Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Com a mínim, som Churchill!

El cap de setmana passat es va produir, al Foro Atlántico, una conversa a dos, amb un cert morbo, entre Felipe González i Mariano Rajoy

Mariano Rajoy i Felipe González se saluden, el passat dia 4.
Mariano Rajoy i Felipe González se saluden, el passat dia 4.

El cap de setmana passat es va celebrar, al balneari de La Toja, el Foro Atlántico, dirigit per Josep Piqué i organitzat per la cadena hotelera Hotusa, que presideix Amancio López Seijas. Sessions intenses sobre els grans problemes que afecten avui el món, ponents de prestigi mundial com Steven Pinker, debats entre un públic expectant. Enmig, una conversa a dos, amb un cert morbo, entre Felipe González i Mariano Rajoy.

El debat es pot trobar molt fàcilment a través d’un cercador d’internet i, per descomptat, us recomano vivament que ho feu: res a veure amb els tensos i impostats debats entre els nostres polítics d’avui, us reconciliareu amb la política i amb els polítics, potser lamentareu haver estat abans injustos amb els dos protagonistes. Ja sé que és fàcil i còmode deixar-se endur per la nostàlgia, enganyar-se amb aquell savi poema de Jorge Manrique que diu que “cualquier tiempo pasado fue mejor”. Potser. Però escolteu i mireu l’hora i mitja de vídeo, com una pel·lícula d’abans. M’ho agraireu.

Cap al final, en un determinat moment i sense venir a tomb, però segurament pensant en com d’agradable havia estat la conversa, Felipe va deixar anar inopinadament: “Escolta, tenint en compte el que tenim per allà, els dos, com a mínim, som Churchill”. Efectivament, com a mínim eren Churchill, és a dir, el súmmum, tant si és veritat com si no que el premier britànic ho fos en el seu temps. La comparació va ser inevitable des del minut u: que bons tots dos (ex)polítics, quina diferència amb els d’ara? Fins i tot la moderadora, Miriam González, no una periodista professional a l’ús sinó una prestigiosa advocada amb bufet a Londres, tot i que nascuda a Valladolid, li donava un nivell inusual a l'hora de plantejar qüestions d’abast, no el rumor polític de la setmana.

Els polítics no han de ser filòsofs, els debats parlamentaris no són discussions acadèmiques però encara menys han de ser un simple intercanvi de frases publicitàries

Per què vaig tenir aquesta sensació de reconciliar-me amb la política i amb els polítics espanyols? O més ben dit, reconciliar-me amb els polítics d’altres temps –encara que Rajoy hi fos fins fa ben poc– després de quedar fastiguejat de mocions i investidures, de preguntes i interpel·lacions sense substància i de vol ras, amb intervencions rudes i maleducades, amb una insultant violència verbal cap a l’adversari i, molt especialment, cap a la intel·ligència dels qui pacientment els escoltàvem.

¿El que principalment em va agradar va ser el contingut, la força argumentativa d’un dels adversaris per reduir l’altre, humiliar-lo i derrotar-lo? Res de tot això. El que em va agradar van ser les formes que van mantenir en el debat, el respecte mutu que es tenien l’un a l’altre, la distensió que es va notar des del primer moment, ningú es proposava humiliar ni derrotar. S’ha escrit mil vegades arran de la cèlebre distinció de Carl Schmitt: en els sistemes de democràcia parlamentària no hi ha enemics, sinó adversaris, uns adversaris que dialoguen des de posicions diferents amb l’objectiu d’arribar a acords, és a dir, de renunciar cada part tan poc com sigui possible per arribar a pactes en allò substancial, el que és veritablement important. Tot plegat es duu a terme, si és possible, des de tribunes públiques, mitjançant arguments, explicacions racionals de la pròpia posició a partir dels principis i valors que defensa el propi partit.

Els polítics no han de ser filòsofs, els debats parlamentaris no són discussions acadèmiques, comentaris a ponències de congressos, però encara menys han de ser un simple intercanvi de frases publicitàries, convenientment preparades per experts en màrqueting que han cursat Polítiques o Comunicació. Aquest és el buit total d’idees envoltat en la falsa seda del glamur a la moda. Així no poden funcionar les democràcies. En la conversa hi va haver un instant memorable. La moderadora va exclamar, incidentalment, una cosa així com “però entre vostès hi ha consens!” i, ràpid com un llamp, Felipe González va acotar desacomplexadament: “En el fons, sí”. Només sobre aquests consensos “de fons” les democràcies poden ser eficaces, aquells consensos que ja es troben en les idees centrals i en els principis de la Constitució.

Va ser un debat seriós, correcte, culte i civilitzat. A més, en alguns moments, amb un relaxant sentit de l’humor. Com es recargolava de riure Felipe amb les brillants ocurrències de Rajoy! Era un plaer veure’ls. I tot plegat em fa pensar: què passaria si un dels nostres líders polítics actuals es comportés d’aquesta manera? Si fos respectuós amb l’altre, amb una actitud distesa, argumentés bé les seves posicions i reconegués acords de fons amb l’adversari? Jo crec que guanyaria vots. Com Churchill!

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ