Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA | JAUME SISA

Sisa: “La nostàlgia és una volada curta de gallina”

El cantautor revisita la seva vida en un recull de poemes, pensaments i lletres de cançons mentre, discretament incombustible, pensa en un projecte teatral

“No he aprofitat bé les meves habilitats, sempre he estat massa mandrós”, diu Sisa.
“No he aprofitat bé les meves habilitats, sempre he estat massa mandrós”, diu Sisa.

Jaume Sisa (Barcelona, 1948) sembla revolucionar ara les lletres catalanes amb el doble volum Els llibres galàctics, 1966-2018, com va fer amb la música el 1966.

Pregunta. Dos volums amb moltes pàgines, però gairebé res escrit recentment. Sembla un exemple superior de mandra i de catalanitat tòpica: no es llença mai res...

Resposta. En aquest projecte he estat amo i encarregat, ho he supervisat i coordinat tot, com el senyor Esteve. Doncs ara, l’Ignasi Duarte, l’editor, va ser qui em va dir de no posar tot el gènero. Jo hi hauria inclòs tot el que tenia, que era molt més.

P. Són una mena de memòries sense nostàlgia, en present continu.

R. Això es manifesta al llibre Autoxocs Lavida, on Duarte va tenir la idea d’eliminar qualsevol referència temporal. Ho vam discutir molt.

P. Vostè és nostàlgic?

R. Jo fujo de la nostàlgia com un gat escaldat. La he sentit i patit, però no m’agrada, i com més gran em faig, més en fujo. És una volada curta de gallina. És més interessant la melancolia, perquè no té ponts, és com un forat negre: no saps on vas a parar, però té molta més radicació energètica, com un forat negre; et pot xuclar i matar, com un forat negre, però té una força creativa potencial immensa. La nostàlgia és una cosa inútil, un entreteniment de sobretaula.

P. A Autoxocs Lavida es reconeix perdut, no sap qui és. Encara estem així?

R. No, no em trobo gens segur, només he après a dissimular davant de mi mateix. Tots tenim una màscara, tots som persones, que és el que vol dir la màscara, tots aprenem a dissimular des de ben petits, a mentir i enganyar-nos. Gràcies a això ha prosperat la civilització.

P. Quan ha estat més feliç a la vida?

R. Ho dic al llibre: “He viscut en un niu de quimeres / anhelant de la infància la mort / l’alegria ferotge del cos i el retorn de 100.000 primaveres”. És la meva definició de felicitat i el meu hipotètic epitafi.

P. Per cert, quan vostè traspassi, ha pensat en cap cançó per al seu funeral?

R. Posat a pensar en la mort, com Gil de Biedma en un poema, me la imagino amb discreció absoluta, sense enterrament ni funerals ni punyetes: que em cremin o, com deia el gran Carles Flavià, que em llencin al contenidor.

Junqueras acabarà fent de neo-Pujol d’esquerres i tindrem 30 anys de tranquil·litat; els capellans agraden als catalans

P. És al final de la seva carrera?

R. No tinc previst editar cap nou disc ni cap nou llibre. Deu ser el final de la meva carrera, però tampoc sé com serà, perquè tinc un projecte teatral sobre els himnes i el seu paper en la història de la humanitat que voldria acabar. Vull reflexionar sobre les raons que fan necessaris himnes com La Marsellesa, per exemple.

P. No és massa jove per retirar-se?

R. La [Conxa] Piquer ho va fer en plena forma. Quan un cop se li va escapar un gall va dir que ja no n’hi hauria un segon, i ho va deixar. No he dit que em retiro, però no tinc res nou a dir en cançó i tampoc tinc l’energia d’abans: he patit dos infarts en 20 anys, i es nota. Diguem-ne que estic temporalment retirat, tot i que els galls no han estat mai un problema per a mi.

P. Llavors, artistes com vostè deixen el terreny als que estan tan segurs i satisfets de si mateixos que no es retiren mai.

R. Hi ha de tot: artistes que s’han retirat relativament joves i d’altres que no es retiren mai, tot i que fa anys que es repeteixen i a més se’ls veu la decadència.

P. Ha aprofitat bé el seu talent?

R. No he aprofitat bé les meves habilitats, sempre he estat massa mandrós per fer-ho, no m’agrada esforçar-me.

P. Vostè és gran, però no ancià. Viure sol se li fa més feixuc?

R. Sí, és normal. Però ho he fet sempre. No sé si acabaré així, no ho vull pensar, són coses que si es pensen són terribles. De vegades somio que puc acabar en una residència, insultant infermeres i interns. De moment, vull fluir amb la vida sense grans propòsits, deixar que la vida em visqui.

P. El pitjor de fer-se gran és perdre el paisatge que t’ha acompanyat a la vida?

R. Això ho vaig afrontar als 50 anys. Vaig mirar al voltant i vaig comprovar que el meu món desapareixia, i cada vegada a més velocitat. Llavors vaig declinar lamentar-me i vaig afrontar la realitat des d’una visió galàctica, ser tu mateix el canvi, integrar-ho. No reivindico aquella cosa patètica de viure com si fossis més jove, simplement vull assumir profundament que tot canvia, que no s’hi pot fer res. L’única llei immutable no desmentida és que tot canvia, i ho fa sempre. Ho haurien d’explicar a les escoles.

Un dia vaig decidir afrontar la realitat des d’una visió galàctica: ser tu mateix el canvi; tot canvia, i ho fa sempre

P. Ha fet que el temps no l’atropelli?

R. El temps és un fill de puta, criminal, dolent, té mala fe, t’enganya, fa servir males arts. I no t’atropella: et devora, t’aniquila, et destrossa. Jo el deixo passar mirant per la finestra, procurant no pensar en quant temps ha passat.

P. El continua avorrint la política?

R. Sí. La majoria de les persones no volen participar realment en res, ho volen rebre tot mastegat, pensat, resumit i, si és possible, en forma de consigna. No volen elaborar un criteri propi i es conformen a agafar una doctrina d’on bufa el vent i aixecar la bandera. Com deia Brossa i canta la Maria Arnal, “la gent no sap el poder que té”, i jo hi afegiria que no ho vol saber, perquè llavors hauria de ser conseqüent i exercir-lo, sentint-se responsable cada dia dels seus actes davant de si mateix i de la comunitat.

P. Faci de vident: un final per al procés?

R. Tot acabarà amb un Junqueras president que farà de neo-Pujol més o menys d’esquerres i tindrem 30 anys més de tranquil·litat. Li veig futur, a Junqueras: és un capellà, i als catalans ens agraden els capellans perquè donen seguretat aquí i al més enllà.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >