Selecciona Edició
Connecta’t
ART

Realismes a Sitges

Catalunya no té un moviment com el de la Neue Sachlichkeit alemanya ni com el Novecento italià, però té el Noucentisme

'El cercle', de Josep Berga, i 'Balcó d'envelat', de Francesc Vayreda.
'El cercle', de Josep Berga, i 'Balcó d'envelat', de Francesc Vayreda.

Catalunya no té un moviment com el de la Neue Sachlichkeit alemanya (amb pintors com Otto Dix, George Grosz o Christian Schad) ni com el Novecento italià, però té el Noucentisme, iniciat per Eugeni d’Ors el 1906 al seu Glossari, en el qual advocava per un retorn al classicisme, al mediterranisme, per fugir “de l’atzar, pare del desordre i de l’aventura, que és el risc”.

Part dels estudiosos del Noucentisme insisteixen en la seva modernitat —com fan Martí Peran, Alícia Suàrez i Mercè Vidal, al seu excel·lent catàleg El Noucentisme. Un projecte de modernitat (CCCB, 1994)— pel que el moviment va tenir d’aspiració política, ideològica i cultural per aconseguir una Catalunya civilitzada i creadora d’infraestructures culturals, tot això promogut per la burgesia nacionalista. Bàsicament, es tractava d’anar en contra del Modernisme anterior tractant els seus representants de “wagnerians”, “bohemis i místics extravagants”. Però amb el seu retorn a l’ordre, queda clar que els noucentistes no van ser avantguardistes, tot i que sí que van ser, en l’excel·lent definició de Tomás Llorens, exemples de “Modernitat moderada”, en què el classicisme pot arribar a conviure amb influències cézannistes o cubistes. Això és evident en Joaquim Sunyer, Manolo Hugué o Pablo Gargallo, mentre que tant el nou classicisme com la nova objectivitat van influir també en el Picasso neoclàssic, així com en els joves Miró i Dalí. Així, és recomanable l’exposició Realisme (s) a Catalunya, 1917-1936, al Maricel de Sitges. Encara que sigui una exposició de qualitat desigual, cal elogiar i donar suport al fet que els Museus de Sitges hagin acollit una mostra de temàtica rellevant i amb un catàleg molt digne.

La comissària, Mariona Seguranyes, ha dividit la mostra en tres apartats, com volent obviar la categoria noucentista per ampliar-la als realismes d’aquest període. Aquests apartats són: A la recerca de noves figuracions; Pintors catalans sota la influència de Picasso a mitjan anys vint i Metafísica, surrealisme(s) i logicofobisme, amb un petit apartat per a Antecedents d’un classicisme modern. En el primer cal destacar el magnífic Elvira i el gat, de Sunyer, el Retrat d’un advocat, d’Enric C. Ricart; els conegudíssims La galeria i Fent neteja, de Feliu Elias, o Els jugadors, de Domingo, mentre altres obres són francament mediocres, com el Palco d’envelat, de Francesc Vayreda, o El cercle, de Josep Berga.

En els pintors amb influència de Picasso trobem el famós Arlequí del pintor malagueny, prestat pel museu barceloní; l’esplèndid Els jugadors de billar, de Togores; el Retrat de Rosita Termes, de Francesc Domingo; les Tres figures, de Mariano Andreu, o l’inèdit Retrat de Jean Cocteau, de Pere Pruna. Aquí s’hi hauria d’haver inclòs el preciós i també inèdit Retrat de Rosa Soler Torroella, d’Ángeles Santos, col·locat amb els surrealismes i que no té cap característica d’aquest moviment.

Perquè el tercer bloc és una mica inexplicable: què tenen en comú el surrealisme amb els realismes aquí presents, alguns simples hereus de la pintura vuitcentista (o, fins i tot, què té el surrealisme de realisme si no és en la seva accepció de “realitat interior”, i llavors també hi cabrien l’expressionisme i força coses més), especialment quan veiem escultures tan abstractes, en la seva concepció, com la Nit de lluna, de Leandre Cristòfol, feta amb una fusta de filar i un ou de fusta per sargir. També hi ha dos dibuixos de Dalí: un segurament és inèdit o molt poc conegut, Putrefactes, i gairebé és abstracte. Aquest apartat revela certa confusió de criteris, perquè estrictament parlant no hi ha pintura metafísica a Catalunya, i no s’entén veure un Massanet surrealista al costat del realisme caricatural d’un Ramon Calsina, per exemple. Per sort, aquesta màniga ampla en la selecció s’equilibra amb un text especialitzat però molt didàctic de Francesc Fontbona en el catàleg i un altre de Ricard Mas sobre De Chirico i Dalí.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >