Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

El parèntesi

La moció de censura a Rajoy i l’experiència de govern indicaven un canvi de rumb i les eleccions de l’abril semblava que podrien avalar-lo. Però a l’estiu el PSOE va decidir tornar deu anys enrere

Pedro Sánchez el dia que va guanyar les eleccions.
Pedro Sánchez el dia que va guanyar les eleccions.

El relat de les convulses vicissituds que han portat a la convocatòria d’eleccions generals, que han ocupat bona part de l’actualitat política de l’estiu, ha estat potser molt influenciat per la teatralitat amb què s’han dut a terme les negociacions, que, fet i fet, s’han demostrat fallides. La llarga espera d’un primer moviment de Sánchez, les reunions entre els equips negociadors, les declaracions a la premsa d’uns i uns altres (amb moments narratius realment incisius per part de les ministres socialistes), els documents inexplicablement filtrats i manipulats, la sorprenent renúncia de Pablo Iglesias a formar part del Govern si és que això era el real obstacle per formar un executiu. Després, la confusa, tímida i deliberadament curta (va durar poques hores) oferta per a un govern de coalició, que Podem va rebutjar al juliol, amb el convenciment –de fet, equivocat– que amb alguna setmana de marge de més es podria perfeccionar, aclarir i millorar. Un agost de calma absoluta i tensa, que un PSOE ja explícitament encaminat cap a una convocatòria d’eleccions anticipades en pocs minuts rebutjava un llarg document dels morats que podria haver fixat les bases per a un acord possible. Finalment, l’acceleració final: la ronda de contactes del Rei, en què es va constatar la falta d’acord, i el moviment in extremis d’Albert Rivera, que, a més de funcionar com un recurs per a la campanya electoral, apunta possibles desenvolupaments del futur. Una pel·lícula alhora trepidant i tristíssima, amb més vilans que herois. Però, sobretot, una pel·lícula incompleta i enganyosa, si es té en compte que explica només un fragment de la història i, a més, de manera superficial.

Perquè la història de com finalment va acabar abruptament aquesta legislatura, bàsicament per voluntat del PSOE –i més enllà dels errors més o menys greus dels altres actors implicats, que segurament van tenir el seu pes– té a veure amb el que ha passat a Espanya com a mínim en els últims deu anys. També té a veure amb la manera com el mateix PSOE –que es vanagloria de ser el partit que més s’assembla al país– s’hi va enfrontar.

Un repàs ràpid d’allò més llunyà: l’últim govern de Zapatero es va equivocar del tot en no preveure i, sobretot, en amagar els efectes de la crisi econòmica del 2008. El 15-M va ser l’epifenomen d’un descontentament profund que alertava sobre la ruptura de tot un seguit d’equilibris i funcionalitats del sistema a l’hora de saber recollir interessos i necessitats de sectors amplis de la ciutadania i, especialment, de les classes populars i dels joves, els més castigats per la crisi. El PSOE no va saber-ho ni va voler-ho entendre (tot i que és cert que la prudència de Rubalcaba va impedir que es decidís reprimir a la Puerta del Sol, com en canvi va passar amb el govern dels millors de Mas a Barcelona). La decisió de canviar aquest mateix estiu del 2011 l’article 135 va ser tota una demostració de desubicació i els anys de la primera legislatura de Rajoy van confirmar, encara més, una incapacitat creixent de representar el que aleshores era l’electorat socialista. Així es va arribar, el 2015, a la gran por del desembre: els milions de vots a Podemos i a les confluències –i que van estar a punt de fer un sorpasso al PSOE– venien certament de la capacitat de qui va saber embastar aquella proposta política (conjugant de forma democràtica i progressiva el descontentament), però també procedien de la desorientació total dels socialistes a l’hora d’afrontar la situació. I, altre cop, va haver-hi un reflex conservador: primer amb l’intent de pacte amb Cs i, després, amb algun episodi gore com la defenestració de Sánchez i l’abstenció a la investidura de Rajoy.

Va ser en aquest instant quan es va obrir una fase nova, que molts –fins i tot els que havien deixat de votar socialista–, van considerar interessant: la remuntada a la secretaria de Sánchez, alçat per una militància més capaç de veure el que havia passat que els mateixos dirigents. I arribava amb un programa clar, que deixava entreveure el missatge que la majoria social havia manifestat en els últims anys: s’entenia que el bipartidisme havia mort, que no es podia transigir amb la corrupció, que les respostes a la crisi havien de ser redistributives i no d’austeritat, i que es tenia i es podia cooperar amb aquells que –amb encerts i errors–, havien portat aquesta agenda al Parlament. La moció de censura a Rajoy i l’experiència de govern –culminada amb un acord de Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) que podia ser una base de treball per al futur–, indicaven un canvi de rumb i les eleccions de l’abril semblava que podrien avalar-lo. Però a l’estiu –i de manera absoluta i abrupta– el PSOE va decidir tancar el que, en comptes d’una fase, finalment sembla haver estat només un parèntesi, per tornar deu anys enrere. Ara caldrà veure si, i fins a quin punt, l’electorat socialista voldrà acceptar aquest tancament o bé, amb un correctiu, allunyar qualsevol temptació nostàlgica i mirar finalment cap al futur.

Paola Lo Cascio és historiadora i politòloga.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >