Selecciona Edició
Connecta’t

Montjuïc, cultural i verda el 2029

Veïns i museus demanen un pacte de ciutat perquè Barcelona recuperi la muntanya i la converteixi en un gran districte cultural amb el pretext del centenari de l’Exposició de 1929

La Fundació Miró, a Montjuïc.
La Fundació Miró, a Montjuïc.

El 1992 Barcelona es va obrir al mar; ara hi ha un clam perquè Barcelona s’obri a la muntanya, que reconquereixi per a la ciutat el parc de Montjuïc, pulmó verd i àgora cultural. Aquest és l’anhel comú expressat pels veïns i tots aquells que treballen en els equipaments, entitats, associacions i institucions de la zona, farts que la reordenació del parc es postergui en cada mandat i esperançats que, aquesta vegada sí, el consistori compleixi i dugui a terme les conclusions d’un llarg procés participatiu que el proppassat març es va plasmar en un document que desenvolupa la Modificació del Pla General Metropolità (MPGM) 2014, amb l’afegit de 176 propostes veïnals consensuades.

La intenció, segons Marc Serra, regidor del districte de Sants-Montjuïc, és presentar aquest proper octubre les línies mestres del pla al Consell del Parc de Montjuïc, incloure-les en el Pla d’Actuació Municipal i aconseguir l’aprovació d’un pressupost inicial per a les primeres actuacions i noves inversions, a fi de desenvolupar el gruix del pla el proper mandat i tenir-lo enllestit el 2029, quan se celebri el centenari de l’Exposició Internacional de Barcelona. Serra comenta que fins que no es comencin a debatre els pressupostos municipals no pot parlar de xifres concretes.

Els veïns no s’expliquen per què els diferents consistoris han desatès durant dècades el potencial d’un parc de 338 hectàrees, gairebé la meitat de la superfície de tot l’Eixample, de les quals el 71% és zona verda, i que es diferencia de Collserola en què és un parc equipat. El Central Park de Nova York té 341 hectàrees; el Hyde Park de Londres n’ocupa 142; el Tiergarten berlinès, 210, i el Villa Borghese, de Roma, 80, mentre el Bois de Boulogne de París s’estén per 846.

La muntanya malfamada

Els veïns alerten que ha tornat el barranquisme amb els menors no acompanyats

El vessant nord d’aquesta muntanya ja va ser exclòs del Pla Cerdà el 1859, i el seu projecte d’urbanització integral de Montjuïc de 1872 va ser substituït per un altre pla, de l’exquisit paleta i urbanista Josep Amargós (1897-1914), que també va quedar sense executar. Va ser Francesc Cambó qui va evitar que la muntanya quedés en mans privades i fos escenari de l’Exposició Internacional que s’havia de celebrar el 1917, però que la primera contesa mundial va retardar fins al 1929. Cambó comptà, però, amb l’ajuda involuntària de les capritxoses ordenances dels ministeris de Guerra i Marina. “L’Exposició —va escriure a les seves memòries— podia ser el gran pretext per convertir en realitat el meu somni de transformar Montjuïc, la barriada immunda i malfamada, en l’indret més bell de Barcelona i un dels més bells del món”.

Cambó, que coneixia bé la zona per haver actuat com a advocat en l’herència Laribal (el polític que va donar nom als magnífics Jardins, dissenyats per l’enginyer i paisatgista francès Jean Claude Forestier), va saber vèncer la fama de muntanya maleïda que encara regna en el sub-conscient col·lectiu de molts barcelonins per la funció repressora del castell que corona el cim i per haver estat refugi secular de delinqüents i, al segle XX, del barraquisme.

Els principlas equipaments de Montjuïc
Els principlas equipaments de Montjuïc

Desconnexió amb la ciutat

Avui, malgrat els bells jardins, l’Anella Olímpica i els museus que alberga, Montjuïc continua sent una gran desconeguda per a la ciutat. “Hem detectat —diu Marko Daniel, director de la Fundació Miró— que les cerques d’ubicació al Google es fan des de la mateixa muntanya, a menys de 200 metres: això indica una manca flagrant de comunicació i de senyalització”. Tots els equipaments culturals de la zona, excepte el CaixaForum, tenen més visitants estrangers que locals. En el cas de la fundació barcelonina del pintor, vuit de cada deu són turistes i en el del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), el 57% són estrangers, el 40% catalans i el 3%, de la resta d’Espanya. Però la sensació de Daniel és compartida. “Els barcelonins també s’hi perden, no hi ha indicacions que et diguin com anar del MNAC a la Fundació Miró”, comenta Pepe Serra, director del MNAC. “O no coneixen el que hi ha a la muntanya”, afegeix Antoni Reig, president de la coordinadora d’entitats del Poble-sec. Juan Carlos Martel, director del Teatre Lliure, demana un pacte de ciutat: “La inestabilitat política frena les actuacions: en cinc anys hem conegut quatre consellers i tres regidors de Cultura, i ja no sé quants ministres”.

L’arrel del problema, segons els urbanistes redactors de la modificació del PGM, és que “Montjuïc ha estat contemplada sempre en la seva entitat com a muntanya, com un espai diferenciat orogràficament de la ciutat, amb una delimitació difosa, en la qual s’han anat sumant iniciatives a mesura que les prevencions defensives del castell (la distància de la bala de canó) permetien la seva colonització”. Un immens puzle amb peces col·locades de forma anàrquica i que no encaixen. Segons Xavier Martín, responsable del Parc, “aquí hi ha molts operadors sense cap coordinació i hem iniciat un procés de treball per intentar resoldre-ho”, incloent la connexió amb el barri de la Marina de Port, aïllat per la ronda del Litoral.

El fossar del castell de Montjuïc. ampliar foto
El fossar del castell de Montjuïc.

“La muntanya —diu Pepe Serra— està desconnectada de la ciutat. Des dels Jocs Olímpics del 92 no s’han fet gaires més esforços i és urgent escometre una actuació integral de tot Montjuïc, des de la Font de Buïgas fins al mar, perquè els beneficiaris siguin tots els barcelonins. Donar continuïtat al gran projecte de parc urbà que van iniciar Josep Puig i Cadafalch i Joaquim Folch i Torres i que va interrompre la Guerra Civil ha de ser un tema central de la ciutat, resolent amb ambició i atreviment tots els temes, des dels accessos amb un autobús interior que connecti tots els centres, fins als problemes d’inseguretat, un gran aparcament públic o un enjardinament més racional”.

Manca d’informació

Els directors del MNAC, Fundació Miró, Lliure i CaixaForum coincideixen en què el problema més fàcil de resoldre és el de millorar la informació: informació interna entre els operadors de la muntanya i la informació al públic, complementada amb una acció decidida per implantar una senyalització viària eficient. “No hi ha manera humana de saber què passa a la muntanya i una vegada ets allà és difícil orientar-se” és la queixa més comuna. La descoordinació no és un element específic dels museus de Montjuïc. Des de fa mesos, els directors dels equipaments d’art de Barcelona, inclosos també Macba, Picasso i Tàpies, mantenen reunions amb l’alcaldessa Ada Colau, encara que no hagin anat més enllà d’un tiquet conjunt i el programa Gaudir Més. Elisa Duran, directora general adjunta de la Fundació Bancària “la Caixa”, mostra el seu suport entusiasta i la seva col·laboració amb els projectes que facin de Montjuïc un pol cultural i mediambiental. Segons Marc Serra, ja està aprovada la creació d’una web unitària que doni informació de totes les activitats de la muntanya.

Dificultat d’accés

Un dels problemes més greus és com fer accessible la muntanya als visitants. Si la dificultat d’accés ara ja una de les causes per les quals molts barcelonins donen l’esquena a Montjuïc, què cal fer si una de les mesures estrella del pla d’actuació municipal és reduir al màxim la circulació de cotxes per ser coherent amb el respecte mediambiental? Xavier Martín apunta una autèntica bateria d’alternatives ben diverses: a més de “recuperar els camins històrics ara impracticables” per al passejant, fomentar la bicicleta elèctrica integrada en els equipaments per evitar el vandalisme; crear dues estacions més en el Funicular, una de les quals, a la cota mitjana del Poble-sec, i recuperar la línia que anava de Miramar fins al castell; implantar l’experiència de l’autobús elèctric a demanda per mitjà d’una aplicació que ja s’ha posat en marxa als carrers més costeruts de Torre Baró; augmentar la freqüència d’autobusos llançadora; abaratir els preus del telefèric; col·locar escales mecàniques des del vessant del Poble-sec; desmuntar vials innecessaris…

Una altra qüestió circulatòria és el col·lapse que s’ocasiona amb el massa freqüent tancament al trànsit de l’avinguda Maria Cristina. La Fira projecta expandir-se en el Polígon Pedrosa de l’Hospitalet de Llobregat i preveu el tancament al trànsit de l’avinguda i un projecte d’ampliació pel vessant del Paral·lel, encara que, segons fonts de la mateixa Fira, “el projecte, batejat amb el nom d’Univers Montjuïc, proposa adequar el recinte a les noves exigències firals i a usos culturals i ciutadans; es tracta d’una proposta encara en fase d’estudi i a mitjà i llarg termini”. El portaveu de l’entitat reivindica el seu vessant també cultural, perquè “moltes de les seves activitats estan lligades a la ciutadania i tenen expressions culturals i ciutadanes diverses, com els salons del Manga i del Còmic, el Fòrum Gastronòmic, el Swab Barcelona d’art contemporani, el 4YFN de start-ups...”. Pel que fa al palau Victòria Eugènia, del qual actualment la meitat està cedida a l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona (Icub), en virtut de l’acord signat en el seu moment amb la Fira, “està assumit que es dedicarà en la seva totalitat a usos culturals i museístics”.

El barraquisme ha revifat a la muntanya. ampliar foto
El barraquisme ha revifat a la muntanya.

Inseguretat i barraquisme

La inseguretat és un altre dels greus problemes plantejats pels veïns. “Falta il·luminació, sobra brutícia i ha augmentat la inseguretat”, diu Antoni Reig, que lamenta: “Ha tornat el barraquisme: als sensesostre que sempre hi ha hagut, amb les seves capses de cartró i carrets de súper, o al Palau d’Esports del carrer Lleida, ara en desús i un niu de porqueria, s’hi han afegit grups de MENA (menors no acompanyats) que malviuen en coves, nens de 10 a 15 anys que no s’estan a les residències, que l’any passat n’acollien 3.500 i enguany, 5.000”. Les queixes no obeeixen només a la presència de llauners durant les matinades o les reunions de botellón: treballadors de la Fundació Miró o familiars dels alumnes de les escoles de la muntanya coincideixen a comentar que no s’atreveixen a travessar el jardí de Laribal quan es fa fosc: “Ni hi ha il·luminació ni està senyalitzat, és in-creïble que un jardí tan meravellós com aquest sigui desconegut per molts barcelonins i que la ciutat no sàpiga gaudir-ne”.

El debat de la governança

Un territori en el qual conflueixen tants equipaments i actuen tantes instàncies requereix un sistema de governança que supera l’actual organigrama. El Consell de la Muntanya de Montjuïc està actualment format per 98 operadors, entre els quals n’hi ha de municipals, institucions culturals, equipaments esportius i educatius i associacions, entre d’altres. Xavier Martín opina que “una taula tècnica no és suficient”. Disposar d’un pressupost propi, incloure altres instàncies, des de la Generalitat fins a la Diputació, i tenir capacitat executiva, calendari i un cert grau d’autonomia que superi la divisió d’àrees de l’Ajuntament (ecologia, mobilitat, cultura), creació d’un comissionat de Montjuïc... són sobre la taula. Marc Serra pensa que encara és aviat per decidir si es canvia la governança del Parc i no hi veu, per ara, la designació d’un comissionat.

El Far podria ser un centre d'interpretació que expliqués la història de la muntanya, amb la seva flora i fauna

Recuperar Far i Jardí Botànic

El far de Monjtuïc. ampliar foto
El far de Monjtuïc.

El pla d’actuació inclou moltes més mesures, entre les quals, la reducció d’actes que se celebren a la muntanya (463 el 2017), prioritzant aquells que tenen impacte ambiental i els que col·lapsen els caps de setmana. A llarg termini, la previsió és retirar, encara que hi ha veus discrepants, el Centre Esportiu la Sala d’Escalada Municipal Climbat la Foixarda, l’hípica, el camp de rugbi, l’Institut Rubió i Tudurí de jardineria, l’estructura metàl·lica que ocupa el lloc on es va aixecar el pavelló italià de la Fira, la pista d’aeromodelisme, els dos camps de tir… D’altra banda, també es preveu recuperar el Far de Montjuïc i l’Antic Botànic, aquest darrer amb un nou edifici d’acolliment. El Far podria albergar un centre d’interpretació de la muntanya que expliqui la seva llarga història, la seva riquesa patrimonial i la seva fauna i flora. A Montjuïc hi ha una vintena de jardins i té una rica diversitat de fauna i flora (només el Jardí Botànic té 1.600 espècies vegetals). El pla de biodiversitat de l’Ajuntament inclou la declaració dels penya-segats de la muntanya, amb la segona colònia de xoriguers més important d’Europa, com a reserva natural, juntament amb els Tres Turons i la desembocadura del Besòs.

Reinvenció dels museus

Marc Serra no vol posar etiquetes a Montjuïc: “És un parc natural, cultural, esportiu, lúdic, una suma de tots”, però un dels seus patrimonis més destacables són els centres culturals: el Museu Etnològic, el Museu d’Arqueologia, el MNAC, la Fundació Miró, el Lliure, el Mercat de les Flors, el CaixaForum, la Fundació Mies van der Rohe i la Fundació Fran Daurel. La manca de visitants locals en molts d’aquests centres no és només imputable a les dificultats d’accés i de comunicació: també a un replantejament global de la funció dels museus. Mentre Reig demana un programa que relacioni museus amb escoles, MNAC i Fundació Miró estudien com reinventar-se. El MNAC, amb vista al centenari de 2029, ha plantejat una demanda d’ampliació integral del museu a deu anys vista i pretén la gestió única del pavelló de Victòria Eugènia, petició que l’Ajuntament li nega: prefereix que el comparteixi amb el CaixaForum o que l’espai (de 15.000 metres quadrats i 15 metres d’altura) sigui dedicat a allotjar un altre tipus de grans exposicions.

Com escometre una ampliació si les arques estan buides? Serra calcula que el pla requereix 800.000 euros i espera els 3,6 milions compromesos amb la Generalitat. També cerca Serra la implicació del Ministeri de Cultura. El ministre en funcions, José Guirao, està disposat a incrementar la seva participació quan finalment hi hagi Govern a Espanya i es descongelin els pressupostos. Segons Serra, a banda de les polítiques igualitàries, Montjuïc és el gran repte d’aquest mandat, amb l’eix Besòs i la fi de la desconnexió de la Universitat Pompeu Fabra de la resta de la ciutat per la Ciutadella.

Daniel està esperançat amb la idea que el pla d’actuació de Montjuïc es dugui a terme, “superant el dilema de la política de curtterminisme i assumint que la societat futura s’ha de planificar més enllà del temps que dura un mandat”. “Montjuïc —diu— és un espai d’extraordinària importància que està infrautilitzat. Un espai de biodiversitat de gran riquesa i un espai d’institucions culturals molt diverses, mal comunicades, mal senyalitzades, poc il·luminades i amb molta inseguretat. Té un enorme potencial si es crea un districte cultural innovador”. La ubicació de la Fundació Miró l’ha perjudicat a l’hora de captar visitants, però, en canvi, ocupa un lloc estratègic al centre de la muntanya per conjuminar art i naturalesa, l’arquitectura de Sert amb el paisatge o “posar en relació l’art de Miró amb l’edifici i el seu entorn, perquè tots dos tenien una relació molt contemporània amb la naturalesa”.

Les queixes per la senyalització deficient són nombroses. ampliar foto
Les queixes per la senyalització deficient són nombroses.

El responsable de la fundació del pintor vol aprofitar que el 2025 es compleixen els 50 anys de la fundació, generosament donada per Miró a la ciutat, per posar en marxa el seu programa per connectar amb un públic generacional i fomentar el centre com a espai social. Tothom de la Barcelona cultural i mediambiental necessita Montjuïc i n’espera molt. La potencialitat, la té.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >