Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

El Gattopardo català

La majoria d’expressions, lemes i consignes, i la incapacitat demostrada per recapitular d’ERC i de Junts per Catalunya tenen a veure amb l’ombra allargada de la CUP

La CUP abandona el debat de política general, la setmana passada.
La CUP abandona el debat de política general, la setmana passada. efe

Un dels llegats que ens va deixar el PSUC va ser la seva capacitat d’influència en territoris aliens. Aquell vell Partit Socialista Unificat de Catalunya, amb un record que suscita en alguns tant prestigi com nostàlgia, va morir víctima de la moda dels canvis aparents en època de canvis reals. De la ja superada necessitat marcada per Lampedusa a El Gattopardo que “si volem que tot continuï tal com està necessitem que tot canviï”. Avui, mentre el record de la formació de Gregorio López Raimundo, Antoni Gutiérrez Díaz i Rafael Ribó es difumina entre la boira de l’ahir, cal reconèixer la seva herència en els codis polítics i culturals que han marcat Catalunya durant 40 anys. Per la sagacitat dels seus intel·lectuals i la capacitat de la seva estructura, per la seva infiltració en un teixit social transversal i el seu crèdit en la definició dels cànons establerts, el soci català del PCE de Carrillo va aconseguir marcar directrius i conductes, principis i criteris que van acabar acatant fins i tot els seus rivals més directes i van generar orgull i desesperació simultània en els seus inductors. Així ho va reconèixer Pujol quan ja no li feia ombra i així consta en assajos erudits que descansen al bagul dels records.

Passat aquell llarg període i internats en el cicle independentista, una cosa semblant podríem dir de la influència que té el relat de la CUP en els altres dos partits que pugnen per capitalitzar el procés. Tant la majoria d’expressions, lemes i consignes com la incapacitat demostrada per recapitular, tot i molts pesars, d’ERC i de Junts per Catalunya, també té a veure amb l’ombra allargada de les Candidatures d’Unitat Popular. Ells, en canvi, des de la seva coherència aparentment indestructible, es limiten a marcar un camí que saben que la resta d’idealistes seguirà. L’exemple més recent el vam tenir dijous de la setmana passada al Parlament de Catalunya. La brega a l’hemicicle entre Ciutadans i el bloc independentista, tan comentada com vergonyosa, va tenir una prèvia que es va diluir com un terròs de sucre en un got d’aigua per la força i l’impacte dels fons i les formes. Recordem-ho rememorant les cròniques de la sessió.

Les últimes alenades del debat de política general transcorrien entre el tedi parlamentari i el sopor de la sobretaula. Salta la notícia que el jutge de l’Audiència Nacional envia a presó provisional els set detinguts acusats de presumpta pertinença a organització terrorista i tinença d’explosius. El diputat Carles Riera demana la paraula i comenta que “ja tenim 16 presos polítics” mentre sol·licita al president del Parlament que suspengui el ple i convoqui la Junta de Portaveus perquè els grups puguin respondre a “aquesta situació d’excepcionalitat”. Roger Torrent no hi accedeix i els quatre diputats anticapitalistes abandonen l’hemicicle. Al cap d'una estona, i veient la magnitud de la tragèdia que s’estaven perdent, dirigents d’ERC i JxCat s’apunten a la reclamació denegada i és des d’aquell moment que la Cambra ens deixa l’escena de la discòrdia. Provocadors i provocats s’embranquen en una batalla verbal de la qual qui més qui menys ha extret les seves pròpies conclusions. Però que en aquell candent debat la CUP ja no hi estigués present no vol dir que no hagués sembrat la seva llavor. Per por de no ser menys, per por de perdre pistonada, vots o posició, els partits del Govern es van sentir empesos a apujar el tot i ja no l’han abaixat.

Observant la manifestació de dimarts al centre de Barcelona, aquella influència també era òbvia. Senyores de cabells blancs, elegants i educades, que un deduiria que havien estat votants del pujolisme de llei i ordre, clamaven perquè marxessin les forces d’ocupació perquè els carrers seran sempre seus. Joves amb quatre pèls a la barba entonaven eslògans contra la dictadura franquista de la qual amb prou feines poden haver llegit res. Al matí, en l’acte institucional del Govern al Palau de la Generalitat, bona part del discurs del president Torra el podria haver escrit perfectament un cupaire. Per no dir la seva al·locució la tarda anterior inscrivint l’1-O del 2017 com la data fundacional de la república catalana. Així doncs, avui sabem quan es va fundar el futur mentre continuem ignorant com esquivar el present. I, per descomptat, com ens portaran cap a l’arcàdia feliç. Afegim-hi els dubtes del president sobre els Mossos pròpies dels alternatius. I així tanquem el cercle.

Però el relat queda. I es potencia en un moment de respiració continguda davant de la sentència que tot ho remourà però poc canviarà perquè la campanya electoral capitalitzarà els ànims encesos per intentar canalitzar-los en vots. Allà tornarà a emergir la CUP, ara disposada a batallar també al Congrés dels Diputats, cosa que evitarà rectificacions públiques d’uns contrincants amb por que se’ls consideri traïdors. I, com al Gattopardo, els anticapitalistes els continuaran retraient que el seu orgull és més fort que la seva misèria.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >