Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Una transició oculta

Es més fàcil entretenir-se en una campanya electoral que plantejar-se qüestions realment importants. I, tot i així, quan arribi la sentència, caldrà donar una sortida a la crisi catalana, després de dos anys perduts

Cues en un col·legi electoral, a les eleccions generals de l'abril.
Cues en un col·legi electoral, a les eleccions generals de l'abril.

Sense que se’n tingui consciència, des del 2014, el règim polític està en transició. L’eterna inseguretat de les institucions espanyoles –més val un sistema de poder conegut que un que sigui millor-, la por de perdre posició, ha convertit en tabú qualsevol iniciativa de canvi estructural del règim. Es confon, doncs, qualsevol proposta de reforma amb una esmena a la transició. Simplement han passat 40 anys, el món ha canviat enormement i el país també, la jerarquització dels problemes no és la mateixa i la manera d’afrontar-los tampoc. I les lleis que ens regeixen són fruit d’una època molt llunyana.

Haver consolidat un règim democràtic en un país que havia fracassat en els seus anteriors intents justifica la transició. Però l’èxit de qualsevol empresa col·lectiva és la capacitat de mutació i adaptació. Ara coneixem amplament les coses que es van fer malament i la necessitat de millorar el que es té. Però les classes dirigents no volen acceptar-ho. I en comptes de liderar una nova transició, es troben que el procés de canvi s’ha engegat per la pròpia dinàmica de la societat, amb manifestacions confuses i fins i tot contradictòries, sense que sigui gaire clar el camí que cal seguir ni les prioritats. I la política es resisteix a assumir el desafiament.

Simplement sabem que la cosa no funciona, que continuen imposant-se les veus que diuen que això no es toca (i que la dreta aprofita la conjuntura per portar-nos enrere, no endavant). Les coses es mouen, però la negació del problema d’una banda, i la falta de projecte mínimament compartit es tradueixen en un fatal estancament. Fins al punt que la frase que més vegades he sentit repetir aquests dies és: “Honestament, a tot això no hi veig sortida”. I “tot això” és el bloqueig polític, el procés català, la sensació d’impotència de la política, la desconnexió amb la ciutadania, la multiplicació de discursos que volen per sobre de la realitat, el recurs impune a les falses veritats que tant hem denunciant quan han sortit de la boca de Trump.

No vull insistir en una cosa que ja he escrit altres vegades. L’any 2014 va estar carregat se senyals d’esgotament del règim: la irrupció de Podem a les eleccions europees, la consulta del 9-N català, l’abdicació de Joan Carles I, la mort de Suárez, el fundador, i la retirada d’un personatge genuí d’aquest règim, Alfredo Pérez Rubalcaba, més l’inacabable carrusel de la corrupció que faria parada i fonda judicial el 2018, eren signes suficients per entendre que calia canviar les coses. En comptes d’assumir-ho es van buscar eufemismes per neutralitzar-ho. El principal, la paraula populisme amb què es pretenia fixar la barrera entre els partits amb carnet per governar i els partits als quals se’ls hi negava. En comptes de reconèixer el desgast del bipartidisme i els efectes de tants anys de cultiu de la indiferència es desqualifiquen els impertinents que pretenen obrir el camp de joc. I no s’ha fet res, a part d’apel·lar a l’imperi de la llei quan les coses es compliquen.

Quatre eleccions en quatre anys no han permès un govern estable per afrontar l’horitzó de canvi. El fet de viure en una interinitat permet que altres poders de l’Estat es facin més forts en perjudici de la política. Ningú assumeix el canvi. Fins al punt que la fantasia de PP PSOE –abans anomenats grans partits- continua sent tornar a les aigües estancades del bipartidisme, plenes a vessar de brutícia.

És més fàcil entretenir-se en una campanya electoral que plantejar-se qüestions realment importants. I, tot i així, quan arribi la sentència, caldrà donar una sortida a la crisi catalana, després de dos anys perduts. I això passa per reconèixer que, independentment de quina sigui la resolució dels jutges, i sense necessitat de qüestionar-la, cal trobar la manera que els dirigents polítics estiguin al carrer al més aviat possible. És necessari per tornar a la política. El descrèdit dels partits ve de dues coses: de la seva incapacitat per donar un marc de referència que doni confiança a la ciutadania i de la seva impotència enfront d’altres poders. I mentre això sigui així, seguirem en aquesta transició confusa, que ningú governa però que no cessa, simplement, perquè les coses no funcionen. Cal treure a la llum la transició oculta. I governar-la.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >