Selecciona Edició
Connecta’t

Els “nebots de Picasso” a la Biennal de Venècia de 1958

La Galeria Mayoral rememora el punt d'inflexió que va suposar per als creadors espanyols la participació en aquesta fira d'art

'Hierros de temblor III', d'Eduardo Chillida, amb la imatge de les altres obres de l'escultor el 1958.
'Hierros de temblor III', d'Eduardo Chillida, amb la imatge de les altres obres de l'escultor el 1958.

“Li parlaré d'un assumpte estrictament confidencial, reservat i particular perquè encara no hi ha res oficial. Em refereixo a la pròxima Biennal de Venècia. M'han trucat al Ministeri i els he fet un informe de com jo crec que s’hi ha d'anar. Ja s’ho pot imaginar vostè: pocs, però ben avinguts... No soc partidari del batibull tradicional fet fins ara a Venècia per part d’Espanya. I penso en vostè”, va escriure Luis González Robles a Antoni Tàpies el 30 de gener de 1958, sis mesos abans de la celebració de la Biennal. González era una rara avis de la dictadura franquista. Vinculat amb la Direcció General de Béns Culturals del Ministeri d'Afers Estrangers estava entossudit a donar a conèixer fora d'Espanya els joves valors artístics d'avantguarda. Ho havia fet a la Biennal d'Alexandria de 1955 i a la de São Paulo de 1957, on molts dels artistes van acabar premiats i ara ho volia repetir a la de Venècia. I ho va aconseguir.

Els pocs i ben avinguts 19 artistes que van viatjar a la ciutat dels canals era un grup selecte encapçalat per Eduardo Chillida, Rafael Canogar, Manolo Millares, Antonio Saura, Luis Feito, Modest Cuixart, Joan Josep Tharrats, Manuel Rivera i, com no, Antoni Tàpies. A gairebé tots, la seva participació al pavelló espanyol d'aquesta Biennal els va canviar la vida i van aconseguir, a banda de premis, poder exposar fora d'Espanya, sobretot a museus com el MoMA i el Guggenheim de Nova York i la Tate Gallery de Londres.

'Salvatierra', l'obra de Saura, juntament amb la imatge d'una altra de les pintures de la seriï 'Dames' que es van poder veure a Venècia.
'Salvatierra', l'obra de Saura, juntament amb la imatge d'una altra de les pintures de la seriï 'Dames' que es van poder veure a Venècia.
'Pintura marró i ocre' de Tàpies, al començament de l'exposició.
'Pintura marró i ocre' de Tàpies, al començament de l'exposició.

Més de 60 anys després, la Galeria Mayoral de Barcelona recorda aquesta mostra amb l'exposició Venezia 1958 en què ha aconseguit reunir una dotzena de les 162 peces que s’hi van poder veure, ara en mans d'importants col·leccions nacionals i internacionals. L'exposició (fins al 4 de desembre) tanca la celebració dels 30 anys d'aquesta galeria barcelonina.

“Fa gairebé dos anys ens vam proposar fer una relectura del que va suposar aquest esdeveniment artístic per analitzar la gran rellevància que va tenir en el reconeixement internacional de l'art espanyol de postguerra, que va tenir lloc en un moment en què el règim franquista estava molt interessat a mostrar una imatge de modernitat”, explica Jordi Mayoral al costat de l'enorme Salvatierra, pintat per Saura el 1957 i situat al costat d’una imatge que el reprodueix amb mitja dotzena de sauras més de la sèrie Damas, tal com es van veure a Venècia. Davant, Hierros de temblor III, d’Eduardo Chillida, envoltada de la resta de les seves germanes, en una enorme foto de Giacomelli, situades a l'entrada del pavelló. Abans d'arribar a aquesta zona de la galeria ja s'han pogut veure tres de les arpilleres típiques de Manolo Millares, una composició sobre tela amb malles metàl·liques de Manuel Rivera i, sobretot, tres impressionants obres d'un color marró fosc intens, gairebé negre, d'Antoni Tàpies, que reben el visitant. Una d'elles, Marró negrós, arribada des de la col·lecció Carmen Thyssen. Una de les altres dues obres del pintor matèric, propietat de la galeria, és l'única que es ven.

“S'ha parlat de la importància del pavelló republicà de París el 1937, on es va veure el Guernica de Picasso i obres de Miró i Calder, però la importància de Venècia no va ser menor, perquè va ser un moment clau per a l'art espanyol de la segona meitat del segle XX”, subratlla Mayoral, que va destacar el paper jugat pel comissari González Robles a l’hora d’escollir una sèrie d'obres i d'artistes que enllaçaven clarament amb les tendències artístiques que triomfaven, com l’informalisme. “Es va aconseguir donar una imatge de modernitat de l'art espanyol i una gran difusió dels joves artistes que havien apostat per l’abstracció i l’avantguarda”.

'Estructura espacial', de Manuel Rivera. Al fons, tres peces més que estaven en el pavelló de Venècia 1958.
'Estructura espacial', de Manuel Rivera. Al fons, tres peces més que estaven en el pavelló de Venècia 1958.

L’exposició permet veure retalls de premsa on es va celebrar el triomf, encara que en d’altres es va qualificar la selecció de “moda aberrant”. A la premsa internacional es va parlar de “sorpresa” i el crític italià Marco Valsecchi fins i tot va dir: “aquests artistes són els veritables nebots de Picasso”.

Alguns dels artistes, en sentir-se utilitzats pel règim, van decidir no participar mai més en exposicions organitzades per la dictadura. Entre aquests, Tàpies que no va dubtar a dir que s’havia sentit utilitzat. González Robles es va defensar dient que la seva elecció no “va venir de dalt”, sinó que va ser per criteris estètics.

Esplèndid catàleg d'investigació

L’exposició compta amb un magnífic catàleg que uneix les peces amb les imatges de 1958 i els retalls de premsa. També compta amb l'aportació de María Dolores Jiménez-Blanco que analitza els motius, no només artístics, que van fer que el pavelló es convertís en una fita de l'art espanyol. Per la seva banda, Vicenç Altaió entrevista Pere Portabella, amic de molts d'aquests artistes i que deixa clar que art i política van junts. A la presentació, Altaió no va dubtar a qualificar la tasca de la galeria de “digna d’un museu i de l'Acadèmia”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >