Selecciona Edició
Connecta’t

Sempre hi ha un peix més gros

L’extinció del castellà a Gibraltar promet convertir-se en una segona pèrdua del penyal

Establiment a Gibraltar, rotulat en castellà i anglès.
Establiment a Gibraltar, rotulat en castellà i anglès.

Els que som d’una llengua històricament castigada, a voltes perseguits, d’altres obligats a compartir l’espai vital amb una llengua més poderosa, ens hauríem de solidaritzar amb totes aquelles llengües que travessen situacions semblants, que són amenaçades, minoritzades, convertides en llengües de segona. Qualsevol empatia hauria de ser poca perquè quan una llengua es mor, es mor també una manera de veure el món, i encara que aquesta llengua tingui altres territoris on encara es faci servir, i per tant la seva extinció no sigui absoluta, la substitució lingüística en un espai determinat és sempre un crim que comporta l’erradicació de tota una herència cultural i patrimonial. Tant és doncs que el castellà sigui parlat per 500 milions de persones, ens referim ara a l’extinció de l’espanyol a Gibraltar.

La història de l’espanyol de Gibraltar no deixa de ser paral·lela a d’altres històries d’altres llengües. Arran del Tractat d’Utrecht, que ratificava la sortida d’Anglaterra de la Guerra de Successió i el lliurament del penyal a la corona britànica, el castellà com a llengua oficial es va veure substituït per una llengua més poderosa, tot i que els seus habitants van seguir parlant el que havien parlat sempre, com d’altra banda succeïa arreu de la península Ibèrica allà on el castellà s’imposava amb la mateixa implacabilitat. Els gibraltarenys, majoritàriament andalusos amb l’aportació de genovesos, àrabs, maltesos i jueus fruit de la conversió del penyal en terra de pas, es van mantenir fidels a la seva llengua més que res perquè no parlaven altra cosa.

El segle XX va portar les primeres generacions plenament bilingües mercès a l’extensió de l’alfabetització en anglès i a un sistema educatiu que incloïa el castellà com a assignatura lectiva, i que assegurava a tothom el coneixement de la llengua pròpia del territori. A més, no cal dir-ho, la transmissió generacional restava garantida perquè el castellà continuava essent la llengua d’intercanvi espontani, mentre que l’accés a mitjans de comunicació en castellà (canals de televisió espanyols, per exemple) permetia arribar a àmbits no només familiars. La convivència entre totes dues llengües va donar lloc al llanito, una parla pròpia producte d’una mixtura que té ressons de l’spanglish i que genera coses de l’estil “hay un call pa ti” quan et truquen, o “te llamo patrá enyway” quan dius que tornaràs la trucada.

No hi ha cap llengua, però, que sigui immune als canvis i a les noves maneres de relacionar-se i d’accedir a la informació, ni tan sols les llengües més potents. Periòdicament surten laments als mitjans espanyols sobre el retrocés del castellà al penyal, per exemple un article de la Fundéu de 2006, “El español retrocede en Gibraltar”; un altre d’El País de 2015, “El español se bate en retirada en Gibraltar”; i el darrer, també a El País, del mes d’agost passat, amb un titular que aplicat a la llengua catalana faria tremolar: “El español se queda sin hablantes en Gibraltar”. Conscients de la debilitat, el Govern d’Espanya hi va arribar a obrir una seu de l’Instituto Cervantes l’any 2011, posteriorment tancada el 2015 amb l’ocurrència de García-Margallo que “todos hablan español, salvo los simios”, i ara l’actual director de l’institut, Luis García Montero, ja ha promès que reobriran.

Sembla però que ja han fet tard, perquè la batalla pels joves està definitivament perduda. No tan sols parlen en castellà només amb els avis (en anglès amb els pares i amb els companys), sinó que han deixat de consumir productes audiovisuals en espanyol, en benefici dels canals de televisió de pagament i les xarxes socials, on l’anglès té una presència indiscutible. I és ben possible que el Brexit generi un replegament econòmic, cultural i identitari que faci que la població gibraltarenya sigui menys permeable encara al castellà. A aquest pas, l’extinció de l’espanyol al penyal promet de convertir-se en una segona pèrdua de Gibraltar.

Potser faríem bé de mirar més què hi passa, allí baix, perquè avui dia no és tan fàcil de documentar en temps real la desaparició d’una comunitat lingüística. Per molt potent que sigui una llengua, els canvis en els modes de consum i comunicació, sobretot entre els joves, tenen un efecte accelerador que segurament les mesures institucionals no poden revertir. I als poders que sustenten el castellà a Espanya potser els servirà de cura d’humilitat davant la resta de la diversitat lingüística peninsular: sempre hi ha un peix més gros.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >