Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

No estem per ximpleries

Espero de tot cor que els acusats de terrorisme no ho siguin

ley referendum cataluña
Ernest Maragall i Carlos Carrizosa discuteixen al final del ple del Parlament. ACN

La setmana passada es van dir bastantes ximpleries al Parlament. També es van aprovar resolucions que gairebé s’acosten a la ximpleria. (Malgrat tot, me’n cuidaré prou de titllar els autors de ximples.) Tot això com a resultat de les actuacions de la Guàrdia Civil i les detencions de presumptes autors de probables “estralls” o accions de caràcter terrorista. La primera bestiesa va venir de part de qui ja és un expert a emetre’n sense cap sentit de l’oportunitat, la prudència o l’autocontrol. Em refereixo a Quim Torra, l’home que té la missió, ni més ni menys, de governar-nos a Catalunya. Aquest home ha dit fa uns dies, poc després de les detencions de membres dels CDR, que mai “permetrà que es vulgui associar un moviment democràtic amb el terrorisme”. Òbviament va posar en safata, uns dies després, a Pedro Sánchez l’exigència que primer de tot repudiés qualsevol acte de violència o intent de portar-la a la pràctica. L’exigència era òbviament de pur sentit comú, de prudència i, si m’apuren, fins i tot de sentit d’estat. Tornem a les ximpleries parlamentàries. De les diverses que hi ha, jo ressaltaria una declaració del president de la Generalitat i quatre de les 77 propostes de resolució aprovades. (Recordem que una proposta aprovada en seu parlamentària és de compliment obligat.) Una ja és coneguda, el famós i mil vegades advertit avís o amenaça que s’insistirà en la proclamació unilateral d’independència de Catalunya. La segona té a veure amb alguna cosa que em sembla mentida que es produeixi en un Parlament seriós, si n’exceptuem la majoria independentista. És la següent: que la institució sobre la qual descansa el vot dels catalans reconegui “l’exercici de la sobirania i el dret a l’autodeterminació dels Països Catalans”. A veure: suposem que un dia Catalunya és un país independent (ara ho és, però autonòmic). Què se suposa que passaria a la llum d’aquella omnipresent autodeterminació? S’envairia l’anomenat País Valencià? Després, les illes Balears i s’acabaria amb l’anomenada Catalunya Nord? Això, si no es pensa obtenir la independència dels Països Catalans d’un sol cop, esclar. No és un tema menor, tampoc, proposar la sortida d’Europa, un Brexit a la catalana, i amb això sortir de l’euro. Un altre tema és el dels correbous, aquest apassionant esport tel·lúric que es practica en algunes comarques de l’interior de Catalunya. L’esport consisteix a córrer darrere o davant seu. En realitat es tracta de burlar-se dels pobres animals i estressar-los innecessàriament. Costa molt de veure uns quants eixelebrats i un públic còmplice que els ovaciona mentre punxen les vaquetes sense passar vergonya aliena pel fet de pertànyer a l’espècie humana. Quan el juliol del 2010 es va aprovar la prohibició de les corrides de toros a Catalunya, que va entrar en vigor el 2012, els correbous es van mantenir perquè eren un senyal d’identitat emparat per la tradició. I la quarta exigència que m’interessa subratllar finalment és la retirada de la Guàrdia Civil de Catalunya. Quan els Mossos d’Esquadra es van desplegar en tot el territori català, era molt difícil veure agents de la Guàrdia Civil pels carrers de les ciutats i els pobles. Aquesta presència que ara es pretén expulsar comença amb el procés.

Una última qüestió. El nomenament del nou president de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), i alcalde de Port de la Selva, Josep Maria Cervera. I la seva aferrissada defensa de la “desobediència institucional”. Doncs bé, aquest senyor és alcalde del poble costaner des del 2011. Aquest any havia d’ostentar el càrrec que abans havia ocupat el seu tiet, durant 17 anys, Genís Pinart. Com que soc un estiuejant de Port, com en diuen els barcelonins, sempre he sentit a dir que mana molt. Però molt, ja m’entenen. Aquest any, ja que hi som, es van fer reformes a l’emblemàtic cafè España. Ja no es dirà mai més España. L’hi va canviar pel nom de la seva antiga propietària. Vaig preguntar a un habitual del lloc, Miquel Roca Junyent, per aquest canvi i em va contestar que ell en continuarà dient “l’España”.

El país no està per ximpleries. I espero de tot cor que els acusats de terrorisme no ho siguin. També es necessita ara més que mai que els indicis i proves que van portar la Guàrdia Civil a procedir com ho van fer siguin creïbles. Pel bé de la justícia a Espanya i pel bé dels que no volen la independència per a Catalunya.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >