Selecciona Edició
Connecta’t

Dos segles de mort a Barcelona

El cementiri del Poblenou, el més antic de la capital catalana, compleix 200 anys i continua celebrant dos enterraments cada dia

El cementiri del Poblenou, amb el litoral de Barcelona al fons.
El cementiri del Poblenou, amb el litoral de Barcelona al fons.

Aquest any, el cementiri més antic de la capital catalana, el del Poblenou, està d’aniversari. La instal·lació compleix dos segles i, tot i que el recinte funerari va ser beneït pel bisbe Pablo Sitjar l’abril del 1819, no serà fins al cap de setmana vinent quan se celebrarà el rodó aniversari. Malgrat els dos segles de la instal·lació, la directora de comunicació de Cementiris de Barcelona, Marta Aladrén, manté que s’hi enterren 900 persones anualment. “Després dels cementiris de Montjuïc i Collserola, on cada dia hi ha entre 10 i 15 enterraments, al del Poblenou, les Corts i Sant Andreu s’hi fan entre dos i tres enterraments diaris en cadascun”, informa Aladrén. Al cementiri hi ha 30.000 “unitats d’enterrament”, però saber quants cadàvers han acabat soterrats en nínxols o tombes de Poblenou és una estadística gairebé impossible. “Hi ha nínxols en els quals s’ha enterrat més d’una vintena de persones”, sosté Aladrén.

Adrià Terol, historiador de Cementiris de Barcelona, coneix a la perfecció cadascuna de les cantonades del cementiri. “A la capital catalana hi havia un veritable problema de salubritat a causa dels cementiris parroquials i per això es va construir el 1775 un cementiri als extramurs de la ciutat. Precisament al mateix lloc on avui hi ha el cementiri de Poblenou. Els barcelonins van rebutjar aquell cementiri”, recorda Terol. Quan les forces de Napoleó van arribar a Barcelona el van destruir. Després de les guerres napoleòniques, la saturació dels cementiris parroquials era més que evident. Va ser llavors quan, el 1985, es van prohibir els enterraments a dins de la ciutat. Les autoritats primer van intentar marcar les bases per construir un cementiri a Gràcia o a Sant Gervasi però el bisbe Sitjar es va mostrar a favor que la instal·lació definitiva fos sobre l’antic cementiri de Poblenou. L’encarregat de construir el nou cementiri va ser l’arquitecte italià Antonio Ginesi, una edificació d’estil neoclàssic que s’organitza de manera simètrica en dos carrers que s’entrecreuen formant quatre illes, on en diferents nínxols reflectia els gustos d’una nova classe de comerciants i adinerats a la ciutat. “El projecte original deixava a l’interior de les illes espai per a una zona verda. Diuen que Ildefons Cerdà es va basar en el cementiri per dissenyar l’Eixample”, manté Terol. Ginesi va morir el 1824 i el seu projecte va patir diferents modificacions.

L’arquitecte italià volia reflectir d’alguna manera l’igualitarisme davant la mort però anys més tard, el 1858, la Junta General de Cementiris dividia l’escala social dels habitants de Barcelona en tres graus: “ínfim, mitjà i superior”. La junta, que era el màxim òrgan en l’administració dels cementiris, volia que hi hagués un espai diferenciat per a cadascuna de les classes socials al Consistori. Per a la classe mitjana es van construir més nínxols a l’espai dissenyat per Ginesi (el departament I), es van eliminar els espais enjardinats de les parts centrals de les illes i es van utilitzar, aquestes zones també, per enterrar-hi difunts. Al departament III on hi havia la fossa comuna (el grau ínfim) també s’hi van instal·lar nínxols. Entre el 1842 i el 1852 es va construir el departament II, on el projecte de Ginesi va quedar totalment traït. Encara hi continuen els panteons més opulents, on la burgesia mostrava el poder econòmic fins i tot dels seus morts. El 1883 es va inaugurar el cementiri de Montjuïc. Poblenou va deixar de tenir interès per a aquella classe dominant. “Fins i tot va haver-hi famílies que van traslladar les restes dels seus familiars a Montjuïc perquè estiguessin en un cementiri de més prestigi social”, destaca l’historiador de Cementiris de Barcelona.

La devoció i el tanatoturisme (el turisme vinculat a llocs associats amb la mort) donen avui “vida” a aquest cementiri, ja que cada dia hi arriben visitants curiosos de descobrir els misteris que amaga. “Si cal assenyalar un dels pantalons més visitats de tots els cementiris de Barcelona és el conegut com a El petó de la mort, del marmolista Jaume Barba”, destaca Marta Aladrén. L’escultura mostra un esquelet alat que fa un petó a un jove. Un grup escultòric aterridor amb secrets. “Està dissenyat perquè els ulls de la calavera sembli que et segueixin en caminar pel seu costat. No hi ha dia que no hi hagi una foto d’aquesta escultura a les xarxes socials”, destaca Adrià Terol.

No només hi ha la tomba més visitada pel seu disseny artístic sinó també la del difunt més visitat. Al nínxol 138 del centre de l’illa 4a al departament 1, un humil nínxol conté les restes de Francesc Canals Ambrós, mort el 27 de juliol de 1899, amb 22 anys. Canals és conegut popularment com el Santet. Centenars de persones veneren la seva tomba i li atribueixen poders sobrenaturals i la concessió de tota mena de poders sobrenaturals relacionats amb la salut o l’amor. El nínxol el presideix una fotografia de Canals en blanc i negre i, al voltant, desenes de verges, cristos i espelmes de devots.

Diumenge que ve tindrà lloc l’acte central de l’aniversari del cementiri. Cementiris de Barcelona s’ha atrevit fins i tot a programar tallers infantils dins de la instal·lació. Fins i tot els cors d’Anselm Clavé cantaran al costat del panteó del director musical.

Al Poblenou també hi ha un dels millors epitafis de finals del XIX que diu així: “Josep Verneda em diguí: / Jo, que sense mals ni danys, / passats setanta-nou anys, / robust i trempat visquí. / Un metge… no diré qui, / sols un dia em visità / un vomitiu m’ordenà / responguí que no el volia: / em digué que em curaria / i vaig morir l’endemà”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >