Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La Diada d’uns quants

A partir del 2012, la Diada es converteix en un acte de comunió amb el Govern i en un pols ciutadà a les institucions de l'Estat, encara que també a les de la mateixa Generalitat

Capçalera de la manifestació de la Diada del 2012.
Capçalera de la manifestació de la Diada del 2012.

En els anys previs a l’aprovació de la Constitució del 1978, l’11 de Setembre a Catalunya es va convertir en una jornada d’unitat catalanista i democràtica contra el tardà franquisme. Aquest esperit va ser el que el va portar, ja com a comunitat autònoma, a ser declarat pel Parlament com a Diada Nacional de Catalunya. Des de llavors, durant l’11 de Setembre al matí, se celebraven actes institucionals en què tot el catalanisme hi tenia cabuda, i a la tarda, manifestacions de caràcter independentista. El 2012 es produeix, però, la mutació de la manifestació de la tarda en un acte de comunió amb el Govern de la Generalitat, liderat per Artur Mas, erigit en aquell moment en el líder de l’independentisme (encara implícit), enfront d’Esquerra. Encara que ara sembli un moviment centenari, també és d’aquella època l’ANC, un moviment de la mal anomenada societat civil, amb un objectiu molt concret: mobilitzar la ciutadania en favor de la independència. Des d’aquell moment, la Diada es converteix en un pols ciutadà, de la mà de les institucions de la Generalitat, a les institucions de l’Estat, tot i que també a les de la mateixa Generalitat, amb qui mantenen una relació ambivalent: l’activisme civil vol les urnes sí o sí, encara que no sigui possible en el marc constitucional, encara que suposi desoir la meitat de catalans i encara que suposi fer saltar l’equilibri convivencial mantingut durant 30 anys a Catalunya. L’11-S tendeix, cada vegada més, a ser una reunió dels independentistes unilateralistes, que ens perceben a tots els altres com a molest atrezzo sense prou pedigrí nacional.

Fa unes setmanes, parlava de com l’independentisme polític es divideix entre els pragmàtics i els activistes. Els pragmàtics són conscients que la via de la unilateralitat i la divisió d’identitats no porta enlloc, i especialment, no a la república catalana. Cal un canvi de rumb urgent, cosa que, per contra, els activistes neguen, i llancen discursos cada vegada més polaritzants, populistes i propers, si no ho són ja, a discursos propis de règims autoritaris. Només cal llegir les noves propostes de l’ANC, les proclames del president Torra o les definicions de catalanitat de Puigdemont.

Aquesta polarització dels debats no només és patrimoni de l’independentisme, en absolut. I no és només una característica del debat polític i institucional. El debat públic en els mitjans, i especialment a les xarxes socials, està adoptant uns criteris de comunicació contraris a afavorir una conversa públic-ciutadana. O estàs amb mi o estàs contra mi. Si no es comparteix el missatge encapsulat en 280 caràcters, es passa molt ràpidament a formar part de l’enemic. Fins i tot el matís, el gris, el dubte no són acceptats. I és una llàstima perquè les xarxes poden deixar de ser fòrums públics i oberts d’intercanvi per convertir-se en rings de batalles entre hooligans, del tipus que sigui. Aquest fenomen, en societats complexes com la nostra, no porta a res bo i, sobretot, no propicia l’acord ni la transacció.

A més, a Catalunya, el discurs de l’independentisme es reforça amb una mística para- i pre-democràtica, amb tocs religiosos, que té poc a veure amb una societat moderna i integradora. La identitat política catalana es construeix, per exemple, en la reivindicació dels 130 presidents de la Generalitat previs a Quim Torra. No ens expliquen, tot i així, qui i què representaven aquells pretèrits “presidents”. Doncs bé, la veritat és que per més que es busquin no hi ha indicis d’haver-hi figures si més no semblants a un president democràtic d’abans de la segona República espanyola. Com afirma l’historiador Roger Molinas, és sota aquest règim on cal situar la configuració de la Generalitat com a estructura institucional d’autogovern democràtica i, per tant, quan es pot parlar de presidències de la Generalitat. Òbviament, els 131 presidents serveixen per mostrar l’existència política i nacional de Catalunya des de fa aproximadament deu segles. No obstant això, aquesta utilització legitimista de la història presenta, a més, un greu problema: la continuïtat institucional es dona dins del mateix règim o, com a mínim, semblant. Catalunya no necessita rellegir la seva història per legitimar-se com a entitat política.

Les essències no admeten amplituds, només lleialtats infrangibles. Avui dia, els sentiments de pertinència poden ser múltiples perquè fa molt temps que deixem de ser societats pures, homogènies. Pretendre fer majoritària una identitat única té un recorregut molt difícil actualment. Només se sol aconseguir quan es fan paranys democràtics, i es fa un abús populista de la nació i s’exacerba el nacionalisme. No obstant això, la nostra història recent fa poc aconsellable seguir aquest camí.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >