Selecciona Edició
Connecta’t

Dalí a Gala: “T’estimo com s’estimen els diners”

Albert Reynolds Morse va ser el gran col·leccionista i fidel cronista del pintor. Durant 40 anys va anotar els seus intercanvis amb l’excèntric artista en la intimitat. Aquest material emergeix ara de l’oblit

'Guillaume Tell' (1930), obra de Salvador Dalí, actualment a la col·lecció del Centre Pompidou, a París.
'Guillaume Tell' (1930), obra de Salvador Dalí, actualment a la col·lecció del Centre Pompidou, a París.

Si Goethe va tenir Eckermann i el doctor Johnson, Boswell, Dalí va tenir en el milionari Albert Reynolds Morse el seu cronista més fidel. L’industrial i col·leccionista de Cleveland, fundador, amb la seva dona, Eleanor, del Dalí Museum de Saint Petersburg a Florida, va emprendre durant quatre dècades a partir de 1943, quan es van conèixer, la monumental tasca d’anotar tot el que l’artista deia, feia, pintava o projectava durant les seves trobades als Estats Units, París, Roma, Venècia, Barcelona o Cadaqués. Un oceà d’informació abocada en uns diaris que romanen inèdits i que EL PAÍS ha pogut consultar en la còpia microfilmada que guarden els Archives of American Art, Smithsonian Institution, gràcies a la Biblioteca Nacional de Catalunya.

Són centenars de pàgines manuscrites en les quals s’entreveu un retrat del Dalí oportunista, egòlatra, antidemòcrata i pornògraf, però també el més íntim i proper, sense disfresses ni màscares, fabulador, bromista i seductor genial. I en el que considerava el seu art seriós, un pintor entossudit a corregir al seu favor una història de l’art que, negant la línia hegemònica iniciada per Cézanne i Picasso, justificava la seva modernitat mitjançant una permanent actitud performativa i la translació a la seva pintura dels descobriments de la ciència (bomba atòmica, ADN, computadores, hologrames...).

Ian Gibson no va poder utilitzar per a la seva gran biografia de Dalí de 1997 la major part del diari. “Morse”, va dir divendres passat Gibson, “em va donar permís per llegir-lo, però després el gerent que hi havia llavors al museu de St. Petersburg em va impedir de continuar consultant-lo, de manera que només vaig poder accedir als escassos fragments que havia seleccionat abans del vet”. Corresponien als últims anys, quan el pintor estava ja seriosament malalt. Gibson creu que “és una obra d’extraordinari valor i que, si es publica, es revelarà com la nostra font més detallada i fiable per a les grandeses i misèries de la vida quotidiana de Dalí, Gala i el seu entorn”.

Morse al principi estava fascinat per Gala. Ella li va explicar que no li havia costat gens separar-se d’Éluard: “Ell volia deslliurar-se del suïcidi de la guerra al front occidental i insistia a casar-se amb mi, malgrat que jo li vaig dir que no estava enamorada d’ell. Dilapidava els diners de la seva família i comprava quadres per ajudar els seus amics, quan jo, l’últim any, tenia el meu padrastre molt malalt a Itàlia i un dels meus germans havia mort de desnutrició al front”.

Morse, la seva dona Leonor i Dalí, a Figueres als anys seixanta.
Morse, la seva dona Leonor i Dalí, a Figueres als anys seixanta. fundació gala-salvador dalí

Però aviat van xocar. “Era per a Dalí una estranya i complexa barreja de tigressa, mare, màrtir i banquera, que no tenia amics propis.” Sabia que viure amb Dalí no era fàcil, més encara quan no podia satisfer-la sexualment. El que li retreia Morse és que no hagués procurat que Dalí busqués menys titulars sensacionalistes en la premsa i més estudis prestigiosos sobre la seva obra. “Jo considero més important la meva personalitat que la meva obra”, li havia dit Dalí, i l’industrial d’Ohio, conservador fins a la medul·la, que ja el 1956 posseïa en la seva col·lecció 40 obres d’ell, temia que les seves pallassades, els seus acadèmics retrats de gent rica i els seus treballs publicitaris destruïssin la valoració del seu art.

Angoixat per aquesta idea, va voler sermonejar Dalí: “Has d’aprendre a separar les dues cares de Dalí”, va replicar el pintor. “La meva mà esquerra no sap què fa la meva mà dreta”. I li explicava que Miquel Àngel havia dissenyat els uniformes de la Guàrdia Suïssa, cortines i catifes del Vaticà. “Gràcies al que tu retreus”, va sentenciar l’artista, “puc viure com vull i pintar el que em dona la gana”.

El credo de Dalí era molt simple: “El valor d’una obra d’art és un 99,9% opinió”. “Veus això” —va cridar a l’habitació de l’hotel St. Regis agitant una escombreta per netejar vàters davant de la cara de l’espaordit Morse— “quant diries que val? Si algú n’ofereix 100.000 dòlars, val 100.000 dòlars!”. Una vegada el va sentir dir, dirigint-se a Gala: “T’estimo com s’estimen els diners”, potser la declaració d’amor més sincera que alguna vegada va sortir dels llavis de Dalí.

Notes d'Albert Reynolds Morse sobre la seva relació amb Dalí.
Notes d'Albert Reynolds Morse sobre la seva relació amb Dalí.

“No t’enganyis, no som els seus amics, només els seus clients”, va haver d’alertar l’Eleanor al seu marit el 1968, després de 25 anys d’amistat. Una de les esbroncades més humiliants que va rebre va ser quan Salvador Dalí es va assabentar que havia escrit al joier argentí Carlos Alemany per rebutjar una obra que considerava massa cara en relació amb el preu de mercat. “El preu de Dalí està constantment a l’alça! Si ara no és veritat, ho acabarà sent”, va començar el reny el pintor amb el seu anglès rudimentari. “És necessari mantenir la llegenda que els preus de Dalí són fantàstics... La gent no sap ni jutja la qualitat. La gent només sap que si el preu és molt alt, la pintura és molt bona. Si el preu és baix, la pintura no és bona”. L’esbroncada va fer efecte anys després, durant la subhasta deDescobriment d’Amèrica per Cristòfol Colom a la Parke-Bernet Gallery l’11 de març de 1971.

Per primera vegada Morse va sucumbir a les súpliques de Dalí perquè participés en una operació destinada a fer pujar la cotització de la seva obra. El seu rècord es trobava en 83.000 dòlars i ara volia assolir els 100.000. Morse considerava que l’obra valia com a màxim 65.000 i, sobreposant-se a les llàgrimes de l’Eleonor, va convenir amb l’ajudant del pintor, el capità Moore, que la compraria la Knoedler Gallery per mitjà d’una antiga model de Dalí, la Marion, amb la promesa que Moore li donaria 50.000 dòlars més els beneficis de la revenda. La Marion, que portava a la seva bossa un xec de 106.000 dòlars, va començar la licitació amb 15.000 dòlars, mentre un altre còmplice la feia pujar.

Morse va assistir a la subhasta amb el cor encongit, ple de remordiments, sentint les mirades inquisitives del públic i dels altres marxants quan un altre quadre de Dalí no va arribar als 17.000 dòlars. El New York Times va titular Pintura de Dalí, 100.000$, un rècord. Dalí li va dir que intentaria vendre-la al Govern espanyol per 300.000 dòlars, “ara que Sánchez Bella té més poder que abans [era ministre d’Informació]“. Però a Morse li agradava l’obra i va decidir quedar-se-la, a canvi d’una rebaixa en el preu d’El concili ecumènic i El torero al·lucinogen “a fi de compensar l’ús dels nostres diners per sustentar el mite Dalí. Visca Dalí!”.

A Morse l’escandalitzaven els dobles contractes, la numeració de còpies d’obra impresa superior al tiratge declarat, la massiva firma de fulls en blanc abans d’imprimir els gravats, la firma de facsímils com si fossin originals... o l’embolic judicial quan la Christine, una de les seves ajudantes que havia esculpit un bust de Dante sota les consignes de Dalí, va reclamar l’obra com de la seva autoria.

EL CAVALL D’ANDRÉ BRETON I ELS PIANOS FLOTANTS

Salvador Dalí va fer moltes confidències al milionari Albert Reynolds Morse sobre les claus iconogràfiques d’alguns dels seus quadres. Un noi de cambreres d’un club del carrer d’Escudellers va ser el model per al Crist de El sant sopar, mentre que un altre del municipi gironí de Cadaqués va posar per a Dos adolescents. D’aquesta última obra va pintar els genitals dels personatges a Nova York, perquè, li va dir a Morse, “la duana no me l’hauria deixat passar...”.

Una nit va portar el col·leccionista nord-americà a un concert al Palau de la Música catalana. “Veus a dalt a la dreta, aquella escultura de la columna?”, li va preguntar. “És el cavall de Breton”. Es referia a la pintura de 1930 Guillaume Tell, en poder d’André Breton, on apareix un cavall de coll allargat idèntic a l’esculpit per l'escultor Pablo Gargallo com a homenatge a les valquíries de Wagner, un quadre autobiogràfic sobre la seva relació castradora amb el seu pare. “Els meus pares m’hi van portar quan tenia 16 anys i en la meva imaginació van quedar fixades les seves escultures i la seva decoració. Va ser aquí”, li va explicar el pintor, “on vaig imaginar per primera vegada els pianos flotants i els violoncels tous”.

El Cadillac, envoltar-se de personatges cèlebres o l’explotació de la idea de la gent comuna que sol tenir del geni excèntric i boig formaven part de la seva estratègia publicitària. Morse ho sabia, però també reconeixia que mai no va passar un moment d’avorriment amb ell. Un dels seus secrets li va ser revelat quan Mia Farrow va entrar plorant desconsolada a l’habitació de Dalí al St. Regis. “Què puc fer perquè Frank Sinatra em faci cas?”. I Dalí li va contestar molt seriós: “Posa’t al matí cada sabata al peu contrari, a la nit patiràs i ell veurà que pateixes i que ets diferent de les altres noies. Truca’m cada dia i et donaré un consell perquè facis cada vegada una cosa inesperada i llavors caurà rendit als teus peus”. Sorprendre és el que feia Dalí cada vegada que tenia públic i ell gaudia immensament a fer anar al seu aire una cort tan variada que gravitava hipnotitzada al seu voltant.

En una visita de tot el clan Dalí a París, els Morse van xerrar amb Pierre Rouméguère, el psicoanalista amic de l’artista que havia tractat i proporcionat cobertura psicoanalítica per a la fabulació del doble del germà mort, desmentida per Gibson.

Rouméguère va parlar, sense cauteles, de la intimitat del seu pacient. Entre altres conjectures, va dir que la seva fixació escatològica podia deure’s a quan va presenciar, impactat, com el seu pare, amb mal de diarrea, va defecar al bell mig de la plaça de Figueres i va cridar tot el poble perquè la contemplés. Morse va entendre que insinuava alguna inclinació a l’incest i que el problema de Dalí era la petitesa del seu penis i que aquest no passés d’un estat tumescent. “No crec que tingués més d’una dotzena de relacions amb Gala”, va dir. Les confidències van quedar interrompudes en aparèixer Dalí.

Morse explica com va descobrir a l’habitació de Dalí del St. Regis una estranya màquina. “És una màquina per provocar ereccions. Funciona al buit”, li va dir el pintor, i al col·leccionista li va quedar gravat el “clang, clang”, que emetia la màquina quan Dalí li va mostrar com funcionava. Un altre dia, sortint del cinema després de veure La notte, d’Antonioni, el cineasta que més admirava juntament amb Fellini, Reynolds Morse li va dir que no havia entès què li passava al personatge encarnat per Marcello Mastroiani. “Molt fàcil”, li va dir Dalí, “no erecció”.

Al llarg del diari, Morse enumera alguns dels amants que va tenir Gala amb el beneplàcit de Dalí. “Qui dorm amb Gala és el meu amic”, el va interrompre una vegada Dalí quan criticava per motius econòmics un membre del clan, i les seves crisis quan va témer que Gala el podria abandonar per William Rothlein i després per Jeff Fenholt, a qui Morse anomena Jesús pel seu paper a l’òpera rock Jesus Christ Superstar,i a qui Andy Warhol va fotografiar amb la seva Polaroid al costat de Gala.

Quan Dalí va integrar a la seva cort Amanda Lear encara no se sabia que ella era transgènere i tots dos jugaven amb la morbositat de l’ambigüitat. Durant un sopar, Morse va preguntar. “L’Amanda... és un home o una dona?”. “Jo l’he vist nua”, va respondre el pintor, “i et puc assegurar que no té penis”. “I vagina?”, va tornar a preguntar Morse. “Vagina no ho sé”, va dir Dalí. I Gala, rabent i maliciosa, va intervenir: “Per què no la cerques i la penetres i així sortiràs de dubtes?”.

El puritanisme conservador de Morse no li impedeix anotar amb tot detall els comentaris de Dalí sobre temes sexuals, com la tècnica d’utilitzar una palla, encendre’n l’extrem i portar la dona al clímax just quan la humitat generada per l’excitació apaga la flama. El relat d’aquestes escenes posaven de mal humor Gala. “A mi”, deia. “no m’agrada el sexe oral ni entenc la masturbació femenina”. Però va ser Gala i no Dalí, segons els dos van explicar a Morse, qui es va oposar que el 1958 es casessin per l’Església a Nova York. Dalí havia temut morir per un atac d’apendicitis no detectat i el seu amic, l’antic rector de Cadaqués, Francesc Vilà, el va convèncer que era hora d’un matrimoni religiós. Dalí es va imaginar una performance grandiosa a Nova York, però Gala s’hi va negar en rotund i va imposar un casament secret al santuari dels Àngels, a prop de Girona.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >