Selecciona Edició
Connecta’t
HUMOR

El ‘cas Eugenio’: quan els riures del públic amaguen la vida tràgica del comediant

18 anys després de la seva mort, un documental revela una trajectòria plena de buit i experiències traumàtiques que l'emparenta amb altres humoristes d'existència trista

Eugenio es va convertir en un dels còmics més personals d'Espanya: sempre de negre, fumant i amb una copa, el seu to seriós i monocord en parlar era tan important com els acudits.

“L'humor no és quan un està content. L'humor de debò surt de les penes, de les desgràcies. En aquest moment és quan un demostra que té sentit de l'humor. I és quan l'humor ha de sortir. En els moments tràgics”. Ho va dir Eugenio Jofra Bafalluy (Barcelona, 1941-2001) en una entrevista que va concedir a la televisió poc després que la seva primera dona i gran amor de la seva vida, Conchita Alcaide, morís de càncer el maig del 1980. La frase pren en la seva boca tot el sentit: l'estil d'Eugenio era sec, monocord i gairebé fúnebre. Sempre vestit de negre, en un escenari amb prou feines il·luminat i texturitzat amb el fum d'un cigarro (al costat d'una copa de whisky sobre una taula alta), el seu espectacle aconseguia la genialitat pels silencis, més que no pas per les paraules. Diumenge a la nit, després de l'emissió a La 2 del documental Eugenio, blanc o negre, d'Óscar Moreno i Jordi Rovira, Eugenio va tornar a la vida a Twitter durant unes hores.

Eugenio va començar cantant amb la seva dona Conchita, però el propietari del pub on tenien un contracte d'uns mesos durant el 1972 es va adonar ràpidament que la resposta del públic davant de les petites històries i anècdotes que explicava Eugenio entre cançó i cançó era excel·lent. Una nit en què Conchita es va haver d'absentar per la malaltia de la seva mare, l'amo li va dir a Eugenio que podia sortir tot sol, però si només explicava acudits.

“Els humoristes no han de ser necessàriament graciosos en la seva vida, només en la seva feina. A ‘Muertos de risa’ hi havia un personatge que deia: ‘L’humor no té ni puta gràcia’. És com si jo hagués d’arribar a casa i posar-me a dirigir”

Alex de la Iglesia, director i guionista

Va ser l'inici d'una carrera meteòrica. D'omplir aquell petit pub a rebentar teatres a Barcelona. Dels petits locals a les cintes de casset amb els seus acudits, que arrasaven a les gasolineres. I d'arrasar en el circuit de les sales de festes a fer el salt a la televisió el 1980. Aquell mateix any, amb 38 i mentre trobava per fi l'èxit a tot Espanya, Eugenio es va quedar vidu i amb dos fills. I aquella mateixa nit en què va morir la seva dona, per a sorpresa del públic i de la seva pròpia família, va pujar a un escenari a València per explicar acudits. L'humor, de manera més manifesta i literal que mai, es converteix en antídot contra el dolor. Però més tard, com és gairebé un lloc comú en les històries d'èxit, fama i milions, arribaran altres antídots molt més perillosos.

Anys vuitanta. Alhora que Eugenio es fa milionari, es compra una gran casa a les muntanyes de Barcelona, es torna a enamorar i té un altre fill, la nit i la cocaïna es converteixen en companyes habituals. Anys noranta. Després del seu segon matrimoni amb una dona que coneix a la televisió, comença una etapa de sequera creativa i falta d'autoestima regada amb alcohol i drogues. Els seus excessos fan que l'humorista entri i surti dels hospitals de manera reiterada.

A finals dels noranta, necessitat de diners per pagar les factures, Eugenio torna amb èxit als locals barcelonins i també a la televisió, gràcies a la seva reaparició en programes tan populars com Crónicas marcianas. Però ja no és el mateix: el got ja no és de whisky, sinó de llimonada, i en els seus espectacles habitualment hi ha llacunes i distraccions que intenta salvar amb el talent natural que té precisament per als silencis. El 2001, amb 59 anys, mor d'un atac de cor en desplomar-se en un restaurant de Barcelona. El seu fill Gerard, en el documental, afirma que el seu pare va morir “de pena”. “Ell va viure un drama durant tota la seva vida que va intentar emmascarar fent riure els altres”.

Lina Morgan, en una imatge del 1975, va ser una de les còmiques més estimades d'Espanya i es va fer milionària gràcies al gran èxit de les seves obres teatrals i sèries de televisió, però sempre va portar una vida solitària.
Lina Morgan, en una imatge del 1975, va ser una de les còmiques més estimades d'Espanya i es va fer milionària gràcies al gran èxit de les seves obres teatrals i sèries de televisió, però sempre va portar una vida solitària. Getty Images

És una de les definicions més encertades de la inevitable ombra tràgica que acompanya alguns dels còmics més famosos de tots els temps, que comença en Charlie Chaplin (Londres, 1889-Corsier-sur-Vevey, Suïssa, 1977) i acaba, ara com ara, en Robin Williams (Chicago, 1951-Califòrnia, 2014). Hi ha en la història de la comèdia exemples de grans estrelles que van fer riure milions mentre portaven vides solitàries i tristes, de carreres glorioses que ocultaven els dimonis de l'addicció i que en alguns casos van acabar amb el suïcidi.

El 2015 el director Kevin Pollack va estrenar el documental Misery loves comedy, que precisament parla de la trista tradició de comediants nord-americans que van trobar humor furgant en les experiències més tristes de la seva vida. L'exemple més extrem? El 1980 el còmic nord-americà Richard Pryor (Illinois, 1940-Califòrnia, 2005) es va calar foc quan fumava cocaïna i bevia rom i va patir greus cremades a bona part del cos. Dos anys després, amb les cicatrius encara a la pell, va dedicar un monòleg a riure's d'aquella experiència que gairebé el mata.

“És clar que la tristesa és una font creativa per a l’humor. Fa anys una persona que jo volia moltíssim em va deixar tirat i em volia tallar les venes, no només les meves, les de tot el meu bloc de veïns. I saps com vaig acabar? Rient de mi mateix i escrivint una obra de teatre gràcies a aquest assumpte”

Millán Salcedo

Els exemples de còmics famosos a tot el món amb vides plenes de tragèdia (com Joan Rivers, el seu marit es va suïcidar), que van sucumbir a les drogues (Chris Farley, John Belushi o Lenny Bruce) o que van decidir posar fi a la seva vida (Freddie Prinze o Robin Williams) són abundants, però en tenim exemples nacionals i molt més propers. I el patró és tan comú que en certs clubs de comèdia nord-americanes, com Laugh Factory (Factoria del riure), una cadena de teatres dedicats a l'humor amb presència a diverses ciutats, hi ha un programa intern de teràpia per als seus treballadors.

“Tots ho hem passat fatal. Som els fills d'una guerra fratricida i de la postguerra”, va declarar el còmic Millán Salcedo, part de Martes y 13, a ICON el 2018 quan li van preguntar per la relació entre desgràcia personal i comèdia. “És clar que la tristesa és una font creativa per a l'humor. Fa anys una persona que jo estimava moltíssim em va deixar tirat i em volia tallar les venes, no només les meves, les de tot el meu bloc de veïns. I saps com vaig acabar? Rient de mi mateix i escrivint una obra de teatre gràcies a aquest tema”, ens va explicar Millán Salcedo. Lina Morgan és, probablement, la còmica més famosa que ha donat Espanya. Va encadenar èxits al cinema, la televisió i el teatre durant quatre dècades, es va fer famosa i milionària, es va comprar el seu propi teatre i va veure com any rere any les enquestes de popularitat demostraven que era una de les espanyoles més estimades pel públic. Però la seva vida sempre va ser fosca i solitària.

“La vida s'ha portat rematadament malament amb mi”, va confessar a El Mundo en una entrevista promocional d'Hostal Royal Manzanares. Mentre Morgan triomfava amb aquesta sèrie on feia riure gairebé nou milions d'espectadors, intentava sortir de la profunda depressió en què l'havia submergit la mort del seu germà, José Luis, el 1996.

L'exemple es repeteix amb altres de les nostres grans estrelles de la comèdia. Andrés Pajares (Madrid, 1940), un dels actors còmics més taquillers de la història d'Espanya (de la mà de Fernando Esteso) i que va mostrar també talent per al drama en pel·lícules com Ai, Carmela (Carlos Saura, 1990), ha tingut una vida familiar tumultuosa plena de baralles i topades amb els seus fills i exdones. El 2008 els mitjans de comunicació van fer caixa detallant alguns problemes mentals que el van fer tocar fons i van deixar la imatge més trista i pertorbadora d'un dels comediants més estimats del país.

Robin Williams, fotografiat el 2013 en un rodatge, és el gran estendard de l'actor que fa riure milions de persones però ha de lluitar amb la tristesa. Es va treure la vida el 2014.
Robin Williams, fotografiat el 2013 en un rodatge, és el gran estendard de l'actor que fa riure milions de persones però ha de lluitar amb la tristesa. Es va treure la vida el 2014. Getty Images

El 1999, Alex de la Iglesia va estrenar Muertos de risa, una tragicomèdia que, d'alguna manera, parla de la figura del pallasso trist. "Els humoristes no han de ser necessàriament graciosos en la seva vida, només en la seva feina", va assegurar en una entrevista. "A Muertos de risa hi havia un personatge que deia: 'L'humor no té ni puta gràcia'. És com si jo hagués d'arribar a casa i posar-me a dirigir".

És precisament això, la incapacitat del públic per diferenciar la persona i l'estrella el que fa complicat acceptar que algú que fa riure el públic pugui tenir una vida tràgica quan cau el teló. La còmica Joan Rivers (Nova York, 1933-2014) ho va expressar millor que ningú quan, enmig d'un espectacle a Wisconsin el 2011, un espectador es va aixecar indignat del seient després que ella fes un acudit sobre una nena sorda al crit de: "Això no ha estat divertit! Jo tinc un fill sord!". Rivers li va xisclar des de l'escenari: "Sí, és divertit, i si tu no ho ets, deixa't anar! La meva mare era sorda, estúpid! Deixa'm que et digui què és la comèdia! La comèdia consisteix a fer riure tothom i que així puguem bregar amb les nostres vides!". Aplaudiments del públic i, al final, un nou xiscle de Joan: "Idiota!".

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ