Un ‘cavall’ desbocat de les lletres catalanes

“En Dom prepara una altra xeringa: escalfa la pols en una cullera amb aigua: la filtra amb un cotó: s’assegura que el líquid ompli bé la xeringa: sense aire: sense res, res que no sigui allò. Aleshores li posa bé al braç a la Naida, i la torna a punxar”. No és, ni de lluny, el moment més cru o angoixant de Òpera Àcid, de Miquel Creus, novel·la inusual en català: per abordar el sòrdid món de l’heroïna, del cavall, a Catalunya i en primera persona, i per la desaparició del seu autor, que no va escriure mai res més des d’aquell 1989 i que fins i tot alguns van donar per mort a l’estranger. Als 30 anys de la seva publicació a Edicions 62, l’obra reapareix a Males Herbes, cosa que ha permès esbrinar que l’autor és viu, reclòs i silent, a Berlín.

“Anava completament de negre, com una ombra”, evoca l’editor Ramon Mas de Creus (Vic, 1955), al qual va llegir d’universitari i que es pensava que era mort però amb el qual, després de múltiples indagacions que relata en el pròleg, va contactar al final perquè l’autoritzés a repescar una novel·la que resumeix com “la història d’un tipus que va pels carrers de Vic buscant cavall per xutar-li a una nena que té el mono”. Amb una fraseologia curta, tallant, contestatària en la forma i en el fons i en un context embrutit i aclaparador, Creus narra el tortuós periple interior i exterior d’en Dom, drogoaddicte en caiguda lliure, a la recerca d’una dosi d’heroïna per a la Naida, filla addicta d’una amiga morta que l’ha deixat al seu càrrec.

“El llibre apunta a inici d’alguna cosa més que a final, a un món dur que hauria de venir després”, intueix Mas a partir dels esquinçalls autobiogràfics que s’entreveuen a l’obra i de la trobada de fa un any en un bar de Barcelona en un viatge llampec d’un Creus “bastant demacrat”, eixut en paraules i sense voler rememorar res de la seva vida passada, el va informar que “no vol cobrar res dels drets de la reedició”. Mas va digitalitzar la novel·la d’Edicions 62 i la va passar a Creus, que la hi va tornar amb “una trentena de petits retocs estilístics”.

L’editor de Males Herbes afirma que l’obra “té valor històric i socioliterari; és una demostració que es pot fer tota mena de literatura en català, també la d’una subcultura alternativa; Creus és aquest perfil d’escriptor que pràcticament no tenim, o no hem sabut trobar, en català, una literatura maleïda tipus Burroughs o Rimbaud...”.

“Miquel Creus és aquest perfil d’escriptor que pràcticament no tenim, o no hem sabut trobar en català, una literatura maleïda tipus  Burroughs o  Rimbaud”, diu l’editor Ramon Mas

Un argument similar per justificar l’aposta que va fer el 1989 per Creus és la que exposa Àlex Broch, aleshores director literari adjunt d’Edicions 62. “Vaig entrar per modernitzar el catàleg d’autors de l’editorial, llavors pressionada per noves veus i àmbits que obrien Quaderns Crema o Columna”, recorda. En aquest context, “Creus era una cosa inèdita, testimoni d’un món diferent, explicat amb llenguatge cru i de vegades no fàcil, però que havia d’existir”, resumeix.

Aquella veu tampoc no li era aliena: ja li havia publicat una novel·la abans, Gaia…oh! Gaia, el 1987, a La Magrana. “Em va haver d’arribar de manera anònima: en aquell moment buscàvem base literària per transformar La Magrana, llavors un segell polític”. D’allà es va emportar Creus a Edicions 62, malgrat que el seu debut, la història d’un triangle amorós, sense droga, “no va tenir vendes brillants”.

Broch el recorda “morè, prim, no gaire alt, amb els cabells bastant llargs”. Creu recordar que el llibre no va assolir tampoc vendes significatives; tot i així “vaig intentar buscar-lo per al pagament de drets, però no vam poder trobar-lo ja; tampoc no va escriure més”.

A la caixa 81 del fons històric d’Edicions 62, que cataloga la Biblioteca de Catalunya, hi ha la carpeta d’Òpera Àcid. Només hi reposa l’original manuscrit. Són 97 fulls, amb correccions en vermell, gramaticals, i en verd, aquests abordant una mica més l’estil. Sorprenen construccions amb paraules que porten dos punts seguides per d’altres amb dos punts; o notes que indiquen que es respectin barbarismes com “de repent”...

Papela de ‘jaco’

L’escriptor viu a Berlín, defuig el passat i ni vol cobrar els drets d’autor de la reedició

L’explicació gramatical és a la primera pàgina on, en llapis, hi ha una anotació: “Ep!, Avís important! És necessari respectar totes les anomalies tipogràfiques i lingüístiques d’aquest text”. I se’n detallen quatre: “Les minúscules inicials dels diàlegs; les originalitats de puntuació; certs col·loquialismes en rodona (glop, cigarro, etc.); termes d’argot en cursiva (porro, etc.)”. Entre aquest argot, el lector trobarà l’anhelada “papela de jaco”. La frescor en reflectir aquest llenguatge reforçava el valor d’una obra que, admeten els editors, tenia més aspiració vivencial que literària. Una altra aportació d’aquesta primera pàgina és una dedicatòria, en alemany: “Anke, Silvia und Hilka: Prost!” (el “Salut!” d’un brindis) i que no consta en cap de les dues edicions.

Òpera Àcid, el 2019, té sentit, creu Mas. “Llegida amb 18 anys et clava una bufetada: flota la idea del suïcidi, és un món supernihilista: el protagonista no té motivació per a res i es debat entre trencar amb la societat o no trencar-hi; en això, molts joves d’avui poden sentir-s’hi identificats”. Després hi ha, afegeix, la lectura sociològica: “És un reflex en primera persona i en aquell mateix moment dels fets, a diferència de textos a posteriori d’altres, com Cavalls salvatges i Formentera Lady, de Jordi Cussà, i aborda una marginalitat que normalment s’associa a l’extraradi urbà i aquí es dona a la Catalunya profunda”. Un cavall desbocat.