Animals

Al meu pare, mosso de quadra des de petit, no li perdonaré mai que sacrifiqués el xai que jo cuidava des que vaig tenir la sort que em toqués en una rifa de Perafita. Tampoc vaig presenciar mai la matança del porc perquè aquella crueltat contrastava amb l’estima que li tenia després de netejar la seva cort fins al dia de Sant Martí. També fugia de la meva mare quan li llescava el coll a un pollastre o li treia la pell a un conill, i m’amagava cada vegada que paria la gossa o la gata de casa perquè sabia que no quedaria ni rastre de les cries, desaparegudes en un sac que algú de la família estamparia contra una paret qualsevol de Cal Cutret.

Així que em considero un bon amic dels animals que avui sent nostàlgia de quan era un nano i caçava caderneres i pinsans que m’alegraven l’endemà de repassar la lliçó amb la meva àvia Dolors. Temps d’economia domèstica, i de supervivència, en què el nostre passar-ho bé estava vinculat a la natura i a la cura del terreny i del riu, mentre que el camp era el mirall de l’ànima del pagès, cap de tan pulcre ni curós com el meu pare, segurament perquè el seu somni, fet realitat un dia de festa major, va ser ballar mentre Jorge Sepúlveda cantava Mirando al mar.

No necessitàvem ningú, sinó que els fills de pagès ens familiaritzàvem amb una infantesa d’incògnit, austera i amb data de caducitat, perquè a la majoria la vida ens portava cap a la capital com a estudiants fins i tot de Ciències de la Informació. Acostumats a l’anonimat, els pagesos no s’acaben d’habituar avui a la popularitat, reduïts per les indústries càrnies i les empreses alimentàries i assaltats pels animalistes, que poca cosa tenen a veure amb aquell nen que també plorava quan el feien pujar en un camió perquè controlés el pes del bestiar sacrificat en un dels escorxadors de Vic.

El silenci i la solitud de moltes cases de camp, amagades o abandonades, es barregen ara amb el soroll i la propaganda de les masies que s’exhibeixen com una postal del territori: Benvinguts a pagès. La pedagogia és imprescindible per evitar confusions interessades o ingènues en un món de contrastos, cap de tan important com saber que una casa rural no és un xalet ni les granges són escorxadors, una diferència que no sempre s’entén des que es discuteix sobre per què serveixen els galls: si per barallar-se, per violar les gallines, com afirmen alguns vegans, o per despertar els ciutadans d’Oleron.

Alguns turistes de l’illa francesa amb suposat dret de conquesta van portar als tribunals el Maurice. El gall va quedar absolt i avui canta victòria, i alegra així la seva propietària, Corinne Fesseau. No va tenir la mateixa sort Joan Vilaró amb els joves que van abordar la seva granja a Gurb. L’“alliberament” de 14 conilles mare va provocar la mort de cinc que estaven en gestació, l’avortament de tres, dues es van trencar la columna, i encara queda per veure què passa amb les 800 que han de parir i les 90 cries que es van quedar desemparades, un inventari que converteix en un contrasentit l’actuació de Direct Action Everywhere (DxE).

Els periodistes entrevisten el damnificat, assaltat a casa, mentre que les xarxes difonen imatges dels animals rescatats per un jove escamot de bates blanques en un debat agraït pels activistes i aplaudit per vegans i vegetarians d’Europa. Hi ha consens sobre la necessitat d’un canvi de dieta i climàtic, una circumstància que afecta el sector carni, molt present al voltant de Vic. La producció, tot i això, no es concentra en les granges particulars, sinó en empreses que venen un producte ràpid i barat a canvi d’oferir una feina precària, encara indispensable en alguna comarca de Catalunya.

El model és, en qualsevol cas, insostenible si es té en compte que al Lluçanès hi ha 39,36 porcs per persona, d’acord amb l’últim estudi de la Generalitat amb data d’agost del 2018. L’Administració ja ha anunciat que aplicarà una moratòria a Osona. Cal regular i també cal reglar la cria i el consum, s’imposa una millora de les condicions laborals als escorxadors i sales d’especejament, no es poden fer concessions amb els purins i és molt important augmentar el benestar animal i la bioseguretat a les granges, com ja exigeix la normativa i reivindica també sense parar la DxE.

Avui sobra carn i hi ha tanta merda que s’enyoren els costums de quan era nen i es podia beure aigua de la font i collir crancs al gorg Negre, un temps en què els camins rurals es cuidaven tant com el bosc perquè es consideraven patrimoni col·lectiu per més amo que tinguessin, anys en què la sequera i els xàfecs se suportaven amb una resignació cristiana, una època en què els tractors encara no sortien a la carretera ni es parlava de subvencions de la Unió Europea. El dia que va ser més rendible arrendar el camp a un granger que no pas plantar blat, els porcs engreixats amb hormones van rebentar abans d’arribar a Vic.

La ramaderia intensiva va substituir l’agricultura familiar fins que una generació de pagesos vocacional, o si es vol alternativa, s’ha plantat per defensar la terra, els animals i el medi ambient, i advoca per una producció autogestionada davant de les poderoses companyies d’alimentació que governen les zones rurals més despoblades de Catalunya. Tot i que és compatible, perquè necessiten menjar els pagesos i els animals, la convivència no resulta senzilla i encara menys quan hi intercedeixen les cases rurals, les masies que s’obren a la gent i les que es tanquen o es tapen, i animalistes com els de Gurb.

Els animals ja no són bèsties i s’imposen campanyes de sensibilització per evitar-ne el maltractament i el patiment, morir sense dolor, com a tothom li agradaria en vida i jo sempre he demanat des de nen a Perafita. No s’ha de perdre, malgrat tot, el sentit comú amb determinades campanyes ni tampoc el sentit de l’humor amb iniciatives com la d’una empresa britànica que ha creat una aplicació anomenada Tudder —de Tinder (lligar) i Udder (braguer)—. No em vull ni imaginar què hauríem fet jo i la meva estimada vaca, la Rata, si aquells anys haguéssim pogut escollir el toro que havia de cobrir-la i sortir del Lluçanès.