Selecciona Edició
Connecta’t
BROU DE LLENGUA OPINIÓ i

Un entrepà de pernil dolç, sisplau

Qui ha de vetllar per l’atenció en català no és ni el client ni el treballador, sinó l’empresari

Una dona demana un entrepà de pernil en una fleca.
Una dona demana un entrepà de pernil en una fleca.

Ara és d’allò més progre sortir en defensa dels treballadors que, fent feina de cara al públic en comerços i locals de restauració, són interpel·lats en català en territoris catalanoparlants (vols dir que no era previsible, que això pogués passar?), tot entenent que en tenen prou amb saber castellà, com estableix la Constitució mateix, i que, atès el seu presumible origen forà i la seva escassa remuneració, aquests treballadors tenen tot el dret de no conèixer la llengua catalana. Bé, des de les tribunes periodístiques i l’esquerranisme de cafè bé es pot exhibir una solidaritat de classe amb la classe obrera que justifiqui les minutes i ajudi a omplir el pap, però sembla que amb això no n’hi ha prou: ara adreçar-se en català a un cambrer per demanar un cafè amb gel és una mostra de classisme, de burgesisme, en un intent descarnat d’humiliar un treballador pel sol fet que ens sembla que ve de fora i voldríem que ens servís com cal.

Més enllà de la instrumentalització que d’episodis semblants han fet alguns i algunes, és evident que ens trobem davant d’un xoc de drets entre dues persones, entre el que hom pot demanar i el que hom hauria d’entendre, en una reedició del tòpic aquell que “la meva llibertat comença on acaba la dels altres”, i que ara s’ha convertit en “la llibertat dels altres comença on acaba la meva”. Dit d’una altra manera, si jo tinc uns drets lingüístics (nota marginal: ara s’ha posat de moda la reivindicació dels drets lingüístics entre l’unionisme, com una mena d’ironia de la Història), ja diré jo quins són els drets de l’altra persona. I és clar, si un cambrer o qualsevol persona que atén el públic té el deure de saber castellà i només castellà, els drets d’aquell que demana un entrepà de pernil dolç en llengua catalana s’hauran d’esperar.

Tornem altre cop a la Constitució, i a la confusió (perdó, la tergiversació) dels conceptes de dret i deure lingüístic. Tots sabem que la carta magna espanyola fa un reconeixement de la diversitat lingüística assimètric, en proclamar el deure de tots els espanyols de saber castellà però no pas de saber les altres llengües, tot i que no diu enlloc que no es tingui el dret de conèixer aquestes altres llengües. Sembla un joc de paraules, però el maquiavel·lisme dialèctic dels monolingüistes ha transformat el no-deure de saber català en el dret de no-saber català, en una metàtesi de termes i de negacions que ajuda a enravenar-se quan algú se t’adreça en la llengua d’aquí. Si no tens el deure de ser bilingüe, tens tot el dret de ser monolingüe.

I aquí els tribunaires i opinadors tan d’esquerres, que troben supremacisme en el fet de demanar xocolata desfeta amb melindros, el que fan és obviar drets ciutadans bàsics i, per què no dir-ho, la seva pròpia història de reivindicacions elementals. Obvien drets bàsics perquè el coneixement de la llengua catalana és un dret adquirit per lluites compartides a dreta i esquerra (sí, sí, també a esquerra), però també perquè és un dret estatutàriament reconegut. Encara que els sembli que no pugui ser, aquell treballador que veuen com algú infraremunerat i que miren amb condescendència té tot el dret de conèixer la llengua catalana, i no pot ser vist sinó com un gran sarcasme que aquells que s’erigeixen en els seus defensors no facin cap gest en aquest sentit. Ja ho sabem que el client pot demanar la tapa de tripa en català, però el cambrer, més que el deure d’entendre’l, hi té tot el dret.

Qui ha de garantir aquest dret, però? És un dret de cara a la galeria, o s’ha de poder exercir plenament? Si aquesta esquerra ho fos de debò, si tingués un mínim de dignitat per afegir a les reivindicacions laborals també les reivindicacions lingüístiques i deixés d’estigmatitzar aquestes reivindicacions com a cosa burgesa, en lloc de criticar el client (que fa allò tan estrambòtic de demanar en català a Catalunya) i laminar-li els drets com a consumidor miraria cap a l’empresari, el propietari del local, la persona responsable de proporcionar als treballadors les eines i la formació imprescindible per fer la seva feina. Sí, quan treballes de cara al públic la llengua és també eina de treball, i qui ha de vetllar per aquesta formació no és cap dels dos personatges, cambrer i client, en què s’ha centrat aquesta interessada polèmica.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >