Marc Márquez, molt més que un tot o res
El pilot ha sabut dosificar i està en un nivell superior, brutal. Demostra que la seva mentalitat és continuar en línia ascendent per batre tots els rècords
Tots ho vèiem venir. Des que el Marc va guanyar el seu primer títol, s'escampava la veu per tot el pàdoc: "Atenció, som al davant d'un superclasse!". Ara, després del vuitè títol, ens comença a deixar sense paraules. Però cada cursa, cada campionat, cada any, són diferents. I ell, volta per volta, any per any, s'ha anat polint i ha anat millorant. Aquesta temporada ha sabut dosificar, i quan ho demanaven les circumstàncies, ha sabut sobreposar la necessitat d'acabar al podi a la necessitat imperiosa de fer-ho a dalt de tot. Per això ha fet una temporada impecable. La prova palpable del punt de maduresa que ha aconseguit és que ha guanyat el títol quan encara faltaven quatre proves per al final del campionat. Només Doohan i Rossi havien fet una cosa semblant.
Té 26 anys i, fa unes temporades, era tot o res, gairebé sempre tot, és cert. Però queia sovint. Ha après a regular. En aquesta campanya només ha tingut una caiguda significativa a Austin, una cosa que entra gairebé dins de la normalitat per a algú que sempre vol guanyar. I ho ha tornat a demostrar a Tailàndia, on ha volgut celebrar el títol guanyant la cursa.
I ja en són vuit, sis a MotoGP. La seva hegemonia afavoreix que molts especulin sobre l'absència d'autèntics rivals. Doncs bé, en té i en tindrà. És clar que Quartararo, amb 20 anys, ja li ha plantat cara. Si continua en aquesta línia ascendent i de millora, és un pilot que cal tenir molt en compte. Una prova del seu inconformisme és l'immens empipament a Buriram quan el Marc li va robar la cartera a l'última volta. I entre aquests rivals, cal incloure Viñales, Rins, Mir, Espargaró... Lorenzo? Per mi és un gran pilot, però quan és que no, és que no. I passa per un moment molt complicat, en què vol però no pot, en què no troba la millor manera d'afrontar les carreres. A la lesió a l'esquena s'hi ha sumat que ha de pilotar una moto molt diferent de la Yamaha o la Ducati, una moto feta per al Marc.
Kenny Roberts va sorprendre fa anys amb un estil de pilotatge fregant amb el genoll a terra. El Marc va ser qui va començar a pilotar d'una manera diferent, un dels primers que va fregar amb el colze l'asfalt, que va jugar més amb el tren davanter, traient el cos una mica més cap a l'interior del revolt i portant la moto d'una manera diferent. Ara, tots van clarament així, però crec que els porta una mica d'avantatge.
El Marc és un pilot que transmet lucidesa i que enganxa. S'està guanyant a pols un lloc entre els millors motociclistes del món i entre els millors esportistes espanyols de la història. He vist molts pilots molt valents, però molt pocs, gairebé cap, que ho siguin tant com ell. És la valentia que va demostrar després de la caiguda que va tenir divendres, una caiguda de les que fan mal, de les que et fan pensar. No obstant això, ell va dir: "M'oblido de la caiguda i ho dono tot". Està en un nivell superior, brutal. I demostra que la seva mentalitat és continuar en línia ascendent per batre tots els rècords que se li posin per davant. Després d'haver aconseguit el títol podria haver passat d'anar al proper GP al Japó i agafar-se tranquil·lament unes vacances a Tailàndia, però ja està treballant per a la temporada vinent.
Cada dia és millor i cada dia anirà a més. Sí, tenim un superclasse.
