Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

L’agonia final de la unitat indepe

Quan cap càlcul ni promesa es compleixen, els plats trencats es queden trencats

Pere Aragonès i Quim Torra al Parlament en una imatge d'arxiu.
Pere Aragonès i Quim Torra al Parlament en una imatge d'arxiu.

En la Diada d’aquest dimecres sortirà molta gent al carrer. Potser menys, però en tot cas molta. És un ritu. I una palanca per reclamar una unitat declinant, de fet, fracturada: primer va ser la unitat del poble català; ara ja molts es donen per satisfets si sembla que hi ha comunió entre les bases de l’exbloc indepe.

Perquè tot el que hi ha entre els dirigents de l’aliança del Govern és divisió. Esquerra suggereix una qüestió de confiança si no aconsegueix aprovar pressupostos i ja va per l’enèsima pròrroga, la seva tercera execució; Waterloo (Carles Puigdemont i Quim Torra), que de cap manera. Oriol Junqueras proposa convocar eleccions després de la sentència del procés, potser per obrir el Govern als comuns però Torra s’hi nega rotundament, aferrant-se al càrrec i oblidant la seva frase de fa un any: “Els governs acostumen a dimitir quan no poden aprovar els pressupostos, i em sembla que aquest és un mandat democràtic i d’autoexigència”. Esquerra patrocina la via lliure a la investidura de Pedro Sánchez i els postconvergents hi voten i hi votaran en contra.

Encara que aquestes agonies s’acompanyin de raneres esporàdiques -la manifestació d’avui, les protestes contra la futura sentència del procés-, la unitat política i estratègica del secessionisme s’ha evaporat durant un llarg temps. Per què?

Perquè l’argamassa unitarista de l’exbloc es va rompre en el seu zenit. El fracàs de la tardor del 2017 en va ser el detonant. Tot va fallar. L’Estat democràtic va resistir. Les empreses van traslladar les seves seus. Europa no hi va donar suport, sinó al contrari. Ni un sol govern va oferir consol. Ni la majoria del poble català hi va donar suport. Quan cap càlcul ni promesa es compleixen, els plats trencats es queden trencats.

El desacord entre intransigents i possibilistes (adequada classificació de l’historiador Joan Esculies) destrena el futur comú, trencat entre dues estratègies contraposades: la “confrontació” amb l’Estat de Puigdemont i Torra i el pactisme de Junqueras i Pere Aragonès. Però ja es descompon fins i tot el passat: quan una fracció dels radicals postconvergents pacta governances institucionals amb el denunciat com a enemic intern o botifler, a qui se li negava el pa i la sal (el PSC) a la Diputació de Barcelona; i quan els moderats fan el mateix en desenes d’ajuntaments, totes les línies d’aliances abans postulades, i els cordons sanitaris antiespanyolistes s’esfumen, això sí, entre aspres recriminacions mútues.

Però la fallida política i moral del secessionisme ha augmentat des d’aquell fiasco del 2017. Sis anys després de la primera Diada obertament sobiranista, l’exbloc indepe no ha proporcionat als ciutadans catalans més prosperitat econòmica (ni tan sols pressupostos); no ha recuperat els nivells d’atenció social (cues hospitalàries, tancament d’aixetes en el finançament de guarderies) previs a les seves dràstiques retallades; no ha aconseguit incrementar el nivell d’autogovern; ha castrat la innovació en incentivar la deslocalització de centres de decisió empresarial…

… I ha acabat deteriorant les institucions de la Generalitat. Amb tancaments del Parlament a l’estil Boris Johnson; amb l’atonia legislativa del Govern (rècord d’improductivitat normativa); amb el menyspreu al Consell de Garanties Estatutàries; amb la paràlisi de governança d’organismes autònoms i reguladors (de TV3 al síndic de greuges).

Més sagnant encara per als seguidors fidels. Els organismes inventats per la feraç passió intervencionista de Waterloo desapareixen, com el Consell Assessor per al Debat Constituent (un quiosquet buit que ostentava Lluís Llach) sense oferir cap resultat. O es difuminen, com el Consell per la República, convertit en una agència de viatges de prestació buida i de finançament incert i sospitós.

Un cop trencada, doncs, la unitat de prestigi, de diagnòstic i de propòsit, i reconegut en privat el fracàs de l’operació turbulenta del 2017, només queda un dur axioma que no es verbalitza: el projecte de la independència resulta impossible, almenys durant bastants anys. Així que ara que els seus protagonistes estan alliberats del seu jou, cadascú opta per acomodar-se a la seva pròpia concepció particular, els uns per persistir en el somni, els altres per aterrar en la realitat.

El problema és que a tots dos els resultarà complicat conciliar programa i trajectòria. Perquè si el món postconvergent (JxCat, PDeCat, Crida) partia d’un perfil de centredreta, com concita aquest origen amb la mobilització i l’enfrontament permanent, quan de moment ha desaparegut la causa profunda, la Gran Recessió, que va portar els benestants de classe mitjana a passejar el seu malestar pels carrers? I si Esquerra s’identifica més aviat en un projecte més de centreesquerra, de format socialdemòcrata, com ho cohonesta amb una llarga trajectòria de valet de chambre de la dreta, i a més, pujolista?

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >