Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Odio Espanya

L'independentisme no pot deixar de desacreditar Espanya, però no pot ofendre més del compte els sentiments d'aquells catalans que senten afecte per Espanya perquè els necessita per ser majoritari

Una persona tapa una pintada contra Espanya.
Una persona tapa una pintada contra Espanya.

No he pensat mai que jo tenia cap afecte positiu envers Espanya. Sí que havia sentit indiferència i, algunes vegades, incomoditat. Però estima, no. Pel que fa a Catalunya, en canvi, sentia respecte, proximitat, admiració i sentit de comunitat. Això no deixa de ser curiós perquè els meus orígens, com els de molts catalans, estan barrejats a parts iguals (català i andalús en el meu cas). I hom pot pensar que els afectes es podrien haver distribuït d'una manera una mica més equitativa. Però no.

D’on podia provenir aquesta repartició tan desigual? No s’ha de buscar en una inexistent persecució d'allò que és espanyol a Catalunya. La qüestió és més complexa i subtil, encara que per qüestions d’espai ho diré amb algunes imprecisions. Catalunya és una societat de la vergonya. Això no és gaire excepcional, ja que la vergonya envers determinats comportaments socials contribueix a fer que les comunitats siguin comunitats. El que potser és anòmal del cas català és que la vergonya no tenia per objectiu només que les persones s’abstinguessin de dur a terme certs comportaments, sinó que també buscava la inhibició de certs afectes positius cap a allò que era espanyol.

Vaig descobrir que un podia admirar l’espanyol i sentir-se espanyol sense necessitat de ser un espanyol desacomplexat

Es tractava d’un procés d’avergonyiment simbòlic, difús i, com que venia impulsat per la descomunal presència de la classe mitjana catalana en la vida pública de Catalunya, en bona mesura horitzontal. Alguns vam interioritzar aquesta vergonya durant molt de temps i vam acabar sent immunes o indiferents, com a única alternativa a anar nus, a allò que és espanyol.

Però alguna cosa va canviar el 2015. Va ser llavors que aquest procés d’avergonyiment públic va començar a manifestar-se de dalt cap a baix. L’arribada a la presidència de la Generalitat d’una persona del perfil de Carles Puigdemont va suposar la verticalització i institucionalització explícita de la societat de la vergonya. Davant d’aquesta mutació, les reaccions dels qui érem indiferents al que era espanyol van ser variades. Per a alguns, va significar el repudi definitiu del que és espanyol. D’aquesta manera, alguns fins i tot es van catalanitzar el cognom, com si el meu passés a ser “Lluc”. Es tracta –suposo– de casos anecdòtics, però és un fenomen típicament simptomàtic d’un moment fundacional de les nacions: a l’Israel dels anys quaranta, per exemple, es van inventar noms i cognoms amb una fonètica propera a l’hebreu (encara que no acostumaven a significar res en aquesta llengua).

És que odiar Espanya quan te l’estimes és una experiència bellíssima, inigualable

En alguns llocs de Catalunya, la desespanyolització afectiva i simbòlica va ser aclaparadora i es va fer sense mesures coercitives, n’hi va haver prou amb la vergonya. Entossudir-se a descriure el nacionalisme català com un moviment que persegueix allò espanyol és no entendre que la via majoritàriament triada per a la construcció de la nació no va ser –a excepció de la tardor del 2017– la de la imposició. Tot això complica l’estratègia del constitucionalisme, perquè la Constitució és un bon instrument contra la imposició, però no contra la vergonya: potser fer sentir vergonya als que van nus pel carrer és immoral, però no és inconstitucional.

Altres catalans vam reaccionar de manera diferent a la verticalització de la vergonya. Jo mateix vaig començar a repartir els meus afectes de manera més equitativa. Vaig desenvolupar afecte a allò que era espanyol sense deixar de sentir el mateix pel que era català. Vaig descobrir que hom podia admirar allò espanyol i sentir-se espanyol sense necessitat de ser un espanyol desacomplexat, que és, juntament amb ser un independentista desacomplexat (o qualsevol altra cosa desacomplexada, per dir la veritat), la pitjor porqueria que es pot ser en aquesta vida. I va passar una cosa extraordinària: una vegada descobert el meu inofensiu amor cap a allò que és espanyol, em vaig sentir finalment representat del tot en una frase de Ferlosio: “Odio Espanya!!! (us ho juro, amics, no puc més)”; i és que odiar Espanya quan te l'estimes és una experiència bellíssima, inigualable.

L’interessant de tot plegat és que l’independentisme afronta una paradoxa: no pot deixar de desacreditar Espanya –perquè necessita vendre que el seu producte és millor– però no pot ofendre més del compte els sentiments d’aquells catalans que senten afecte per Espanya ni despertar-los en aquells que els tenen latents –perquè al cap i a la fi necessita alguns d'ells per ser incontrovertiblement majoritari.

Els independentistes intel·ligents ja estan treballant per dissoldre aquesta paradoxa. I què deu estar fent mentrestant el “nou” dipositari del meu amor? Munyint relat per a eternes campanyes electorals? Teixint 155 somnis humits? Invocant l’escut de la Constitució contra la vergonya amb la mateixa convicció amb què per arreglar una punxada a la roda de la bicicleta canviem el manillar? Us ho juro, amics, no puc més: odio Espanya.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >