solfa, es llegeix: “¿On són els sufís, Rimbaud, san Juan de la Cruz, els alquimistes, Pessoa, Artaud, Goethe, els Rosacreu, Simón del desert, el zen? ¿On és el Buda, Lao-Tse, el Grial, la pedra filosofal, el sintoisme, Nietzsche, el nadiu de Patagònia, el iogui que medita?”. Aquesta nostàlgia d’un absolut té una flaire epocal i acosta Sisa a l’atenció que la contracultura nord-americana dedicava, a finals dels cinquanta i al llarg dels seixanta, a l’espiritualitat oriental. Té tot el sentit del món, a més; si els beat, i els hipsters de Norman Mailer, reaccionaven a una mena de vida corporativa, d’americanes grises i ortodòxies morals, que s’havia tornat una mort lenta (“una mort que deriva del conformisme davant de la paralització de tot instint creatiu i rebel”, escrivia el 1957), a la Barcelona dels setanta s’orienta tant cap a la vida mediocròfila i entristidora de la dictadura com a la possibilitat, davant de l’horitzó del seu final, de reformular la manera que tenim de viure. Al capdavall, la perspectiva galàctica s’orientava cap a això, cap a la definició d’una forma de viure, on els binarismes que contracturen es relaxessin de manera definitiva. O desapareguessin, si això és possible.

Aquesta afirmació filocreativa participa de la revolució sexual però també del textualisme dels setanta; penso tant en L’anarquista nu (1979), de Lluís Fernández, com en L’adolescent de sal (1973), de Biel Mesquida, com dues obres que fan de bon horitzó per a l’escriptura de Sisa, sense coincidir-hi. Hi ha un element lúdic, pop, que l’acosta més al Bob Dylan de Desolation Row, amb la tendència a la llista i l’enumeració de referents històrics, populars, del còmic i de la poesia metafísica (el Qualsevol nit... és paradigmàtic del gest dylanià), que s’alinea amb la cosa poppy de Terenci Moix, amb l’escriptura d’un Alberto Cardín, d’un Nazario i d’un Copi, i que sembla ressonar en l’obra d’un Martí Sales, per citar un nom contemporani.

Bob Dylan, font inspiradora de Sisa.
Bob Dylan, font inspiradora de Sisa.

El cantautor tria (ara) les seves cançons

Reconeix que, si se li pregunta només d’aquí uns dies, en diria unes altres, però ara per ara, de tota la seva discografia, n'escolliria aquestes cinc:

Malalts del cel

“Intento explicar el que representa el virus de la poesia, els ideals i els somnis. Coses fabricades com a aliment extraordinari que convoquen la melancolia perquè mai s’acaben de realitzar”.

 Innocents

“Un retrat col·loquial amb llenguatge deliberadament col·loquial. Vaig partir del contents i enganyats. Ara bé, volem que ens enganyin bé”.

El cabaret galàctic

“Un espai sagrat, el Zeleste de la meva joventut, una porta al paradís. Allà pot passar de tot, i sempre de nit: és de les ombres que surt la llum”.

Visca la llibertat

“Una declaració de principis. M’han dit que podria caure en el pamflet cantautoril de protesta, però no ho crec: llisto les coses que m’agraden”.

El congrés dels solitaris

“La soledat es porta a dintre i és teva, no te la pot treure ningú i ningú te la pot omplir. És intractable, és com una mula, va a la seva. És una malaltia incurable. La verbena dels desemparats parla del mateix.

Una de les peculiaritats de Sisa és que, d’una banda, manté una confiança en la capacitat emancipadora del desig que bategava en la contracultura dels seixanta (encara ara presumeix de ser l’artista que “ha follat més després de Julio Iglesias”); de l’altra, la convicció que no hi ha res de més sinistre que una persona que “sap qui és” i “el que vol”, i que no es planteja ni per un sol segon que potser aquest desig no sigui del tot seu. De fet, en una altra pàgina del Diari de San José, Sisa apunta: “El sexe és un invent mental que ens construïm a partir de la nostra separació d’allò que entenem per natural”. Aquesta positivitat contracultural, que Sisa connecta a més amb el surrealisme, l’escriptura automàtica i les maneres avantguardistes de pessigollejar l’inconscient, es troba en el Sisa que inspecciona l’onirisme, l’estirabot i l’humorisme caldersià (un galàctic, segons el reivindiquen els textos teòrics de Sisa, juntament amb Zappa, Emili Vendrell, Bob Dylan i els Grandes inventos del TBO, entre d’altres). La sospita, més aviat postmoderna, de qui sap que el sexe ens el construïm i ens el construeixen l’empeny, en canvi, cap a aquesta multiplicació dels jos, que és una manera particularment efectiva de dissoldre el Jo. A cadascun d’aquests dos pols, Sisa hi lliga la punta d’una hamaca i s’hi estira a cantar, de vegades juganer, d’altres lànguid i malenconiós.

Després hi ha tota la història de Ricardo Solfa, que Sisa mateix admet com a fracàs: a mitjan anys vuitanta, Sisa decideix retirar “Sisa” i presentar en societat Ricardo Solfa, heterònim que canta en castellà i que es dedica al bolero; se’n va a Madrid i, després d’una arrencada prou bona, veu de seguida com s’esfilagarsa l’interès inicial. A banda que això motiva la retirada temporal de Solfa, i la redacció del Diari de San José, la punxada és significativa perquè posa en evidència el caràcter performatiu (metaperformatiu, fins i tot) de la proposta heteronímica de Sisa. Dit d’una altra manera: part de la dificultat de connectar amb el projecte Solfa té a veure amb el risc d’una ironia que no aconsegueix fer-se evident com a ironia. Ho expliquen molt bé els ironòlegs: el discurs irònic consisteix a construir un personatge i imitar-ne la parla, les opinions o la lògica, fent evident alhora que la parla, les opinions i la lògica de qui l’imita no tenen res a veure amb les de l’imitat. O bé que dir el que diria aquesta mena de personatge en segons quin context és divertit, per inconnex, o per astracanat. El problema d’aquest moviment (posem per cas, encarnar irònicament el discurs d’un feixista com a manera de criticar-lo) és que la distància entre personatge i actor no estigui del tot clara, i que, per tant, es confonguin i t’imputin les paraules de l’altre. En el projecte heteronímic de Sisa hi ha aquesta mena de risc, i el fracàs de Solfa té a veure amb el fet que el personatge funcionava sobretot quan se’l posava en el context de l’obra de Sisa, i en la consciència que la seva encarnació ricardiana era irònica, en el sentit que sempre s’hi havia de sentir Sisa dient: “¿No tindria gràcia si jo, Sisa, me n’anés a Madrid i em posés a cantar boleros en castellà?”. L’acudit era massa complex, i la ironia del muntatge es va perdre.

Per tal que la performativitat funcioni, ha de ser excessiva, tan excessiva que es mostri com a deliberada, i Sisa, artísticament, té un punt sorprenentment contingut. És la diferència entre Sisa i Albert Serra: el segon es passa tant de voltes que de seguida en captem la dimensió performativa. Slavoj Zizek ho explica molt bé quan parla de la necessitat d’introduir un excés en la comunicació per tal que la persona que t’escolta t’escolti de veritat: al marge de si el que diem és o no escandalós, si parlem en un llenguatge més o menys convencional, qui ens escolta només sent la convenció, i esborra l’escàndol. Per això, el Diari... és tan interessant: perquè s’escriu des de la fractura, des del trànsit d’una personalitat a una altra (o potser no: potser el Sisa-en-trànsit és ja un altre personatge, una mena de Soares abaltit i hipersexual que acosta l’escriptura al màxim d’honestedat a què podem aspirar quan parlem de Sisa). Tampoc ha d’estranyar que el trànsit sigui el que acabi donant forma al seu últim heterònim, El Viajante, en honor al seu pare, que era comercial, però també a aquest compromís total amb el moviment, amb un nomadisme kerouaquià, amb la nau dels bojos.

Tampoc és que tingui gaire importància la qüestió de l’honestedat en l’obra de Sisa. El que hi ha en joc, més aviat, és una reflexió constant, en l’escriptura, la composició i la performança, sobre la natura de l’individu, de l’art i del món, que apareix una vegada i una altra en les més de 600 pàgines d’Els llibres galàctics. De totes elles, la que trobo central és la que formula a l’aforisme trenta-dosè: “No sé què dir”, hi escriu. “La poesia és una cosa imprescindible que no fa cap falta. Davant d’això, tot el que no sigui callar és fer soroll. Ara bé, m’agrada fer soroll. Però no sé què dir”.

Benvinguda sigui la sorollada.

 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >