Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Sisplau, tornem a la feina

Qui pot asserenar aquesta tempesta? Ni en un costat ni en l’altre, ni a la dreta ni a l’esquerra, veig els dirigents idonis per gestionar aquest complicadíssim greuge polític

Quim Torra, amb els Miquelets, la passada Diada.
Quim Torra, amb els Miquelets, la passada Diada.

Abans de començar a comentar unes declaracions del president de la Generalitat en els últims dies, voldria dir que no és cert que l’última Diada s’hagi “desinflat”, com diuen per Madrid amb aire tan triomfal. A la Diada hi van assistir els que, passi el que passi, hi continuaran assistint. Els que es van quedar a casa no hi van anar perquè se senten esgotats de tants esforços inútils per aconseguir l’anhelada independència. No hi van anar perquè no veuen clar que els dirigents, en peu de guerra, no els garanteixin l’assalt al Palau d’Hivern demà mateix. Ara l’independentisme és això. Una fugida cap endavant, amb l’increïble beneplàcit, i fins i tot el suport logístic i propagandístic, del govern de la Generalitat. Ho va dir el mateix president: s’avançarà cap a la independència “sense témer ni les amenaces ni les conseqüències”. Estem, per tant, a un pas de la tempesta perfecta. Una sentència del Tribunal Suprem que ja ningú dubta que serà de caràcter exemplificant (ja m’agradaria equivocar-me), una immediata mobilització de l’independentisme als carrers, un posterior i probable indult que l’independentisme ja rebutja per exigir en lloc seu una amnistia i un govern central a la deriva per la seva incapacitat de negociar amb els seus aliats naturals, si tenim en compte que, aquests, en el seu moment tampoc van estar a l’altura de les circumstàncies amb les seves exigències inassumibles. Ja ho havia anunciat el dirigent independentista Gabriel Rufián. El setembre serà per a tots molt complicat. Per no parlar de l’octubre i dels borrascosos mesos que vindran. Qui pot asserenar aquesta tempesta? Ni en un costat ni en l’altre, ni a la dreta ni a l’esquerra, veig els dirigents idonis per gestionar aquest complicadíssim greuge polític.

Centrem-nos en Quim Torra. Aquest home té un curiós concepte de l’autocrítica. En un acte “institucional” (per dir-ho d’alguna manera), va dir més o menys que els polítics no han complert el seu compromís d’assolir la independència. Que han fallat a la ciutadania. (Això vol dir, segons el Molt Honorable, que els set milions i mig de catalans ara mateix desitgen la independència.) Torra no fa autocrítica per cometre una imprudència política cada dos segons, sinó perquè no comet totes les que ell voldria. En el solc d’aquestes reflexions d’un polític absolutament extraviat, les seves afirmacions es van matisant des de l’independentisme d’Esquerra Republicana, amb Oriol Junqueras al capdavant, amb obertures de bases i una mica menys d’impaciència històrica. (No s’hauria d’oblidar que va ser precisament Oriol Junqueras, juntament amb Marta Rovira, qui més va contribuir a fer desviar l’aleshores president de la Generalitat, Carles Puigdemont, del seu camí, per evitar la convocatòria d’eleccions autonòmiques, amb la qual cosa ara no estaríem en l’escenari en què ens movem tan perillosament.) Ara mateix, l’independentisme té el piròman perfecte en la figura de Quim Torra per incendiar una importantíssima institució de l’Estat, de la qual ell i tots aquells que el beneeixen, per cert, viuen sense por de no arribar a final de mes per pagar el lloguer i la seva manutenció.

Pel que fa al Govern central, ja no se sent a parlar d’estat plurinacional i plurilingüístic (tampoc entre les files de PSC, diguem-ho tot). El 22 d’abril del 2017, el líder socialista, davant la pregunta d’uns periodistes a Madrid, afirmava que Espanya és una nació de nacions, i Catalunya, una nació. D’aquest tema, tan important per intentar neutralitzar amb arguments creïbles l’independentisme radical, no se’n va saber res més. Per part d’Unides Podem tampoc s’aporta res substancial a aquest crucial debat. No queda gens clar que les seves bases estiguin per l’autodeterminació i tampoc és a la seva agenda el model d’Estat. Així arribem a l’atzucac, a Espanya i a Catalunya.

La meva educació sentimental, que diria Manuel Vázquez Montalbán, s’ha nodrit de cançons inoblidables. N’hi ha una que és Qualsevol nit pot sortir el sol, probablement una de les més boniques que s’han compost a Espanya des dels anys setanta, del poeta i compositor Jaume Sisa. Acostumo a valorar molt les seves opinions. L’altre dia li van preguntar, entre altres coses, què en pensava, del procés. I va respondre que els catalans “ens hem volgut creure que una representació de teatre era la realitat”. I quan li pregunten si veu alguna sortida a la situació, contesta: “La sortida és tornar a casa a sopar i demà llevar-se ‘ben d’hora, ben d’hora’, que hem de treballar”.

 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >