Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Els crèduls són els culpables

La difícil tasca de la defensa, tan dignament exercida per Melero, ha consistit a convèncer el Suprem que tot era una promesa sense fonament i que els acusats no són més que uns innocents mentiders

Foto de Puigdemont al Palau de la Generalitat, després de l'aplicació del 155.
Foto de Puigdemont al Palau de la Generalitat, després de l'aplicació del 155.

L'argument de la gran mentida és seriós, sòlid. No hi va haver rebel·lió violenta. Ni tan sols és possible, segons els penalistes, que la rebel·lió pogués existir en grau de rebel·lia o de temptativa, com els profans ens atrevim a insinuar piadosament en les nostres meditacions sobre un delicte que no ha arribat a consumar-se. Cal, fins i tot, que sigui difícil encaixar la sedició, ja que tracta únicament sobre l'alteració de l'ordre públic i no sobre la destrucció de l'ordre constitucional. I crec que són molts, no tots, els que es quedarien alleujats amb una lectura restrictiva del Codi Penal que deixés tota la substància autènticament justiciable en les evidents desobediències i malversacions.

El desmuntatge de la penalitat més severa que pogués implicar el procés al Procés se centra en la gran mentida. No hi va haver secessió, no hi ha independència ni república, res es va produir que pogués identificar-se com una insurrecció o un cop d'Estat. Si n’hi va haver va ser només en sentit metafòric, aproximatiu. Un cop d'Estat postmodern, narratiu, fictici. Va ser una gran mentida. Fake news en estat pur. Res.

Superat l'anàlisi dels penalistes, ben interessant sobretot per als acusats, potser la gran mentida requereixi una mica més de parsimònia. La primera sorpresa que ens enduem és que, perquè hi hagi mentida, es necessita almenys un mentider, i certament el mentider té enormes dificultats per identificar-se com a tal. L’identifica un dels advocats defensors, Javier Melero, el més eficaç i el més tècnic, el menys polític, per tant, i el més aliè a qualsevol defensa de ruptura.

Va ser un cop d'Estat postmodern, narratiu, fictici. Va ser una gran mentida. Fake news en estat pur. Res

Si no l'escoltem a ell, sinó als acusats i a gran part dels altres advocats, no sembla que la intenció fos la declaració d'una independència teatral, escenogràfica. El mateix passa si atenem els qui es manifesten i fan declaracions des de les institucions i des de Waterloo. El procés va poder sortir malament o no arribar al seu objectiu, però la secessió havia de ser realitat, i responia a un dret humà fonamental, obligatori fins i tot, segons la visió apassionada i cega de Quim Torra. Si la república no va arribar a existir va ser per falta de forces pròpies i excés de forces alienes. Fins i tot per evitar el vessament de sang, segons una versió molt inicial de Puigdemont després escassament transitada.

O potser hi va haver una gran conjuració de mentiders per fingir una revolta que desemboqués finalment en una negociació, tal com alguns han pretès vendre'ns? La veritat de la mentida, en qualsevol cas, és que els dirigents van enganyar els seus i encara pretenen mantenir-los enganyats, es van enganyar entre ells –especialment entre els departaments de Junqueras i Puigdemont–, es van enganyar a si mateixos i segueixen enganyant tothom amb la cantarella que ho tornarien a fer, i el que és més important, van enganyar el món sencer, inclosos els seus adversaris, des de la premsa i els governs internacionals fins a l'opinió pública catalana i espanyola. Van dir que sense cap mena de dubte farien el que després no van fer. Més que una gran mentida, va ser un enorme “farol”, segons paraules precises i lúcides de l'exconsellera Clara Ponsatí. "En el joc, jugada o envit fals fet per enlluernar o desorientar", segons la Real Academia Española, a falta d'entrada de l'Institut d’Estudis Catalans, que ha de tenir classificada la paraula com un castellanisme rebutjable. En català se li diu catxa.

El jugador que feia una catxa es va mantenir fins a la nit del 27 d'octubre amb les cartes enganxades al pit. El palau desert, el butlletí de la Generalitat mut, la bandera espanyola hissada a la plaça de Sant Jaume, la fugida precipitada de cap de setmana, van ser els primers senyals de la fanfarronada, oculta primer darrere l'ombra sinistra de l'autonomia suspesa, després de les detencions i dels exilis i, finalment, de la gravetat de les acusacions. Com en els contes infantils, això era i no era. Hi va haver república en algun moment? Es va construir alguna cosa? Serveix per a alguna cosa una jornada tan agitada i buida? La DUI era exactament això que havíem viscut? Ningú va voler aclarir-ho, fins que va arribar la vista al Suprem i, sobretot ara, quan ha sonat l'hora de l'autocrítica, de l'autoflagel·lació com la denominen els més irònics, i ha aparegut la impecable argumentació exculpadora de Melero en auxili dels mentiders i fanfarrons.

Es deu a Charles Pasqua, un colorista ministre de l'Interior francès ja mort, nascut a Còrsega però que bé hagués merescut néixer a les nostres illes o a la Costa Brava, una de les millors sentències sobre la retorçada relació entre la veritat i la política: "Les promeses polítiques només comprometen els qui se les creuen". Llegiu directament mentida on diu promesa i es veurà que Ponsatí no parla en va. La seva especialitat és la teoria de jocs. Només sabem que el jugador feia una catxa quan perd i cauen les cartes: doble parella. La catxa guanyadora no necessita ni tan sols mostrar les cartes perquè els altres jugadors creuen que porta un pòquer d'asos, encara que porti una doble parella.

La gran mentida és el reconeixement de la gosadia de la fanfarronada. Van arribar tan lluny com van poder amb l'esperança d'aconseguir amb la seva arrogància que l’adversari s'arronsés. No havien calculat bé les forces, ni les seves ni les dels altres. No sabien que en aquest envit, al final, sempre cal ensenyar les cartes. La difícil tasca de la defensa, tan dignament exercida per Melero, ha consistit a convèncer l'últim crèdul, el Suprem, que tot era una promesa sense fonament i que els acusats no són més que uns innocents mentiders.

 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >