Les raons d’una aposta arriscada
En la frustració d'un govern de socialistes amb comunistes sorprèn que els cinc mesos de forcejament no hagin aixecat una gran polseguera entre dirigents de les dretes i els seus portaveus mediàtics
Pedro Sánchez no ha volgut ser el secretari general del PSOE que fica els comunistes al Govern d'Espanya per vegada primera des de la Segona República. Per més que el comunisme sigui un component secundari d'Unides Podem. El PSOE de Felipe González va pactar sense cap objecció amb els comunistes de llavors en ajuntaments, diputacions i comunitats autònomes cada vegada que l'aritmètica electoral ho requeria per aconseguir posicions de govern. Però mai per asseure'ls al Consell de Ministres. Aquest és un límit infranquejable.
Ara no és exactament com en els anys de la guerra freda entre el bloc occidental capitalista i el bloc soviètic, és clar, però els socialistes segueixen rebutjant els hereus d'aquell espai en els afers que exigeixen confiança mútua. Això és el que Sánchez ha manifestat respecte de Pablo Iglesias, amb la qual cosa focalitza en ell alguna cosa que va més enllà de la seva persona. L'obstacle per a una coalició de govern de les dues esquerres no era només una incompatibilitat entre líders. Això se supera si es vol. Sense anar gaire lluny, Sánchez ha superat àmpliament la incompatibilitat manifesta amb els dirigents del seu partit que li van estirar de mala manera la secretaria general del PSOE.
En la frustració d'aquesta primera possibilitat d'un govern de socialistes amb comunistes sorprèn que els cinc mesos de forcejament no hagin aixecat una gran polseguera tipus "que vindrà el llop" o "el sistema està en perill" entre dirigents de les dretes i els seus portaveus mediàtics. És cert que tots han mostrat les seves preferències per un acord del PSOE amb Ciutadans, però, quan es van convèncer que Rivera no ho signaria, van donar tota la impressió que ja els anava bé veure Sánchez abraçat a Iglesias. Probablement van creure que els seria més fàcil oposar-se a una coalició vermella que a un govern rosa en solitari.
No obstant això, aquesta no ha estat l'única qüestió que ha impedit la coalició. N'hi ha una altra que ara emergeix. I és que Unides Podem no és solament la força que alberga actualment els hereus dels comunistes. És que a més constitueix en la pràctica una confederació de partits cadascun amb la seva base territorial pròpia. La configuració organitzativa d'Unides Podem recorda una mica a la federació de partits socialistes que, al final de la dictadura, aspirava a ocupar el buit deixat pel PSOE durant les dècades anteriors. Els consells de Willy Brandt, Olof Palme i altres líders de la socialdemocràcia europea van contribuir a evitar el que podia haver arribat a ser una divisió del seu espai polític amb partits diferents a Madrid, Catalunya, València, Galícia i Euskadi. Això és el que, alleujats, pensen ara alguns dirigents del PSOE, si s'ha de jutjar pel que escriuen. Podem no és un partit homogeni i centralitzat, sinó una mena de confederació amb una organització dominada per votants d'esquerres a Andalusia, per sobiranistes a Catalunya, per nacionalistes a València i Galícia i no se sap molt bé per qui a Madrid.
Tot això aconsellava no ficar Unides Podem al Consell de Ministres. Però si amb tot això no n'hi hagués prou, encara quedaven per pactar els suports que encara precisaven de partits bascos i catalans independentistes. És obvi que per a qualsevol majoria parlamentària i de govern és un maldecap que un dels seus socis tingui el cap a la presó per causes polítiques, com és el cas d'ERC amb Oriol Junqueras. Això és una font de conflicte assegurat. I després hi ha el PNB. El seu portaveu, Aitor Esteban, va mostrar clarament les seves pretensions al juliol al debat de la fallida investidura de Sánchez: no els agrada el ritme plantejat per a la transició energètica. La intenció dels lobbys que dictaven la política energètica als governs del PP anava per aquí.
Conclusió. Amb els comunistes només seveixen el tractes fora del Govern. El mateix val per a nacionalistes i federalistes, siguin d'on siguin. El socialisme va superar la temptació de ser federal o confederal durant la dècada del 1970 i no es fia dels partits que ho puguin ser ara. També, per descomptat, serveix per als independentistes que han coprotagonitzat la crisi constitucional que viu Espanya des del 2010 i més encara si tenen el seu líder a la presó. Respecte del PNB, el problema resideix, a més, en el fet que formar una majoria parlamentària i de govern que en última instància queda en mans de partits que transmeten interessos dels lobbys no resulta atractiu.
Com que els sondejos indiquen que unes noves eleccions poden augmentar una mica la distància entre el PSOE i els altres, un bon jugador decideix apostar. I aquí estem.
