Selecciona Edició
Connecta’t

Quin pastel!

La Fundació Mapfre reuneix a Barcelona un centenar d’obres de 68 artistes per reivindicar el poder creatiu dels guixos de colors davant la pintura a l’oli

'Cavalls de curses: l'entrenament' (1884) i 'Nelly infeliç' (1885), dues peces de Degas.
'Cavalls de curses: l'entrenament' (1884) i 'Nelly infeliç' (1885), dues peces de Degas.

L’ús de guixos de colors per crear esbossos és gairebé tan vell com la necessitat de l’home de pintar. Una manera generalitzada d’afegir una mica de color als dibuixos. Considerada sempre una disciplina menor respecte a la pintura a l’oli, té alguns avantatges respecte a la disciplina reina: les barres són fàcils de transportar, les obres no necessiten assecar-se i s’obtenen tons d’acabat mat, però amb colors molt vius, que cap altra tècnica no aconsegueix; apropa la tècnica a l’art primitiu. Però no serà fins al segle XVII quan les obres pintades amb aquests guixos competeixen, de tu a tu, amb altres tècniques considerades més importants. En aquell moment, Nicolas Dumonstier fins i tot va ser admès “com a primer pintor de pastel” a la Reial Acadèmia de Pintura el 1665 i Joseph Vivien va passar a ser qualificat com el “Van Dyck del segle per al pastel”.

Philippe Saunier, responsable de la col·lecció de pastels del Museu d’Orsay (París), és el comissari de “Tocar el color. La renovació del pastel” que a la Fundació Mapfre de Barcelona reuneix 96 obres de 68 artistes (fins al 5 de gener); totes realitzades en pastel. “És extraordinària”, assegura el comissari, només per la qualitat i varietat de les obres, la gran majoria mai vistes a Espanya, sinó per la dificultat que aquestes obres es deixin, viatgin i s’exposin, per la fragilitat que tenen ja que els guixos de colors són pigments en pols aglutinats amb una resina.

'Pastor vigilant el seu ramat', de Millet (1865).
'Pastor vigilant el seu ramat', de Millet (1865).

Tècnica i postres

“Quan vaig començar a treballar l’exposició, una de les coses que més em va impressionar és que a França en parlar de pastel tothom pensa en un procediment artístic, mentre que a Espanya es refereix a unes postres [pastel, en castellà]”, explica amb cert humor francès. Per a Saunier, una altra de les excepcionalitats de la mostra és que “no es tracta de la primera gran exposició amb pastels, de fet fa uns dies se’n va inaugurar una a la National Gallery de Washington, però sí que és la primera que es fa reunint fons més enllà dels propis del centre; en concret de 65 prestadors internacionals”. Sobre aquest fet, Nadia Arroyo, directora de Cultura de la Fundació Mapfre, apunta: “És excepcional per la fragilitat inherent i la delicadesa de les obres que fan que perillin durant el transport i perquè s’aborda una història de l’art sobre la qual no es posa el focus habitualment. De fet, les obres podran exposar-se només tres mesos, després han de tornar als magatzems”.

'Jove llegint un diari', de Louis Anquetin (1890).
'Jove llegint un diari', de Louis Anquetin (1890).

L’exposició permet fer un recorregut cronològic per les grans fites del pastel. A la mostra són presents molts dels grans pastelistes de la història, gairebé tots francesos, on la tècnica ha viscut la seva màxima esplendor. Les obres estan datades entre 1830 i mitjans del segle XX. Entre els artistes de “l’edat d’or del pastel, el segle XIX, moment en què es van produir més descobriments, una evolució més gran i les qüestions tècniques es van passar a un segon pla”, alguns de tan coneguts com Eugéne Delacroix, que capta al petit pastel Prop de Gibraltar (1832) l’instant, com si fos una fotografia. També Claude Monet i Edgar Degas, que té una sala per a ell sol, amb cinc boniques obres, entre les quals la imatge de la mostra Cavalls de curses: l’entrenament, de 1894, Eugéne Bodin, representat pels seus magnífics paisatges i els núvols personals i Pierre-Auguste Renoir, amb diverses escenes d’ambient domèstic. I el que per a Saunier és un dels “millors artistes del pastel: Jean-François Millet, destacat pintor del realisme, que va fer servir el pastel amb un gran caràcter innovador i per treballar el pastel com un dibuix, sense pensar el color. Va utilitzar tons apagats i va pintar escenes de camp i camperols que no s’havien vist abans”. Com en l’enorme Pastor vigilant el seu ramat, de 1865.

'La nena de la poma o Gabrielle, Jean Renoir i una nena', de Renoir (1895-1896).
'La nena de la poma o Gabrielle, Jean Renoir i una nena', de Renoir (1895-1896).

Menys coneguts són els artistes, sobretot francesos, Pierre Carrier-Belleuse (esplèndida la seva Ballarina lligant-se les sabates amb tutú negre, de 1892), Edmond Aman-Jean i Louis Anquetin, representats per exuberants i provocatives dames, a més a més de Jean-Francis Aubirtin, William Degouve de Nuncques i Joseph Stella. Tampoc no és conegut Charles-Laurent Maréchal, autor d’una de les obres més grans, i impactants, de l’exposició Cristòfol Colom mort a la seva presó. “És un antipastel. Pel format i per la temàtica intenta fer la competència a la gran pintura”, segons Saunier.

'Estudi de mans' de Picasso (1921).
'Estudi de mans' de Picasso (1921).

Al límit

El comissari destaca també la importància d’Odiol Redon “a cavall del segle XIX i començaments del XX. Es consagra al pastel amb més constància i convicció i porta més al límit el material”. És juntament amb Degas l’autor més representat, amb cinc treballs, entre els quals el misteriós i místic Perfil sota l’arc, de 1905. En tots queda clar que el pastel no sempre és un art comercial i de paisatges.

Posteriors són Joaquim Mir, María Blanchard, Joan Miró, en un colorista Bosc de Bellver, de 1910 i Pablo Picasso, que el va fer servir en obres com el clàssic i rotund Estudi de mans, de 1921 i en general les avantguardes també van continuar fent servir el pastel. “Es va continuar utilitzant al segle XX, en un moment en què els artistes barregen tècniques i materials i només van veure en el pastel un mitjà com qualsevol altre”, subratlla Saunier.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >