Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Catalunya i el fracàs de la investidura

L’error principal del president en funcions és deixar passar, per inseguretat, per por del que dirà la dreta, l’oportunitat que ara s’obria

Pedro Sánchez al Congrés dels Diputats.
Pedro Sánchez al Congrés dels Diputats.

No pretenc ser original, perquè és una opinió molt estesa. Però crec seriosament que el conflicte català ha estat determinant en el fracàs de la investidura. Pedro Sánchez ha preferit afrontar els efectes de la sentència del Tribunal Suprem amb un govern en funcions que amb un govern de coalició amb Unides Podem, l’únic grup que ha donat reconeixement a l’independentisme per trobar espais polítics per a l’acord. I, si és així, és una mala notícia almenys per tres raons: perquè demostra l’error permanent en l’anàlisi de la realitat catalana, perquè confirma que el PSOE no té un projecte polític per canalitzar el conflicte, i perquè perjudica greument el prestigi de la política amb una repetició electoral que és absurda i que transmet la idea d’uns dirigents polítics que juguen amb els electors sense cap mena de respecte per ells. Guanyar una desena d’escons dona dret a obligar la gent a tornar a votar i a posar en risc el futur de l’esquerra en aquest país?

El PP no va tenir política catalana i va subrogar la resolució del conflicte en els jutges, com a via per enquistar-lo, a costa de sembrar els dubtes sobre el rol de cadascun dels poders. Tampoc en té Pedro Sánchez, amb la qual cosa passa a mans de la dreta. És la impotència la que condueix a negar la via reformista i a sacralitzar la Constitució, cosa que converteix les regles del joc en finalitat en si mateixes i nega qualsevol via pactada per a una nova etapa. I és la impotència la que porta a optar per la vergonya d’un fracàs d’investidura abans que afrontar sense por un problema que tard o d’hora s’haurà de tractar políticament.

Sens dubte, la sentència tindrà un fort impacte emocional, però la mirada està posada més enllà

L’independentisme s’ha clavat una patacada per un ingenu càlcul de les seves forces que l’ha conduït a topar de morros amb l’Estat, malgrat ignorar que un Estat és un conglomerat molt fort articulat sobre el monopoli de la violència legítima. L’independentisme, però, és aquí. I hi és per quedar-s’hi. I en un sistema democràtic és imperatiu que els altres actors trobin la manera de relacionar-se amb ell i assumir-ho. No n’hi ha prou amb l’apel·lació a l’anomenat imperi de la llei. La política de confrontació no porta enlloc i desgasta a tothom. El PP està sota mínims a Catalunya, i Ciutadans, després de l’esclat de fa dos anys està ara en desbandada. El PSC ha recuperat espai en els últims mesos perquè ha anat entrant en territori intermedi. La frenada de Sánchez no l’ajuda.

Per això, l’error principal del president en funcions és deixar passar, per inseguretat, per por de què dirà la dreta, l’oportunitat que ara s’obria. A poc a poc l’independentisme va assumint els errors comesos. A ritme lent –en temps d’espera de la decisió judicial la fantasia de la via unilateral va declinant. Ara ja gairebé és reducte dels que amb la bandera del lideratge de Puigdemont pretenen plantar cara a una Esquerra Republicana a l’alça, mentre l’espai exconvergent no aconsegueix recompondre les fractures d’aquests anys. Sens dubte, la sentència tindrà un fort impacte emocional –si en alguna cosa hi ha àmplia majoria a Catalunya és a trobar injustificada la situació dels presos amb la resposta corresponent al carrer, però ara la mirada està posada més enllà: com entrar en una nova etapa després de la protesta. Els ànims no estan per buscar més màrtirs, sinó per trobar les vies lentes de la negociació i de la feina política i ideològica.

Si en lloc de buscar vies polítiques tornem a la dialèctica de les amenaces continuarem al fangar

Pedro Sánchez, en fracassar en la investidura, ha perdut la possibilitat d’influir en la configuració d’aquesta nova etapa i contribuir a la possibilitat que tingui realment acceptació. Si en comptes de buscar vies polítiques es torna a la dialèctica de les amenaces continuarem al fangar, al mateix estat d’estancament que s’arrossega des de l’octubre del 2017. No és el mateix l’endemà de la sentència amb expectatives d’obrir una pàgina nova, que continuar amb l’amenaça de l’article 155, al qual alguns dirigents s’apunten per aparentar una altura política que no tenen. S’ha dit tantes vegades que fa vergonya repetir-ho: Catalunya no té força per independitzar-se però sí per fer mal a les institucions espanyoles. El fracàs buscat de la investidura n’és un exemple.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >