Selecciona Edició
Connecta’t

La música és també un record

La programació musical de les festes ha combinat la memòria amb propostes de futur

En la imatge, un moment del concert amb Enric Casasses.
En la imatge, un moment del concert amb Enric Casasses.

Si no fos perquè només fa 30 anys, podríem dir que el BAM es va acomiadar de La Mercè 2019 recordant els seus ancestres. Van arribar des de Leeds, s'anomenen The Wedding Present, i en un acte cada vegada més recurrent en el món del pop, vigilat per la seva pròpia memòria amb la conseqüent recreació en el seu passat, l'aniversari de Bizarre, 30 n'ha fet l'àlbum, va ser un dels punts centrals de l'última nit de festes. Els que van arribar per canviar el món, tots els joves ho han pensat, pocs han aconseguit que el món no els canviï a ells, aquells que van saltar a la fama amb George Best, un disc basat en una ruptura emocional, com explica detalladament el documental Something Left Behind, tornaven a Barcelona amb les cançons del seu segon disc per fer moure sense parar amb les seves guitarres nervioses i les seves melodies de joventut inquieta. No es pot dir que semblava no haver passat el temps, però sí afirmar que David Gedge, capdavanter d'un grup pel qual han passat gairebé 20 membres en les seves diferents etapes, encara manté el nervi que un dia li va permetre manifestar-se alegrement en públic.

A partir d'aquest punt de la nit, el ball es va fer amo dels escenaris del BAM, particularment amb Charlotte Adigéry, una belga d'origen del Carib que va desdibuixar els perfils tradicionals de cançó per plantejar una mena de sessió contínua en la qual els ritmes podien aconseguir els 120 bpm (per entendre'ns, nombre d'accents rítmics per minut). Aquest escenari, Joan Coromines, ha vist renovada la seva estructura aquest any i ja és tècnicament un escenari més que competent. Més tard, a la contigua Àngels l'electrònica del duo holandès Weval va tancar el BAM, un festival dins de la Mercè que aquest any ha coronat l'iconoclasta amb Conan Osiris, tot un personatge, María José Llergo, si tot va bé se sentirà parlar d'aquesta cantant de flamenc més enllà dels circuits dels més seguidors o Duckwrth, un excitant raper californià. En realitat s'ha fet justícia al cartell de les festes, protagonitzat per una persona negra de la mateixa manera que la música negra en totes les seves variants ha pautat la música del BAM, el festival de les descobertes, i de bona part de La Mercè.

Pel que fa a la germana gran del BAM, la programació general de La Mercè, ha tornat a posar les coses al seu lloc. Pau Riba va rebre el seu homenatge al Diòptria en un concert que va resultar molt millor que el que va oferir el mes d'abril a Barnasants. També va rebre el seu homenatge el posseïdor de la rauxa pausada, com va definir Sisa a Pascal Comelade, que es va acomiadar dels escenaris a la Catedral en un concert tan juganer com popular, amb aquells sons enfonsats en la tradició però tocats amb el fràgil i iconoclasta esperit infantil. De la mateixa manera, el guitarrista flamenc Chicuelo va ser profeta a prop de la seva terra, ell és de Cornellà, i Baloji, al Moll de la Fusta, escenari que aquest any han compartit Mercè i BAM en no disposar del de Rambla del Raval, va evidenciar el poder del hip-hop africà. Com a comiat, una esplèndida Melanie Di Biasio, substituta d'Oumou Sangare, va tancar la Catedral amb un concert magnífic d'artista continguda i dominadora capaç d'atrevir-se amb l'I'm Gonna Leave You, de Nina Simone. Per la seva banda, el previ concert de Luis Pastor va deixar en l'aire la sospita que per més que la història es repeteixi, Pastor és censurat avui igual que durant el franquisme, l'evolució de la música no cessa, per la qual cosa aferrar-se a formes que van tenir sentit mantenint formalment un discurs de protesta dels setanta només condueix al fet que les noves generacions considerin el passat com una batalleta dels seus avis. L'art de Pastor és legítim, però la seva utilitat no va més enllà dels ja convençuts.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >