Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Un tornado, una experiència

David Foster Wallace va ser un superdotat intel·lectual que posava el seu talent incommensurable al servei de la reflexió crítica sobre els hàbits i costums del seu temps

L'escriptor David Foster Wallace.
L'escriptor David Foster Wallace.

Com passa amb qualsevol enlluernament, resulta complex trobar les paraules per expressar els llocs on et porta i l’estat gairebé transcendent en què et sumeix el pensament expansiu i la prosa de recursos aparentment infinits del nord-americà David Foster Wallace (1962-2008), una galàxia pròpia, un superdotat intel·lectual que posava el seu talent incommensurable al servei de la reflexió crítica sobre els hàbits i costums del seu temps. És una gran notícia que Edicions del Periscopi posi a l’abast del lector en català una antologia seva d’articles i assajos, perquè, malgrat que l’autor considerava la seva no-ficció una mena de parèntesi entretingut entre llibre i llibre de ficció, van ser les peces més rodones a l’hora de vehicular les seves idees i el seu estil, on les recurrències i els ritornellos, fregant sovint l’obsessió, combinats a la vegada amb la digressió i la ziga-zaga —és a dir, una estructura a un temps fractal i arborescent—, semblaven atènyer tot el seu potencial.

Abans de capbussar-se en la desena de textos d’He ballat (breument) la conga —molts ja clàssics del periodisme cultural contemporani (si bé també entrarien en la categoria del periodisme sociològic-polític-íntim), en haver estat capaços de reformular el gènere, com van fer els autors del New Journalism—, cal entendre que David Foster Wallace venia del camp de la filosofia de les matemàtiques i de la lògica modal, els fonaments i els registres de les quals van influenciar decisivament la seva aproximació analítica als objectes d’estudi i també la forma ben particular d’expressar les seves teories i impressions.

Fara bé el lector de començar per la mítica “Una cosa teòricament divertida que no tornaré a fer”, crònica d’un creuer pel Carib en què, de manera hilarant, es despulla l’infern que suposa la felicitat forçada que defineix aquesta proposta d’oci marítim, perquè condensa els principals neguits de l’autor: és la seva obra mestra en el gènere i despertarà unes ganes irrefrenables de passar a la peça següent. D’acord amb l’índex, aquesta serà “Contempleu el llamàntol”, una altra de les seves magnus opus, on l’entreteniment i la cultura americana reben una nova estirada d’orelles a través de la visita a la Fira del Llamàntol de Maine, on, davant el panorama (“un circ romà o una orgia de tortures medievals”), David Foster Wallace ho passa gairebé pitjor que les pobres bèsties del títol en ser llançades vives dins cassoles d’aigua bullent. Si segons l’autor anglès Geoff Dyer escriure sobre tennis és un dels desafiaments més majúsculs a què es pot enfrontar un escriptor, l’autor de La broma infinita va donar mesura del seu geni superant amb brillantor el repte no una sinó dues vegades, amb “L’experiència Federer” i “Esport derivatiu al corredor dels tornados”. Després de tancar-los és impossible tornar a veure un partit del suís sense recordar la descripció d’un cop impossible, lligant-lo explícitament i retòricament al film Matrix, o no pensar en l’efecte del vent fort sobre una pilota.

Un tornado, una experiència

HE BALLAT (BREUMENT) LA CONGA

David Foster Wallace
Selecció i traducció de F. Ràfols Gesa
Edicions del Periscopi
464 pàg. 19,50 euros

D’altres joies són “Amunt, Simba! Set dies a la campanya d’un anticandidat”, retrat de John S. McCain III, en què es manifesta la quimera d’arribar a penetrar en la veritable personalitat d’un candidat presidencial; “Certament el final d’alguna cosa, sembla que hàgim de pensar (Sobre Toward the End of Time, de John Updike)”, on el creador del personatge de Harry Conejo Angstrom rep una crítica demolidora i excepcionalment argumentada, o “E unibus pluram. La televisió i la narrativa nord-americana”, on denuncia l’abús de la ironia com a deriva o resposta equivocada de la ficció del seu país en el seu intent d’absorbir o neutralitzar els codis televisius (una postura vehement que no va evitar que al mateix firmant, pel seu enuig, se’l considerés sempre un defensor de la ironia…).

I és que David Foster Wallace sempre va definir la seva literatura com un intent per entendre què ens fa humans, una lluita contra la soledat, el solipsisme, els paradisos artificials, malgrat que molta gent l’admirava per les seves piruetes tècniques i el barroquisme conceptual, oblidant els missatges d’alerta que travessen bona part d’aquests textos. Per cert, els interessats a conèixer-ne la intrahistòria —l’excitació que suposava l’arribada dels articles a les redaccions, passant en fotocòpies de mà en mà; les baralles entre David Foster Wallace i els editors, que els hi feien escurçar o li corregien neologismes…— tenen una cita amb la seva biografia: Todas las historias de amor son historias de fantasmas (Debate), de D. T. Max.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >