_
_
_
_
_

No ens enganyem, era populisme

L’independentisme català va coincidir amb l’onada antielitista provocada per la crisi del 2008 i ara comença a descobrir-se a si mateix com la variant del nacionalpopulisme internacional

Artur Mas, en cartell electoral de CiU de les autonòmiques del 25 de novembre del 2012.
Artur Mas, en cartell electoral de CiU de les autonòmiques del 25 de novembre del 2012.

No ens enganyem. Era populisme. I ho era des del primer dia. Un populisme que dissimulava i que no volia dir el seu nom. Però que coincidia en tot amb les caracteritzacions del populisme més acurades, degudament catalogades pels politòlegs. Rebuig d’una elit que s’havia separat del poble. Mitificació del poble com a instància salvadora. Antipluralisme resultant de la divisió entre nosaltres i vosaltres. Aproximació antipolítica i antipartidista a l’organització dels ciutadans. Tendència conspiranoica a l’hora d’explicar les dificultats polítiques. Interpretació determinista i messiànica de la Història. Capacitat persuasiva al voltant de la idea de relat i de postveritat. Exaltació d’una democràcia directa que té un moment culminant i salvífic en un vot plebiscitari amb capacitat per capgirar definitivament el curs de les coses. I, fins i tot, una tendència difícilment reprimida al culte al líder, tot i que els temps actuals siguin precisament de gran mediocritat i de crisi en els lideratges.

Tot això i molt més hi va ser des del primer moment, degudament ocult, negat o tergiversat per l’aparell de propaganda, potent, eficaç, professional, i per la utilització del Govern i de les institucions d’autogovern per part del moviment que volia trencar amb la institucionalitat constitucional i estatutària catalana. El procés no tan sols ha reunit totes les característiques pròpies del populisme, sinó que els seus dirigents, a més, s’han esforçat a reunir-les, com si seguissin un manual o una plantilla, tal com s’observa en l’anàlisi de les operacions propagandístiques més reeixides, entre les quals destaquen la construcció del dret a decidir, la fabricació de l’unionisme com a ideologia enemiga o la manipulació de la història al voltant del mite de 1714.

Hi ha, com a mínim, tres elements originals del populisme nacionalista català, el qual ja podem denominar nacionalpopulisme, tot seguint la caracterització de Roger Eatwell i Matthew Godwin (Nacionalpopulismo. Por qué está triunfando y de qué forma es un reto para la democracia, Península). La primera és la dualitat de l’organització i de l’impuls, des de la institucionalitat autonòmica i des de les organitzacions de la societat civil. No és un moviment que arriba al poder, com ha succeït arreu, sinó un poder que descobreix el moviment, un populisme per tant de doble impuls, des de dalt i des de baix, i, en conseqüència, d’una tracció i uns recursos, públics i privats, molt més potents.

El segon és que el seu rebuig de les elits, fonamental en tot populisme, en el cas català es focalitza, encara que no exclusivament, en les elits espanyoles. A les elits catalanes, que existeixen i que tenen prou poder, fins i tot a nivell espanyol, se les ha de neutralitzar, evitar que estiguin en contra si és que no poden decantar-se a favor, una tasca a la qual dedica bona part de les seves energies el president Artur Mas, la personalitat polivalent capaç d’adaptar-se a l’escenari que calgui, ja sigui d’organitzar un nou pacte de les elits o de dirigir el poble cap a l’Ítaca independentista. L’actitud tan criticada, d’una banda i de l’altra, de la classe empresarial catalana, els seus silencis perllongats, la seva passivitat i la seva sobtada reacció de fugida després de l’1 d’octubre, tenen directament a veure amb la peculiar relació que s’estableix entre el poble català alçat i les seves elits, que són i no són catalanes i són i no són espanyoles.

Després del llarg periple del procés, la crítica liberal i realista al populisme comença a arribar ara al món independentista.
Després del llarg periple del procés, la crítica liberal i realista al populisme comença a arribar ara al món independentista.

El tercer punt diferencial és la forma d’exclusió que practica el nacionalpopulisme independentista. D’exclusió sempre n’hi ha d’haver, sigui el populisme de dretes o sigui d’esquerres. Amb la peculiaritat que el de dretes exclou l’estranger, l’immigrant o el ciutadà de religió diferent a la majoritària, en un esquema obertament etnicista i xenòfob, mentre que el d’esquerres exclou a qui fa el joc a l’statu quo i a les elits i no s’adhereix a la unanimitat de la construcció del poble. En el nostre cas, això passa després de comminar-lo a donar suport al dret a autodeterminació, ja sigui emmascarat com a dret a decidir, ja sigui com a suposat dret humà fonamental.

El populisme d’esquerres, que és el que ha proporcionat la matriu al procés, més que excloure, margina i silencia, tot i que el resultat que ha obtingut, en els set anys del procés, ha estat l’aparició d’un populisme català simètric, més dretà però d’identitat espanyola, que construeix els mateixos mites sobre les elits, el poble i fins i tot l’antipolítica, però al voltant d’una identitat contraposada. No podem oblidar que el camí populista és el que correspon a les polítiques de la identitat, oposades a les polítiques de ciutadania, i en això Catalunya aporta una originalíssima, i també preocupant, acumulació de populismes de dretes i d’esquerres al voltant de les identitats espanyola i catalana: després de Ciutadans, creació exclusivament catalana, encara ha aparegut Vox, amb una empremta fortament reactiva que l’independentisme també ha intentat negar.

Al costat de tota aquesta caracterització, el primer senyal o el senyal més superficial que acreditava l’arrel populista del procés sembla gairebé un joc infantil. El va donar el mateix Artur Mas ja el 2012 amb un cartell electoral del qual segur que es va penedir. Amb els braços alçats, atenent la demanda del poble, semblava Charlton Heston caracteritzat com a Moisès a la superproducció de Hollywood Els deu manaments. En aquella imatge inicial i premonitòria hi era tot: el poble, el destí, el cabdill, la voluntat, o fins i tot la rebuscada reminiscència del famós El triomf de la voluntat, la pel·lícula de 1935 de Leni Riefensthal. Primer signe de populisme, doncs, però signe sencer, total, on no falta res. Fins i tot l’home fort que sol culminar la trajectòria populista, identificat amb La voluntat d’un poble, que és el que deia l’eslògan per a aquelles eleccions en què el president de la Generalitat demanava una majoria indestructible per tal de desafiar la majoria absoluta de Mariano Rajoy i començar el viatge “en rumb desconegut”.

El populisme emmascarat que Mas anava teixint volia contrarestar el populisme d’esquerres que es va manifestar el 15-M, també a Catalunya, i que va crear una profunda preocupació a les files nacionalistes. No hi havia senyeres, a les concentracions dels indignats. Amb prou feines s’hi parlava català. Al damunt, hi va haver l’assalt al Parlament de Catalunya com a institució simbolitzadora de l’establishment, quan Artur Mas i el Govern van haver de fugir en helicòpter, en tota una apoteosi del rebuig de la política, dels partits i de les institucions.

En els fets, Mas ha fet tots els papers de l’auca: ha fet d’elit europeista defensora del rigor i de les retallades, en perfecta coordinació amb el PP espanyol, i ha fet de líder disposat a trencar amb l’statu quo i a obrir-se als acords amb els moviments populistes d’esquerres oposats a la disciplina europea. Ha pactat amb Esquerra i ha estès la mà o s’ha sotmès a la CUP. Ha volgut convèncer i mantenir tranquil·les les elits catalanes i espanyoles, però també ha buscat aliança populista amb les esquerres.

El populisme de Mas volia contrarestar el d’esquerres del 15-M, que creà profunda preocupació als nacionalistes

Aquell moment triat per l’envit contra el Govern de Rajoy no podia ser més significatiu: l’estiu del 2012, quan Espanya es trobava a punt de ser intervinguda pels homes de negre de la troika europea i Catalunya sense liquiditat i necessitada de les injeccions del govern de Madrid per tal de mantenir el funcionament de la seva administració. Va ser un autèntic moment populista, escenificat en el reconeixement per part del president Mas de la subordinació a les entitats convocants de les manifestacions, l’ANC i Òmnium Cultural, i en la renúncia a l’actitud crítica dels intel·lectuals del procés, Xavier Rubert de Ventós i Salvador Giner fonamentalment, tan ben retratada per Jordi Amat, quan es van concentrar a la tornada de Madrid a la plaça de Sant Jaume per donar suport al president (La confabulació dels irresponsables; Anagrama).

Però n’hi havia molts altres, de senyals, i de característiques que tendien a minimitzar-se, amb l’ajut exculpatori dels que consideren que el concepte de populisme amaga més que no pas ensenya, és a dir, que serveix per buscar falses explicacions als problemes i per perpetuar l’statu quo en lloc d’ajudar a trobar alternatives a les seves propostes. Fins al punt que el seu ús s’ha fet sospitós, com si no fos possible ni hi hagués autorització per trobar semblances entre Trump, Johnson, Salvini i Orban i, sobretot, els nacionalpopulistes nostrats, Mas, Torra, Puigdemont, tot i la coincidència d’arguments, d’actituds i de toxicitat.

Ho va explicar molt bé el mateix Mas quatre anys després en un article a La Vanguardia de títol explícit i sintètic: El nostre sobiranisme no és populista (4 de desembre del 2016). El gros del sobiranisme, deia Mas curant-se en salut, no era populista perquè era europeista, defensava acollir immigrants, volia “mantenir corrents de solidaritat —també amb Espanya”, s’esforçava en el compliment de les normes de rigor europees, i volia pagar el deute i seguir a l’euro, un catàleg que ha anat canviant a mesura que la CUP ha anat agafant les regnes.

Ara el negacionisme del populisme ha deixat de funcionar. Tot està ben clar. Es fa difícil de confondre, no tant per una sobtada lucidesa dels observadors com per l’emergència d’evidències incontestables. Se l’identifica a fora i es reconeix a dins. En són autoritzats testimonis dos intel·lectuals independentistes tan caracteritzats com Salvador Cardús i Francesc-Marc Álvaro. En un article al diari Ara, titulat L’independentisme populista (2-9-19), Cardús assegura que el populisme independentista “ja és un fet, encara que de dimensions difícils de mesurar”, i adverteix que “pot acabar sent el corc que (...) el porti si no a la derrota definitiva sí a un incert ajornament de la victòria final que quedaria per a futures generacions”.

Líders polítics de diferents països: Matteo Salvini (Itàlia), Viktor Orbán (Hongria), Donald Trump (EUA) i els anglesos Boris Johnson i Nigel Farage.
Líders polítics de diferents països: Matteo Salvini (Itàlia), Viktor Orbán (Hongria), Donald Trump (EUA) i els anglesos Boris Johnson i Nigel Farage.

Cardús critica “la idealització de la noció poble, en nom del qual es parla en va i cadascú li fa dir el que vol”, subratlla la gravetat “de l’antipartidisme” i destaca el paper de les emocions, que fan “veure conspiracions per tot arreu”, tot i que el retret més destacat —per cert, una mica tocatardà— és que “simplifica la realitat i crea falses expectatives”. És entranyable el seu esforç autocrític, que arriba a reconèixer el costum de “veure la palla a l’ull dels altres i no la biga en el propi”.

Álvaro encara ho ha explicat de manera més extensa i completa en el seu llibre autocrític (Assaig general d’una revolta, Pòrtic), en el qual ell mateix sembla fer-se eco del seu anterior llibre autoindulgent, titulat Perquè hem guanyat. La critica liberal i realista als populismes, tan necessària per evitar que creixin i prenguin posicions irreversibles, comença a arribar tot just ara al món independentista, i mereix que se la rebi amb respecte i amb encoratjaments. És millor tard que mai. Un independentisme que s’adscrigui als principis de ciutadania i no als d’identitat és el que necessita el moviment per sortir de l’atzucac. Bona part del problema és estrictament identitari, d’una part de la població que definitivament no està disposada a ser identificada com a espanyola, una qüestió que les polítiques de ciutadania de la Constitució de 1978 havia resolt momentàniament, i que després van deixar de funcionar.

Només és un primer pas, certament, que es limita a l’autoflagel·lació en les qüestions més òbvies, denunciades des de fa molt de temps, gairebé des del començament, pels creadors d’opinió exclosos per l’unanimisme independentista dels seus debats entotsolats. La crítica —l’autocrítica— ha d’avançar molt més. Ha d’arribar a la idea mateixa d’independència, la divinitat oculta de la religió del procés, confosa amb un projecte polític que, a l’hora de la veritat, s’ha vist que era nebulós o potser inexistent.

L’esquerda que pateix avui la societat catalana encara es pot obrir molt més. Sobretot si aquestes veus autocrítiques no troben ressò ni serveixen per eixamplar els espais de la democràcia deliberativa, ara destruïts, on puguin tornar a trobar-s’hi tots. Tots, no les parts que designin els uns i els altres per fer-les passar pel tot. Cal anar més lluny i cal fer cas a les autocrítiques, tot i que encara estiguin mentalment colonitzades per la necessitat autojustificativa que els demana traslladar la culpa, tota o en part, a l’enemic secular. És significativa la falta d’autonomia intel·lectual que obliga a buscar sistemàticament arguments simètrics que compensin el reconeixement forçat dels propis errors i que impedeix atrevir-se a pensar autocríticament i a la vegada amb independència.

És un encert l’aparició entre els més autocrítics d’una certa voluntat de realisme polític, que obliga a analitzar amb cura la correlació de forces i a evitar els miratges i les il·lusions. I també ho és l’evolució del procés des de l’il·liberalisme en una direcció obertament liberal, que condueix a fugir de les polítiques identitàries i en favor de la idea de ciutadania. Si tot això s’hagués sabut fa set anys, no s’hauria hagut de començar el procés, el disbarat. Ara que ja ho sabem, potser seria hora de mirar de redreçar-lo, i urgentment, abans que torni a fugir del tot de les mans i acabi arruïnant el país.

Hem superat o estem a punt de superar la fase de la immaculada concepció de la nació sense pecat original. Quan tot havia de ser planer i pacífic. Quan hi havia molta pressa i calien dates i fulls de ruta. Quan es donava per fet que es mantindria la unitat civil i que es fugiria dels extremismes. Quan havia de ser un camí democràtic impecable i la referència europea es mantindria sòlidament, inclosa la disciplina del dèficit. Però encara falta molt per fer. Som lluny, encara molt lluny, de l’Ítaca de la recuperació de la raó i de la concòrdia.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Lluís Bassets
Escribe en EL PAÍS columnas y análisis sobre política, especialmente internacional. Ha escrito, entre otros, ‘El año de la Revolución' (Taurus), sobre las revueltas árabes, ‘La gran vergüenza. Ascenso y caída del mito de Jordi Pujol’ (Península) y un dietario pandémico y confinado con el título de ‘Les ciutats interiors’ (Galaxia Gutemberg).

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_