Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA OPINIÓ i

Animadors d’audiències

L’ensinistrament del públic dels programes de televisió posa en evidència la naturalesa coreografiada de la vida en societat

Un plató televisiu durant el rodatge d'un programa amb públic.
Un plató televisiu durant el rodatge d'un programa amb públic.

Aquest estiu, vaig assistir a l’exercici d’una de les professions que trobo més fascinants: la de l’animador d’audiències. Essencialment, l’animador d’audiències es dedica a fer funcionar aquesta cosa estranya que és el públic d’un programa de televisió, sigui gravat o d’emissió en directe. Li diu quan ha de riure (molt, poc), quan ha d’aplaudir (fluix, in crescendo o extàticament), quan ha d’expressar sorpresa, fer el sorollet aquell de cosa mona (oooh!) o escandalitzar-se davant la gravetat d’una mala notícia. En el cas concret del programa al qual vaig assistir (al tiquet ens hi etiquetaven de “fans”, sense pregunta prèvia ni marge de reacció), era un noi de Michigan, de trenta anys i escaig, que es va passar tres quarts ben bons iniciant-nos en l’Art de la Reacció Televisiva. Si posava les mans a l’altura del maluc i movia els dits com quan una cosa crema, havíem d’aplaudir suaument, amb aprovació raonada; si anava pujant, i amb les mans feia com qui vol que t’acostis, l’aplaudiment havia d’anar pujant fins a arribar a un màxim, que l’animador aturava amb un gest sec de la mà, plana, i cap al costat. Del que es tractava, sobretot, era de garantir que el múscul-públic es contragués i es distengués quan tocava, sincronitzat amb els avatars del programa.

També ens va demanar que riguéssim, sense que hagués passat res que tingués gràcia —fora, si ens posem europeus autoconscients, del fet mateix que ens demanés de riure sense que hagués passat res etc., però no crec que fos el cas—, i el centenar llarg de persones que ens havíem llevat a les sis del matí per anar fins a Times Square vam esclatar a riure escandalosament. Deu segons, gest de la mà i silenci.

Tenint en compte la quantitat ingent de programes que es graven cada dia a Nova York, i que la majoria d’aquests programes compta amb públics en directe, podria dir-se que fer de fan és una de les experiències més característicament nord-americanes. Pels estudis de Times Square hi passen centenars de milers de persones l’any, i a totes les ensinistren animadors semblants al nostre noi de Michigan. La magnitud de l’empresa és comparable a la de les coreografies nord-coreanes que esgarrifen el bon liberal nord-americà mitjà, amb l’afegit que l’ensinistrament s’amaga sota una aparença de normalitat de la indústria. Potser aquest sigui l’aspecte més inquietant de fer de fan: que posa en evidència la naturalesa coreografiada de la vida en societat. N’hi diem d’altres maneres, esclar: “Fer-se gran”, “tocar de peus a terra”, “l’art de la seducció”, “responsabilitat de país” o “perfil d’Instagram”, però tot, d’una manera o altra, se’ns ha convertit en l’execució més o menys coordinada d’uns passos predefinits. El maldecap comença quan et preguntes què suposa ballar fora de compàs, o a la teva manera, o, pitjor, quedar-se quiet del tot, si és que és possible.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >