Set anys d’èpica nacionalista i promeses fallides

“Vull adreçar-me als futurs diputats i diputades del darrer Parlament de la Catalunya autònoma”. L'avui president de la Generalitat, Quim Torra, pronunciava aquestes paraules l'11 de setembre del 2015, des de l'escenari de la manifestació de la Diada. Torra era aleshores president d'Òmnium Cultural, una de les entitats mobilitzadores de les bases del nacionalisme català. Torra ho tenia clar: després de les eleccions autonòmiques del 27 de setembre del 2015, les que Artur Mas va convocar com a plebiscit sobre la independència, Catalunya deixaria de formar part d'Espanya.

Les arengues des dels púlpits de l'independentisme han estat carregades d'èpica i d'objectius que no s'han complert. Però malgrat que amb el pas dels anys s'ha fet més evident la complexitat d'assolir la independència, l'any 2018 encara era una promesa a curt termini, en concret, per al 2019, segons va expressar als manifestants Ben Emmerson, un dels advocats d'Oriol Junqueras: “Crec fermament que aquesta serà l'última diada sota domini de Castella. Catalunya serà una república independent l'any que ve a aquestes dates”. De la manifestació del 2018 va quedar per a la memòria l'exigència d'Emmerson i d'Aamer Anwar, advocat de l'exconsellera Clara Ponsatí, perquè el Govern deixés en llibertat els independentistes presos i el retorn a Espanya de Puigdemont i la resta de polítics sobiranistes refugiats a l'estranger. Aquesta petició va sorprendre perquè implica vulnerar la separació de poders. “Jo pregunto a Pedro Sánchez: si un gàngster t'entra a casa, segresta els teus fills, els apunta una pistola al cap i li demana al pare de negociar, això és una solució pacífica o un xantatge? És això una solució pacífica, Pedro Sánchez, o és terrorisme d'Estat? Si Sánchez està compromès amb una solució pacífica, que alliberi els presos polítics i permeti el retorn a casa de tots els exiliats”, va dir Anwar.

La transmissió de propaganda a les diades, acompanyada d'escenografies impactants i d'alt voltatge nacionalista, ha volgut convèncer que la meta era propera. Un exemple, entre tants, d'aquesta estratègia és el discurs de la Diada del 2016 de Jordi Cuixart, el president d'Òmnium en presó preventiva des de fa gairebé dos anys: “Sense lluita no hi ha conquesta. I això ja no ho atura ni Déu. Certament, un altre dia històric, però volem deixar enrere els dies històrics i començar a escriure la història de la república catalana de tots que aviat arribarà”. Una de les conductores de les cerimònies habituals d'aquestes manifestacions massives, l'actriu Txe Arana, assegurava aquell 2016 que “si els polítics no sentissin el nostre alè, no hi hauria procés constituent en marxa i unes estructures d'Estat a punt d'executar-se”. Les anomenades estructures d'Estat, que havien de garantir que Catalunya pogués funcionar amb normalitat després de la separació unilateral d'Espanya, no han estat mai a punt, segons han declarat exconsellers de la Generalitat com Ponsatí o Santi Vila.

Consulta “sota garanties internacionals”

A la primera manifestació massiva independentista, la del 2012, Carme Forcadell, en aquell moment presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), va demanar a Mas que convoqués un referèndum, i va assegurar que rebria el suport de l'ANC si se celebrava “sota garanties internacionals”. Aquesta condició mai es va complir. Aquella intervenció de Forcadell sí que va vaticinar el pols unilateral: “Si el poble s'hi pronunciés favorablement, o si bé l'estat espanyol no permetés el lliure exercici d'aquest dret, els diputats elegits haurien de proclamar la independència nacional i constituir l'Estat català sobirà”.

Forcadell es va caracteritzar per missatges d'alt contingut nacionalista. A la Diada del 2013, Forcadell va evocar la fi de la guerra de Successió a Catalunya, el 1714 –efemèride mítica per al nacionalisme català i per la qual el dia nacional de Catalunya és l'11 de setembre–, per anunciar que l'objectiu era que el 2014 arribés la independència: “Volem que l'any 2014, el tricentenari de la nostra derrota, es converteixi en el primer any de la nostra llibertat. Avui hem escrit una de les pàgines més glorioses de la nostra història”. A la manifestació de la Diada del 2014, dos mesos abans de la celebració de la consulta del 9-N, Forcadell va incidir en la mateixa èpica: “Avui, 300 anys després de la caiguda de Barcelona, hem recuperat la ciutat i el país. L'11 de setembre del 1714 ha passat a la història com la data en què vam perdre les nostres llibertats col·lectives. I l'11 de setembre del 2014 passarà a la història com la data clau per recuperar-les. Nosaltres ho hem fet possible, hem convertit el tricentenari de la nostra derrota en el primer any de la nostra llibertat”.

Potser va ser la del 2015 la Diada en què es van produir els discursos amb els auguris menys encertats. Jordi Sànchez, expresident de l'ANC actualment en presó provisional, cridava dues de les consignes més repetides per l'independentisme: que tot depenia d'ells, i que la comunitat internacional els donaria suport: “Només depenem de nosaltres mateixos. Tenim a tocar aquesta victòria, no podem deixar-la escapar. Estem fent una revolució cívica i democràtica com cap altre país europeu l'ha fet. [...] Avui hem iniciat el trajecte final de la gran onada de canvi que aquest país viurà. Estem impulsant un canvi històric, únic, que Europa observa i que el món observa. Hem de tenir la tranquil·litat de saber que si hi ha una cosa que Europa no podrà deixar d'escoltar és el mandat democràtic a les urnes. Sabem que Europa no ens donarà l'esquena”.

En la Diada del 2015 Torra va saludar els últims diputats de la Catalunya autonòmica: “Endueu-vos la nostra lluita i la nostra força quan solemnement declareu l'inici del procés d'independència de Catalunya, nosaltres serem allà amb vosaltres”. Quatre anys després, Torra és diputat d'una Catalunya que continua formant part d'Espanya.