Manuela, la resistent del barri Xino
Els veïns del Gòtic aconsegueixen aturar el desnonament del pis d'una veïna de 71 anys
“Mira que maca que està la meva mare en aquesta imatge. Encara no entenc què fa aquesta foto gegant d'ella a la finestra del local dels veïns”, diu Encarni Solano, assenyalant un dels aparadors de la seu de la Federació d'Associacions de Veïns de Barcerlona (FAVB). Allà, al carrer Obradors, el pòster amb un primer pla en blanc i negre de Manuela Núñez (71 anys) envaeix aquesta part del Gòtic. La foto no hi és perquè sí. Mig centenar de veïns han aconseguit aquest dijous paralitzar el desnonament de la Manuela, a pocs metres de la FAVB, al número 5 d'Obradors. Alguns feia vuit dies que feien guàrdia per impedir l'actuació de la comitiva judicial. La dona, aquest dijous a la tarda, saludava, agraïda, tots els veïns i es mostrava alleujada a l'espera que arribi ara una nova ordre de desnonament.
La Manuela és una icona al Gòtic. Observa la vida des d'una cadira a la cantonada del seu carrer amb Escudellers. N'ha vist de tots els colors. “Jo vaig ser puta però mai vaig treballar per ningú que no fossin els meus fills. Sempre van anar nets i presentables a l'escola”, revela, contundent, Núñez. La dona no renega d'un passat, present i futur humils. “Vivíem al carrer Sant Jeroni, allò que era el Xino. Llavors tenia dos fills i calia tirar endavant”, explica. El carrer va desaparèixer en una de les reformes del Raval. El barri Xino va morir i ara, on hi havia casa seva, hi ha l'estàtua gegant del gat de Botero en una Rambla del Raval que ni turistes ni veïns han aconseguit fer seva. “Quan ens van fer fora de Sant Jeroni vam estar donant tombs d'una banda a l'altra. Ara fa 42 anys que visc amb el meu company sentimental, Juan Solano, i 12 en aquest pis d'Obradors”, aclareix.
El pis és un infrahabitatge de poc més de 25 metres quadrats, amb una finestra que dona a un pati interior. Al menjador hi ha una llitera amb dos matalassos individuals i un llit massa gran per ser individual i massa petit per ser de matrimoni. A tres pams d'aquest llit de mesures inexactes, fet de trossos d'escuma, hi ha una mena de cuina que només es reconeix per les rajoles clares de la paret. “Fa dos anys vam deixar de pagar els 280 euros mensuals del pis perquè el propietari va intentar fer-me xantatge”, denuncia. En aquelles dates, dos dels seus fills van ingressar a la presó “per no pagar unes multes que tenien pendents”.
Aquí tot es va complicar. Aprofitant que la Manuela observava la vida des de la seva cadira al carrer Escudellers, algú va accedir al seu pis i el va destrossar. “Quan vaig arribar a casa, fins i tot havien canviat el pany. Vaig cridar el veí i vam enfonsar la porta”, explica Juan Solano. “Va ser llavors quan vaig deixar de pagar. Ens volien fer fora i no em va donar la gana”, renega la Manuela. Va identificar des del primer moment l'autor de les destrosses, que s'ha convertit en el seu dimoni particular i al qual tota la família anomena “el paleta”.
Els danys van deixar l'habitatge en condicions infrahumanes, sense aigua. “No podem ni anar al lavabo. Mira aquestes galledes. Són el nostre lavabo”, assenyala la senyora, fent les últimes calades a un cigarret i sense deixar de mirar un programa del cor a la tele. Aquell dia en què van destrossar el seu pis, ara fa dos anys, Solano va esbotzar la porta. I mai s'ha tornat a tancar. La porta ja no encaixa al marc. “És igual, aquí no hi ha res a robar”, diu la Manuela.
En aquests poc més de 25 metres quadrats del carrer Obradors, la Manuela i el Juan han sobreviscut a penes i desgràcies i a ingressos a la presó de diversos familiars. Des de la seva cantonada, la veïna del Gòtic ha vist com canviava la capital catalana: “Ara Barcelona és diferent, hi ha moltíssima violència”, renega. “Som a la taula d'emergències, espero poder viure aviat amb molta més dignitat quan m'assignin un nou pis”, remarca. El Xino fa dècades que va morir i a l'edifici on sobreviu la Manuela la majoria de veïns són turistes que lloguen pisos per dies.
