Selecciona Edició
Connecta’t

A Gaudí li hauria agradat Bill Viola

La Pedrera acull la primera antològica a Barcelona del pioner del videoart novaiorquès que recorre quatre dècades dels seus treballs

La videocreació 'El quintet dels corpresos', de Bill Viola (2000), a l'exposició de la Pedrera.
La videocreació 'El quintet dels corpresos', de Bill Viola (2000), a l'exposició de la Pedrera.

Si l'esteta, místic i espiritual Antoni Gaudí fos viu, li hauria agradat veure que una de les seves obres més personals, la Pedrera, acull l'obra d'un creador tan pioner i singular com va ser ell: Bill Viola (Nova York, 1951). I segur que li hauria entusiasmat veure com el pis noble que va crear per a un dels seus mecenes dialoga amb les videocreacions d'aquest artista únic. Però no és la primera vegada que Viola entra en contacte amb el genial arquitecte. El 2009, quan va ser guardonat amb el Premi Internacional de Catalunya, va visitar aquest edifici del passeig de Gràcia i va quedar aclaparat per la rotunditat de les seves formes i la materialització d'elements de la natura. Deu anys després, l'artista torna amb Bill Viola. Miralls de l'invisible, una exposició en la qual es poden veure (fins al 5 de gener) una vintena d'obres que parlen de l'aigua, metàfora del naixement i renaixement, del foc purificador, però també del pas del temps, convertit en una cosa física i tangible; de mort, amor, dolor i redempció; alguns dels grans temes de la condició humana que tant van agradar també a l'arquitecte modernista.

Un moment de 'Estudi per a Aparició', de Bill Viola (2002).
Un moment de 'Estudi per a Aparició', de Bill Viola (2002).

I si les obres de Gaudí no deixen ningú indiferent, les creacions de Viola et deixen mut i embadalit i et transporten a un univers oníric i màgic. Autèntica teràpia antiestrès, poques persones acaben la visita com l'han començat. Ajuda que els organitzadors de la mostra, l'equip de la Fundació Catalunya-La Pedrera, hagin optat per abaixar les persianes i deixar la sala a les fosques per neutralitzar l'agitada i moguda vida de la ciutat, però també la força de Gaudí, amb la finalitat que les obres de Viola siguin les protagonistes. Només les impressionants columnes de pedra que aguanten l'edifici es converteixen en un bosc on es poden anar descobrint cadascuna de les videocreacions.

La mostra, una antològica de 40 anys de trajectòria, des del 1976 fins al 2014, obre i tanca amb obres que protagonitza el mateix Viola, potser perquè l'artista no ha pogut viatjar des de Long Beach (Califòrnia), on està convalescent. A la primera, Increment (1996), l'artista apareix en primer pla en un monitor mentre un comptador va sumant un dígit cada vegada que respira. Hi ha capacitat per a nou números i 85 anys de vida. L'última és Autoretrat, submergit (2013), una de les seves últimes obres en la qual el veiem amb els ulls tancats surant en l'aigua aparentment mort, però serè, com si dormís, mentre s'espera que faci una alenada i surti indemne.

Moment final de 'Tres dones', de Bill Viola (2008).
Moment final de 'Tres dones', de Bill Viola (2008).

En aquestes i en la resta de les seves obres Viola utilitza dues bones armes: la tecnologia punta (les pantalles planes per mostrar els vídeos han viatjat des d'Alemanya) i una nova mirada al classicisme (en temes, postures, gestos i colors). I què és si no El quintet dels corpresos (2000), en el qual cinc persones dempeus i molt juntes experimenten, a càmera superlenta, marca de la casa, un sentiment d'emoció profunda que els acaba superant; es tracta d'una escena que ens porta de manera irremeiable a recordar obres del Bosco o Caravaggio. Cap com l'intens Estudi per a Aparició (2002), en la qual dues dones esperen pacientment assegudes a terra mentre d'una mena de banyera emergeix, de sobte, un jove d'un blanc ceruli, que acaba en els seus braços. Una peça inspirada en alguna de les pintures renaixentistes de Masolino.

És tan impactant i intensa com Tres dones (2008), que reflexiona sobre el pas del temps en el qual una mare i les seves dues filles tornen del més enllà (travessant una cortina d'aigua) per després tornar i desaparèixer per sempre, o quatre peces de la sèrie Màrtirs (2014) derivades de l'encàrrec fet per a la catedral de Saint Paul de Londres en les quals quatre persones actuals són atacades pel foc, l'aire, la terra i l'aigua, mostrant la capacitat humana de suportar el dolor, com ho van fer els sants segons els textos sagrats.

Les cintes, de 7, 10, 28 o 34 minuts, fan que l'espectador s'aturi al davant en una llarga observació per captar tots els gestos i els detalls i comprovar a la pantalla com de fugaç i fràgil és la nostra vida. És el cas de L'habitació de Catalina (2001), formada per cinc pantalles en què la branca que s'entreveu per la petita finestra de l'estança on viu la Catalina, anuncien el pas de les quatre estacions. En la cinquena i última, en la qual la dona dorm o potser està morta al llit, la finestra és completament negra.

Dos dels 'Màrtirs' de Bill Viola (2014).
Dos dels 'Màrtirs' de Bill Viola (2014).

Impossibles d’oblidar

Més complaent és Els dorments (1992), en la qual a l'interior de set bidons plens amb 200 litres d'aigua es poden veure monitors amb primers plans de persones en braços de Morfeu que de tant en tant canvien de postura, però sempre sense despertar-se.

40 obres per posar fi a una anomalia

La directora general de la Fundació Catalunya-La Pedrera, Marta Lacambra, va assegurar que aquesta exposició suposa poder fer realitat el somni de dur a terme un projecte de gran magnitud amb altres institucions catalanes. I això és perquè les obres de Viola també es podran veure al centre Bòlit de Girona, al Museu Episcopal de Vic, al Museu de Montserrat i la Fundació Sorigué de Lleida; són alguns dels llocs que Viola, Perov i el seu fill van visitar el 1999. A Barcelona, a més de poder veure's una desena d'obres al Palau durant diversos dies, el 4 de desembre es viurà, també al Liceu, una "nit Bill Viola", en la qual es projectaran, de manera contínua, des de les 18.00 fins a la una de la matinada set de les seves peces. En total, 40 obres d'aquest artista tan excepcional com Gaudí.

Per a Homs les diferents mostres i activitats organitzades serveixen per posar fi a una anomalia: que Barcelona no hagués dedicat encara una monogràfica a Viola, malgrat haver estat present amb alguna de les seves obres en algunes exposicions o haver-li atorgat el premi més important que es concedeix a Catalunya, el Premi Internacional de Catalunya, el 2009.

Les obres de Viola no han viatjat soles a Barcelona. Han vingut acompanyades de Kira Perov, la seva companya, mà dreta en la producció dels treballs de Viola des del 1978, i directora del Bill Viola Studio. Ella és la que millor coneix l'artista i la seva obra. Per això comissaria la mostra, juntament amb el gestor cultural Llucià Homs. Perov apunta que les obres de Viola són “una recerca incessant del significat del món que ens envolta” i llegeix, durant la presentació, dijous, de la mostra un emotiu text en què disculpa l'absència del creador i recorda unes paraules seves: “Tinc èxit si una persona se'n va amb una imatge, un pensament, una realització, un sentiment que pot ser útil en la seva vida, fins i tot si no poden recordar el nom de les peces o el meu”. Impossible oblidar les obres de Bill Viola, tot i que la memòria ens falli, després d'haver-les vist.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >