Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

A la recerca del catalanisme

El dilema és per quin tipus de catalanisme es decideixen: el que va triomfar amb l’adveniment de la democràcia o el que va anar construint a poc a poc una nació perquè en el seu moment reclamés la independència

Primera reunió de la plataforma El País de Demà.
Primera reunió de la plataforma El País de Demà.

En els últims mesos han anat apareixent diversos grups polítics, formats principalment per antics militants de Convergència, d’Unió Democràtica i del PSC o independents no adscrits, que pretenen ocupar un espai electoral que consideren buit: el d’aquells que se senten catalanistes i no es reconeixen en l’actual separatisme d’ERC, PDeCAT i la CUP.

Una mica de raó tenen. És indubtable que hi ha desenes de milers de catalans que són d’aquesta opinió, ho demostra el resultat que va aconseguir Unió en l’angoixa de la mort, al voltant de cent mil vots si no m’equivoco. Tot i que no són prous per obtenir un escó, no són pocs, amb menys participació l’haurien obtingut.

Molts catalans votants fins ara de partits independentistes s'han sentit enganyats pels partits als que atorgaven el seu vot

Segurament, aquests grups a favor d’un nou partit catalanista també esperen que augmentin els seus adeptes després dels fets de la tardor del 2017, el fracàs del cop a la democràcia, les responsabilitats penals exigides, l’estranya bicefàlia entre Puigdemont i Torra a la presidència de la Generalitat, la sensació creixent que l’autonomia catalana no està sent governada, la incertesa de la situació política i la degradació de la seguretat pública. A més, si bé molts ho vam tenir clar des del principi, les promeses dels separatistes s’han demostrat falses i sense cap mena de base: Catalunya no té dret a l’autodeterminació, ni per les normes de dret internacional (les úniques que ho regulen), ni per les de la Unió Europea i, menys encara pel dret espanyol.

Probablement, molts catalans votants fins ara de partits independentistes s’han adonat, per fi, de tots aquestes errors, s’han sentit enganyats pels partits als quals atorgaven el seu vot, no pensen tornar a votar-los i, sentint-se catalanistes, desitgen que es constitueixi un partit que els representi. Per tant, com ja he dit, alguna raó tenen els grupuscles que es reclamen del catalanisme i estan desil·lusionats amb el rumb que han pres el PDCat, ERC i la CUP.

Ara bé, entre d’altres, tenen un greu problema per resoldre: delimitar què és el catalanisme, aquest sentiment que ells senten. En efecte, el catalanisme polític és un moviment que va començar a finals del segle XIX amb una estranya barreja: una ruptura d’Almirall amb el federalisme de Pi Margall, la incorporació d’un sector catòlic discrepant amb el carlisme, que va encarnar el bisbe Torras i Bages, i un moviment conservador regeneracionista i proteccionista, que va tenir com a figura principal Cambó. La síntesi teòrica de tot això la va efectuar Prat de la Riba amb la inestimable ajuda de Duran i Ventosa.

El concepte de catalanisme que va sorgir d’aquesta barreja era una mica fosc però amb dos eixos clars: primer, Catalunya tenia una cultura diferenciada de la de la resta de l’Estat, per raó de llengua, la qual cosa la convertia en nació; segon, per protegir aquesta cultura, aquesta nació, calien instruments de poder propis no sotmesos al poder central. Per aquell temps, els termes separatisme o independentisme no eren habituals però sí que ho era el terme confederal, molt diferent del federal i, en bona part, equivalent a separatisme: es tractava de concebre Espanya com un conjunt de pobles diferents i sobirans que pactaven una unió confederal. Per tant, el catalanisme polític podia tenir dues conseqüències molt diferents: l’autonomia política dins d’un estat federal o la sobirania dins d’una confederació.

A la Constitució del 1978 es va optar pel primer i l’Estatut del 1979, no sense ambigüitats, ho va desenvolupar en sentit autonòmic. Jordi Pujol va optar per acollir-s’hi (peix al cove) per convertir-lo en palanca (construcció nacional) cap al segon. El resultat ha estat que des del 2003, i especialment, des del 2012, tots els nacionalistes van rebutjar l’autonomia per insuficient i es va agafar el camí de la sobirania, és a dir, del separatisme i la independència.

El dilema dels que busquen una forma de catalanisme per acabar amb la situació actual és per quin tipus de catalanisme es decideixen: el que va triomfar amb l’adveniment de la democràcia el 1978 (poder polític, oficialitat del català i competències per a la protecció de la cultura) o el que va anar construint a poc a poc una nació perquè en el seu moment reclamés la independència. Si és pel primer, tots els partits catalans (excepte els separatistes i Vox) són catalanistes; si és pel segon (peix al cove i construcció nacional) estem una altra vegada en el pujolisme, de nou a l’avantsala de l’independentisme.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >