Selecciona Edició
Connecta’t

Un rap entre compreses, un sorell en un iogurt

Els pescadors de Barcelona feinegen a la segona regió urbana que vessa més plàstic a les aigües del Mediterrani

Matí a bord del vaixell de pesca 'Bona Mar 2'.

El vaixell de pesca Bona Mar 2 fa olor a primera hora del matí de fetge de xai fregit i ceba. És l'esmorzar que prepara Ousmane Tehior, de 49 anys, llop de mar que ja pescava quan era un nen a bord de la seva piragua al Senegal. La foscor encara embolcalla el port de Barcelona i al pont de comandament, Carlos Martín, patró de l'embarcació, il·lumina amb el mòbil el darrer tresor extret del fons del mar: és la xapa d'un cotxe, d'un Seat 750, una versió de fa seixanta anys del mític 600. Martín també guarda a casa un calendari plastificat del 1956, d'un creuer estranger, transportat pels corrents. El mar torna a l'ésser humà els seus residus, fins i tot els de fa segles, com una àmfora trencada que porten a bord del Bona Mar. Però la majoria d'aquests objectes no són tan especials: la majoria és la nostra deixalla diària.

L'àrea metropolitana de Barcelona és la segona que aboca més plàstic al Mediterrani, segons un informe que ha publicat aquest 2019 l'organització ecologista WWF. Només la supera la costa de Cilícia, a Turquia. Investigadors de l'Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC), van afegir més dades l'agost passat amb un informe que conclou que entre Barcelona i Vilanova i la Geltrú, un 38% del que capturen els vaixells de pesca són deixalles; també van analitzar l'índex de residus al Delta de l'Ebre: només un 5% eren rebuig humà. Martín i l'armador del Bona Mar 2, Lluís Talló, no creuen que aquest 38% sigui una xifra correcta: asseguren que és molt inferior.

La Confraria de Pescadors de Barcelona –formada per una flota d'una dotzena d'embarcacions– es va comprometre el 2015 amb les administracions a retornar a port els residus que caiguin a les seves xarxes. Aquest diari va acompanyar el Bona Mar en la seva jornada de pesca del 20 de setembre: va tornar a port amb prop de 350 quilos de peix i 20 quilos d'escombraries. Es van capturar més quilos de deixalla, però els fragments més petits acabaven de nou al mar amb la morralla. “Fins i tot després d'un fort temporal, amb tot el que baixa pel Besòs i pel Llobregat, com a molt recollim 30 quilos; no és ni un 10% del que pesquem”, afirma Martín.

Tovalloletes, nou problema

L'experiència de Martín sí que corrobora altres dades científiques: la brutícia procedeix eminentment de terra ferma –un 80%, segons la Comissió Europea– i els rius Llobregat i Besòs són les principals autopistes de sortida al mar de les deixalles; els corrents, els temporals i les setmanes d'estiueig també són determinants. L'estudi de l'equip de l'ICM-CSIC destaca que aquests detritus “poden fer malbé l'equip de pesca, reduir les captures i requerir temps per reparar o netejar les xarxes”. Martín, amb 30 anys d'experiència com a pescador, destaca que avui recullen menys deixalles que abans, excepte per un fenomen nou des de fa quatre anys, les tovalloletes higièniques de cel·lulosa: “Són un maldecap, s'enreden a les xarxes i costa molt de netejar-les”.

La primera recollida de les xarxes després de gairebé dues hores de pesca d'arrossegament es produeix a sis milles davant de Sitges. De tres tongades d'arrossegament durant les dotze hores que dura la navegació, la primera és la que menys residus pujarà a l'embarcació perquè és la més allunyada de Barcelona, diu Martín. La xarxa s'obre a bord i cau una muntanya de fang, calamars, peix, estrelles de mar i altres objectes, com cinta adhesiva industrial per precintar capses i algues enredades amb cel·lulosa en descomposició. La segona recollida de l'art es fa a l'altura de l'aeroport del Prat, en un horitzó motejat per vaixells mercants i creuers que han salpat de Barcelona: destaquen la quantitat d'ampolles de plàstic, algunes compreses inflades d'aigua i precintes de preservatius que la tripulació acumula al costat d'una safata de raps.

Les xarxes porten a la superfície productes industrials de fa dècades: un sorell s'ha quedat atrapat dins d'un vas de iogurt de pinya de Danone del 1977; una petita bossa de xampú d'una antiga marca, Lafich, amb el preu encara visible: 6 pessetes; també la tapa d'una capsa de sabons Quesin, marca avui desapareguda. Hi ha objectes que procedeixen de creuers, des d'un cendrer de plàstic de la naviliera Grimaldi, assenyalat per les cremades de la burilla de les cigarretes, fins a una bossa de productes de bellesa d'una marca de Gènova.

La tercera i última tongada de captures és la més prolífica en escombraries i la que es troba a més profunditat, 90 metres, entre el delta del Llobregat i el del Besòs: plantilles de sabates, bosses de pipes i de patates fregides, una llauna de cervesa dels supermercats Dia, una bosseta de 90 grams de detergent concentrat Mistol dels anys setanta, un ninot de Playmobil, diverses ampolles de vidre i més tovalloletes higièniques. “Des del vaixell veiem l'evolució de les marques”, afirma Jordi Tomás Hierro, maquinista del Bona mar: “Cada cop trobem menys bosses del Pryca o ampolles de vidre de Coca-Cola; abans n'hi havia un munt”. Martín i Talló insisteixen que a la mar han detectat la millor eficiència en la recollida d'escombraries. “La gent està cada cop més conscienciada; aquest problema se soluciona amb educació”, diu Martín, evocant la seva infància, quan a la platja del seu barri, la Barceloneta, havien de creuar una perenne barrera de brutícia flotant per poder banyar-se al mar.

Microplàstics i residus de carbó

No tots els residus a la mar s'identifiquen a simple vista. Un estudi publicat el febrer passat per científics del departament de Geociències Marines de la Universitat de Barcelona va detectar al litoral mediterrani espanyol una mitjana de 100.000 microplàstics per quilòmetre quadrat –els microplàstics són inferiors a 5 mil·límetres de diàmetre–; Catalunya superava la mitjana amb 180.000 microplàstics per quilòmetre quadrat. L'informe alertava que el plàstic és ingerit per la fauna marina, fins i tot pel plàncton, i que el 65% dels microplàstics detectats eren compostos del polietilè. “Cada any, les persones al Mediterrani consumeixen més i més plàstic procedent de l'aigua i dels aliments, sense que se'n coneguin encara tots els efectes”. Una investigació de l'Institut de Ciències del Mar afegia un altre contaminant amagat, però que és el que representa un percentatge més gran –un 28%– entre els residus analitzats a la costa catalana: és el clinker, l'escòria del carbó consumit durant 150 anys, entre els segles XIX i XX, per a la navegació marítima.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >