Selecciona Edició
Connecta’t

La família Cambó posa a la venda una pintura protegida de Botticelli

Surt al mercat el ‘Retrat de Michele Marullo’, declarat bé d'interès cultural. És l'última obra de l'artista del Quattrocento en mans privades

‘Retrat de Michele Marullo Tarcaniota’, de Botticelli, al Prat el 2004.
‘Retrat de Michele Marullo Tarcaniota’, de Botticelli, al Prat el 2004. EFE

Retrat de Michele Marullo Tarcaniota, del 1491, considerat una obra mestra dins de la retratística de Botticelli, és també l'última obra del pintor del Quattrocento que es conserva en mans privades. El 1929 el va adquirir el polític i mecenes català Francesc Cambó (1876-1947). Els seus hereus, custodis de la pintura, han decidit posar-la a la venda a la prestigiosa fira Frieze Masters, que se celebra entre el 3 i el 6 d'octubre a Londres. Lluirà a l'estand de la galeria anglesa Trinity Fine Art, com confirma la seva directora, Valentina Rossi. La galeria ha encarregat l'estudi de l'obra a l'expert Carl Brandon Strehlke, comissari emèrit del Museu de Filadèlfia, responsable de l'exposició Fra Angelico i los inicios del Renacimiento en Florencia, que tanca les seves portes aquest diumenge al Museu del Prado i valedor de l'adquisició de la Virgen de Granada de Fra Angelico per 18 milions d'euros per part de l'Estat a la Casa d'Alba. La família prefereix no confirmar ni desmentir la venda, però reconeixen que “si sorgeix una oportunitat” l'aprofitaran.

L'obra està declarada bé d'interès cultural (BIC) des del 1988. Això impedeix que pugui sortir d'Espanya sense el permís de la Junta de Qualificació, Valoració i Exportació de Béns del Patrimoni Històric. Fonts del Ministeri de Cultura assenyalen a aquest diari que el retrat és inexportable, “però pot sortir d'Espanya amb un permís d'exportació temporal, com el que té a l'actualitat”. “Els propietaris d'aquesta pintura són conscients que l'obra és BIC i que això comporta una limitació a l'hora de vendre-la: poden oferir-la, però el comprador haurà de ser conscient que aquesta pintura no podrà desvincular-se d'Espanya mai i que haurà de complir tots els requisits i garanties que la normativa exigeix”, indiquen.

L'obra viatjarà a Londres per vendre-la a un col·leccionista que no podrà treure-la d'Espanya. Sobre si existeix interès de l'Estat per adquirir-la, les fonts ministerials “seran els propietaris els que en el seu moment hagin de notificar a l'Estat si existeix possibilitat de venda o no. De moment, això no s'ha produït”.

La família va dipositar l'obra al Museu del Prado entre el 2004 i el 2017, decisió que va causar malestar al Museu d'Art de Catalunya (MNAC). El préstec ininterromput de 12 anys va acabar en no tancar-se la compra de l'obra per l'Estat, que el 2010 va comprar al Prado per 7 milions d'euros El vino de la fiesta de san Martín, de Pieter Brueghel. Durant el seu dipòsit, el Govern va taxar la peça en 60 milions d'euros per assegurar-la amb la garantia de l'Estat. És la quantitat amb què podria sortir al mercat, però com passa amb aquest tipus d'obres el preu no ha transcendit. El 2013 Christie’s va vendre la Madonna Rockefeller per 10 milions de dòlars (nou milions d'euros), una obra atribuïda al seu taller.

“Cambó sentia veritable veneració per les seves obres; més que gaudir-ne en veure-les, en gaudia en la seva presència, gairebé per la companyia”, assegurava Joan Sureda i Pons al catàleg de l'exposició Col·lecció Cambó, que es va muntar al Prado i al MNAC, entre el 1990 i el 1991. Hi tenia les seves preferides, i entre totes "la perla" de la seva col·lecció era –tal com va deixar per escrit Cambó en el seu dietari Meditacions– el quadre en venda: “Quina emoció en veure el gran retrat de Botticelli; he reviscut les hores que havia passat encantat a Barcelona, mirant-me'l al meu saló de la [Via] Laietana... De 10 anys que l'he tingut, només quatre ha viscut en la meva companyia”. La seva favorita no va figurar entre les cinc obres donades al Prado, el 1941, de les quals destaca tres de les quatre taules que formen La història de Nastagio degli Onesti (1483), també de Botticelli. La resta del llegat, unes 48 obres, les va lliurar a l'Ajuntament de Barcelona i s'exposen a l'actual MNAC.

Francesc Cambó, en un retrat sense datar. ampliar foto
Francesc Cambó, en un retrat sense datar.

Per a Cambó, aquest retrat va arribar a ser una mica més que una pintura, en la qual va veure un reflex de la seva posició enfront de la realitat bèl·lica espanyola: “La millor de les seves triaves està dedicada a la seva pàtria i canta a l'enyorança inextinguible i a l'esperança de recuperar-la algun dia. Ara, quan jo contemplo el retrat de Marullo, a més de l'emoció estètica de l'obra de Botticelli, sento una profunda simpatia per l'home. I en creuar-se la meva mirada amb la mirada penetrant del retratat, ambdues tenen alguna cosa en comú: són la mirada d'un patriota que plora i estranya la pàtria perduda”, escriu el 6 d'agost de 1938. No és estrany que l'única filla del col·leccionista, Helena Cambó, escollís entre tot el llegat l'obra de Botticelli com a herència. Ara la gestionen els seus 14 fills. Ella està present tant en el patronat del Prado com del MNAC.

El conjunt de pintures del Quattrocento que va adquirir Cambó té un pes cabdal en la seva col·lecció. Eren una vintena d'obres, de les quals cinc s'atribuïen a Botticelli, la qual cosa va donar motiu a Cambó a afirmar que amb alguna compra més la seva col·lecció del pintor florentí es podria comparar amb la dels Uffizi. Tot i que s'ha matisat sobre les atribucions d'alguna de les peces, ningú posa en dubte la mà de Botticelli en el retrat del soldat, poeta i humanista Marullo Tarcaniota, “veritable obra mestra ja no de l'autor, sinó del gènere del retrat renaixentista”, segons Sureda i Pons. La crítica ha destacat l'interès de Botticelli pels trets del personatge, amb els quals esbossa la personalitat (impenetrable) de Marullo.

La petjada del mestre es descobreix en la concisió del contorn de la figura i en la mirada severa (amb entrecella frunzit) heretada de Masaccio. L'obra va ser feta al tremp sobre taula, però va ser traspassada a tela i retallada en les seves dimensions, el 1864. Les moltes restauracions que va patir van dificultar l'atribució del quadre, que va ser acceptat definitivament del 1906. Durant molts anys es pensava que era obra de Filippino Lippi. Sempre ha cridat l'atenció la força de la figura que emergeix sobre el negre i el castany dels cabells. Temible i elegant. 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >