Selecciona Edició
Connecta’t
CRÍTICA i

‘La sala’: la gosadia només és a la forma

La sèrie tracta de la justícia, el periodisme, la corrupció, la maldat.... Un temari prou conegut

Els creadors se’n surten d’aquella manera per donar 'crosses' als espectadors.
Els creadors se’n surten d’aquella manera per donar 'crosses' als espectadors.

La sala és una producció privada que va anar a trobar la finestra d’HBO España i la federació de televisions autonòmiques (FORTA). HBO la té viva a la seva graella i des del juny l’emeten les televisions de la FORTA. La francesa Newen porta la distribució internacional amb el nom de The Room. I es va rodar a les Illes Canàries, aprofitant els incentius que dona el govern local. Tota una encertada, i treballada, estratègia de producció per remenar la cua en el complicat mercat de l’audiovisual espanyol. Ara l’emet TV3. Són vuit capítols de 52 minuts que TV3 programa els dilluns de dos en dos episodis, com volent treure-se-la de sobre aviat.

LA SALA

TV3
Dilluns, 21.55 hores

I la veritat és que la dosificació de TV3 empatxa. Es tracta d’una sèrie amb una certa gosadia formal. A pesar del títol, de fet hi ha dues sales que són el territori principal de la història: la d’interrogatoris de la policia i la de visites de la presó, on Yago Costa, un policia que ha matat el seu col·lega i amic Luis Corbalán a la mateixa comissaria, explica a una jove periodista que ell ha triat el motiu per què va assassinar-lo. Però, per oxigenar visualment la sèrie, es recreen visualment moltes de les escenes que s’estan explicant. La sala tracta de la justícia, el periodisme, la corrupció, la maldat.... Un temari prou conegut. El millor és la solvència dels actors, començant per la parella protagonista, Francesc Garrido i Natalia Rodríguez.

Però Yago no va de seguida al gra. Considera que li ha de fer una colla de consideracions, explicar molts fets previs perquè pugui comprendre els motius de la seva acció. Òbviament aquest estratagema permet arribar als vuit capítols, però a costa d’una administració de flashbacks que no es presenten per ordre cronològic i que maregen una mica. Els responsables de la sèrie són conscients que a l’espectador li calen crosses per caminar per aquest embolic, que no és barroquisme argumental. I la senyalització arriba a provocar perplexitat. No solament quan s’inicia l’escena s’indica la data sinó que Yago, que ho està explicant a la periodista, també la situa temporalment gràcies a imatges que apareixen per art d’encanteri a la taula de la presó. Sobta inicialment que una producció que cerca la versemblança dels fets i la psicològica... es permeti aquesta llicència visual. Després, però, n’hi hauran d’altres, molt millors, per illustrar un cas, una escena d’introspecció de Yago o, fins i tot, fent a la periodista un fantasmal testimoni d’interrogatoris.

Figura que Yago, a diferència del seu company, és un poli serè, que no perd els nervis, tot i que també té dies dolents, com el de l’interrogatori d’un forense. Introdueix molts fils argumentals annexos perquè puguem comprendre la seva conducta. Per exemple, la seva infància. Li agrada recrear-se en les seves converses amb la reportera. I té certa tendència a la impostura cultural quan li explica que li recorda la Kim Novak de Vertigen (amb il·lustració visual d’aquest parentiu) quan, de fet, pel jersei que llueix la noia estaria força més a prop de l’insinuant Sharon Stone d’Instint bàsic.

Una sèrie, doncs, amb més ambició narrativa —resolta de manera molt desigual— que argumental, tot i que el darrer capítol té uns quants capgirells de guió que semblen voler donar peu a una segona temporada.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >