Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Danys del procés a Catalunya

El retorn a les contradiccions i complexitats de la societat real és un requisit indispensable per superar el que per a uns ha estat un somni impossible i per a uns altres, un malson

Danys del procés a Catalunya

Aquell catalanisme que a finals del segle XIX es va anar formulant com a element de regeneració de la política està quedant trinxat irremeiablement pel procés. És un fracàs que no ha tingut com a detonant l'Estat, segons desitjava àvidament l'independentisme, sinó el penúltim brot d'irresponsabilitat que ha prioritzat il·legalment la nació imaginària a la societat real. A la seva manera, l'alienació de Puigdemont i Torra ha guanyat, però és una victòria infausta perquè ha estat al preu de la convivència a Catalunya, fins i tot per als qui la voldrien com a república independent. Això culmina la història d'un miratge que deixarà la ciutadania de Catalunya en la pitjor de les posicions imaginables perquè la divideix, la contraposa al conjunt d'Espanya, desmantella la seva formalitat institucional, danya la seva vitalitat econòmica i la desprestigia internacionalment. Aquests danys i prejudicis erosionen els vincles que el catalanisme clàssic havia volgut generar. Ha passat perquè el maximalisme ha sobrepassat les normes, mal liderat i cada vegada menys aliè a una realitat social amb un protagonisme plural que va acceptar, d'una manera o altra, el que començava com "fer país" i que després es va convertir en un procés d'enginyeria social que s'ha cregut legitimat més enllà de la llei. És una penosa evidència que supera les formes polítiques tret que es rearticulin per afrontar els danys del procés i refacin el contracte social entre tots els catalans. Això vol dir que, possiblement, la nova regeneració correspon a un postcatalanisme que encara no ha estat enunciat.

Josep Tarradellas quan va retornar de l'exili es va adreçar als "ciutadans de Catalunya"

Les revelacions sobre els comandos CDR enfosqueixen encara més el que és un desconcert i una inquietud, un desconcert al qual la política i, sobretot, la societat en la seva necessitat constant de confiança hauran de contraposar un principi elemental de racionalitat. Per ara, el que veurem és que ningú es refia de ningú i que tant la manipulació mediàtica com l'autisme de la majoria al Parlament autonòmic esquerden aquells consensos mínims que una societat requereix perquè la mala política no proliferi més i la inseguretat jurídica no es faci crònica.

Després de les eleccions municipals del 1931, Companys va proclamar la república a la plaça de Sant Jaume. Al cap de mitja hora i des del balcó de la Generalitat, Macià va voler fundar la República Catalana. Allò va generar a Madrid el temor republicà a una greu distorsió d'un procés per si mateix atzarós. Es va haver de pressionar Macià perquè s'oblidés de la República Catalana. Apareixia la política maximalista al balcó de la Generalitat, aquell mateix balcó on Quim Torra posa i treu pancartes en una mena de comèdia dels errors que ja no diverteix ningú. El 1934, en pràctica coincidència amb la revolució d'Astúries, Companys proclama sediciosament una altra República Catalana. Companys sempre va ser un polític anti-tot, especialment si se'l posava en un balcó. Ho va tenir molt present Josep Tarradellas quan va retornar de l'exili i des d'aquell balcó es va adreçar als "ciutadans de Catalunya", perquè havia entès que la Generalitat havia de representar tota la ciutadania, amb o sense catalanitat assumida, en qualsevol de les seves gradacions. L'evolució posterior del nacionalisme, que Tarradellas va advertir de seguida, va consistir en tot el contrari i gradualment es van aplicar polítiques identitàries que fins i tot els partits no nacionalistes van assumir. D'aquí es va anar derivant a la sedimentació del futur independentisme, propagat per distorsions –llengua, història i cultura– en el sistema educatiu.

Les revelacions sobre els comandos CDR enfosqueixen encara més el que és un desconcert i una inquietud

¿La societat catalana està en condicions de reprendre el seu futur en els termes que representava Tarradellas? Evidentment, falta un polític amb sentit d'Estat com Tarradellas, però el que constatem ara és que sense sentit d'Estat –que ho és per ser part substantiva d'Espanya– Catalunya ha arribat a una situació nefasta. El retorn a les contradiccions i complexitats de la societat real és un requisit indispensable per superar el que per a uns ha estat un somni impossible i per a uns altres, un malson. El que queda és la norma constitucional que dona uns marges de maniobra encara no explorats del tot, precisament perquè a l'hora de traçar la Constitució del 1978 el catalanisme va tenir el seu delta inclusiu. Al contrari, en la circumstància actual l'independentisme ha estat excloent, amb una patrimonialització del futur de Catalunya –incubada en els anys del pujolisme– que segurament necessitarà una lenta recomposició del mapa polític, sempre que es respectin els acords mínims d'una societat plural.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >